Carta a: Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans

 

 

Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans

Presidenta i membres del ple,

A la sessió d’ahir, 13 de juny de 2019 preveia demanar la darrera paraula per acomiadar-me. Darrera del debat no hi va haver torn de paraula i no va ser possible. La presidenta em convida a comunicar-ho per correu electrònic.

 

A la propera Assemblea General de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP) renovarem la junta i jo deixaré la presidència. Vaig  començar la meva dedicació activa a la SCP quan el Dr. Torrents i el Dr. González-Agàpito van convocar el 2001 els socis per mirar de reprendre l’activitat, aturada durant dos anys, configurant una gestora. Ens varen convidar directament a: Dr. Joan Mallart, Dr. Conrad Vilanou, Dr. Lluís Busquets, Mgr. Natàlia Garriga, Dr. Martí Teixidó que vàrem acceptar sense dubtar i ja a l’octubre vàrem publicar Repensar la pedagogia, avui. El 2003 vàrem elegir una junta presidida per Lluís Busquets. El 2007 jo vaig prendre el relleu a la presidència. Desconeixia els deures d’incorporar-me als plens de l’IEC, de la secció i a les reunions de societats filials. Vaig acceptar aquests deures de gestió i participació que he complert amb regularitat afegits a la meva activitat nuclear: que la SCP impulsés  una activitat científica amb equips de recerca que fessin aportacions a les necessitats socials de l’educació.

Ha estat per a mi interessant i ho agraeixo haver participat dels plens d’una secció tan interdisciplinària  com ho és la de Filosofia i Ciències Socials. De Herbart vaig llegir que la pedagogia havia de recórrer a les altres ciències per al coneixement científic. M’ha interessat sentir intervencions de filosofia, economia, immigració, demografia... totes. Fins hi tot penso que cal vincular la pedagogia a les altres seccions de l’Institut. A la Filològica per a l’ensenyament de la llengua, a la Històrico-Arqueològica per bastir l’ensenyament a partir del coneixement directe del propi país, a la de Ciències i Tecnologia per actualitzar l’educació amb el pensament inventiu tecnològic, a la de Ciències Biològiques per fonamentar l’educació en coneixement neurobiològic i la seva projecció psicosocial. La pedagogia, abans de dir res, ha de conèixer tot el que pot fonamentar l’educació.

Hagués volgut intervenir més en temes d’educació amb el coneixement pedagògic doncs sóc conscient que hi ha molta pedagogia discursiva que no aporta res i per això sembla innecessària. Ahir mateix escoltava l’exposició sobre procés migratori i resultats escolars a Catalunya. Una recerca feta amb rigor metodològic amb gran aplec de dades i anàlisis segmentats amb unes conclusions correctes alhora que prudents. Amb tot, amb una millor conceptualització de base des de la pedagogia, la recerca en sortiria enriquida. Ja es va comentar la fragilitat del concepte fracàs escolar que el ponent molt bé evitava dient assoliment escolar. Sistema educatiu és un altre concepte imprecís: la política educativa, el sistema escolar, el sistema d’escola, el sistema pedagògic...? Els resultats escolars o l’assoliment escolar permeten una valoració de la política educativa però no de la institució escolar. El concepte de rendiment és totalment enganyós. Pedagògicament, el rendiment es refereix a l’alumne, als assoliments en funció del seu punt de partida. Per a l’escola és el valor afegit de l’educació a les condicions de partida del conjunt d’alumnes.

Una altra mostra. Ahir el Dr. González-Agàpito va presentar el contingut del simposi Alexandre Galí al qual ens ha convidat a participar a la Societat Catalana de Pedagogia. Els tres àmbits, ben interessants, són: Escola catalana, Escola activa  i Renovació i formació dels mestres. Si alguna aportació distingeix Alexandre Galí d’altres pedagogs del primer terç del segle XX és que va desenvolupar, com cap altre, la dimensió científica tècnica de la pedagogia: mesura objectiva del treball escolar, ensenyament de la composició i escales de redacció, problemes Burt, lliçons de llenguatge funcional... Contribuirem al simposi fent l’aportació en aquesta línia.

 

Agraeixo la vostra atenció, llegint aquest escrit substitutiu de consideracions que hagués fet presencialment. Afegeixo a continuació un dels parlaments anteriors fets a l’Assemblea General de la SCP que clarifica com entenem la pedagogia científica.

 

Salutació cordial. A reveure.

 

Martí Teixidó i Planas

SCP, president (2007-2019)

dr. en filosofia i ciències de l’educació

 

Barcelona, 14 de juny de 2019

 

Contribució de la pedagogia. Activitat científica, prospectiva i aportació d’instruments a l’educació. Coneixement social.

 

 

La pedagogia és a l’educació com la medicina és a la salut o l’enginyeria a la construcció de màquines i sistemes automàtics. Sembla una evidència reconeguda,  per a la medicina i l’enginyeria sí, però no per a la pedagogia no. Tots eduquem, efectivament, com tots hem de tenir cura de la salut o conduïm un automòbil, potser la màquina complexa més usual. Si sentim dolor o ens falla la màquina, acudim a professionals entesos. Si no estem contents de l’educació escolar (motivació dels alumnes, resultats d’aprenentatge, casos d’assetjament, deures escolars, dispositius mòbils), parla tothom, tot ciutadà hi diu la seva o els docents esperen la contribució de professionals experts (psicòlegs, sociòlegs, periodistes, escriptors, policies, metges). I quina sort que se’n parla, dels desajustaments de l’educació, a la televisió, a la ràdio, als periòdics... i quina mala sort que després de tanta imatge, tanta paraula o tanta lletra quedem com estàvem.

 

Insistirem que la pedagogia s’ha de situar en la seqüència R + D + I. En un primer temps de recerca ha d’aplegar coneixement de ciències que han estudiat l’educació o aporten fonamentació. La pedagogia comença integrant aportacions de diverses ciències per explicar la complexitat que no pot explicar unilateralment cap d’elles. El desenvolupament de la pedagogia, el segon temps, comporta elaborar instruments (escales, pautes, rúbriques, proves de contrast) i normes d’acció amb criteris per a ajustar la decisió a cada context. La pedagogia és ciència normativa i empírica que ha de guiar la pràctica i s’ha de verificar amb criteris clars (funcionalitat, eficàcia, eficiència, optimització). La pràctica i verificació no són de laboratori sinó en la diversitat de situacions d’aprenentatge i de context social i econòmic. Aquest és el tercer temps, la innovació que  ho és en la mesura que els professionals milloren les seves pràctiques i els processos d’aprenentatge dels alumnes. La innovació s’ha de fer, doncs en diàleg amb els professionals i són ells els qui donen validesa a les aportacions pedagògiques si es van generalitzant.

 

Encara hi ha qui veu la pedagogia com a innecessària. Efectivament, és innecessària en un ensenyament selectiu on els docents solament tenen com a referència els resultats d’aprenentatge i l’accés d’alumnes a estudis superiors. Amb tot, solament si són professionals amb cultura àmplia transferiran el gust pel coneixement fent deixebles. En el passat, grans erudits podien ensenyar sense pedagogia a alumnes amb bones capacitats per a l’aprenentatge. La pedagogia científica es va desenvolupar quan Kilpatrick, Claparède, Montessori, Decroly, Dottrens, Cousinet i tants d’altres van dissenyar mètodes  i instruments per a l’aprenentatge pera tots els alumnes, inclosos els discapacitats i fent aprenentatge  en grup sense classificació competitiva.

 

Veiem com avui s’ha generalitzat la invocació de la innovació per a millorar l’educació escolar. Si no ens guiem per tantes aportacions que han fet pedagogues i pedagogs al segle XX, farem moltes marrades. Aquestes aportacions es poden rellegir (és a dir, repensar pedagògicament) en la societat actual: diversa, pluralista, tecnificada, multicomunicada, també amb gran desigualtat economicosocial i comportaments massius. Anem a voltar d’altres països a cercar l’herba miraculosa, apleguem grans informes, fem presentacions d’impacte i així retornem a una consciència mítica, no científica, per sortir del malestar. Més aviat ens cal una actitud prospectiva a partir de la nostra realitat local,  coneixent, això sí,  les tendències i oportunitats de la societat global.

 

 

Hem anat orientant l’activitat de la Societat Catalana de Pedagogia superant el model de cartell: convidar un personatge d’impacte que atregui gran audiència. Hem identificat temes o assumptes necessaris que cal reorientar. El procediment és fer una obertura pública del tema convidant a participar-hi persones, grups o entitats que hi estan relacionades  i suggerir la configuració d’un equip de recerca que pugui fer una elaboració pedagògica. També en actes públics es presenten les elaboracions ja fetes i així s’incorporen nous membres. Procurem que els socis estigueu ben informats, avui a través del web i de comunicacions electròniques. Volem convidar-vos a ser actius en en allò del que sou estudiosos, incorporant-vos a un equip o iniciar-lo i demanar-vos a tots fer difusió directa dels actes i activitats entre col·legues i professionals que coneixeu. Així mateix, hem d’incorporar a la SCP nous pedagogs i pedagogues que estan en plena activitat professional.

Una altra línia d’activitat és aportar coneixement pedagògic a la ciutadania, coneixement sobre l’educació i l’ensenyament amb consistència científica. Són les declaracions que fem davant de determinades situacions de confrontació ideològica o política procurant aportar llum (il·lustració) per tal que les opcions ideològiques lliures puguin tenir en compte el coneixement. Així ho vàrem fer l’any 2011 amb la  Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística

 i el 2018 ho fem sobre L’escola catalana, ara plurilingüe. L’any 2017 vàrem fer conjuntament amb el Col·legi de Pedagogs de Catalunya la Declaració social per la pedagogia. Així mateix hem atès els encàrrecs o invitacions per a aportacions pedagògiques a:  Qüestions d’Estat (Òmnium-IEC, 2013), Ara és Demà (Consell Escolar de Catalunya, 2017), Catalunya i Futur (Institut d’Estudis Catalans, 2017), Actualització dels Premis Baldiri Reixac (Fundació Carulla, 2016), Proposta pedagògica operativa per a Remodelació Masia del Tibidabo. (MIÀS Architects)

 

Les declaracions són accions molt compromeses amb la societat en doble sentit. D’una banda ens sentim compromesos a participar per deontologia des de les ciències socials, com a deure. De l’altra hem de fer pública una posició amb fonament científic que pugui contribuir abraçant diverses posicions, generalment contraposades però evidenciant desviacions per error o per interès. Un fet recent, encara actual, que demana informe o dictamen pedagògic és la investigació de professors als que se’ls inculpa d’adoctrinament. En aquest cas, calia fer pública una interpretació pedagògica, amb coneixement de les situacions escolars, i calia fer-ho d’immediat perquè la ciutadania ho tingués en consideració. Vaig donar una resposta, personal en aquest cas, com a pedagog en article publicat al diari ElPuntAvui+ Dilluns, 2 d’octubre, a l’institut, fent observar que tractar de la violència de l’1-O amb alumnes de secundària era necesari alhora que delicat en instituts on hi ha a prop una residència de policies amb families. Justament s’investiga professors que van voler salvar la situació de malfiança o de vergonya que es produeix entre els mateixos alumnes adolescents, explicable des de la psicologia. La denúncia més aviat enverina i els jutjats haurien de demanar informe pedagògic com demanen el de metge forense o el de peritatge d’enginyer segons els casos.

 

La institució escolar (escola, col·legi o institut) ha de respondre a la realitat del seu entorn. Avui, les tecnologies de la informació i comunicació ens permeten fer xarxes entre escoles de qualsevol punt de la Terra i això té un valor immens si tenim clara la intenció pedagògica. Això no treu que hem de començar per les xarxes d’escoles de proximitat. D’una banda, professionals d’escoles o instituts d’un mateix entorn poden contrastar i  aprofundir anàlisis, propostes i experiències de manera directa i presencial amb visites recíproques i enregistraments audiovisuals directes, no editats, on solament plantejant les qüestions ja s’avança en comprensió i per tant en decisió per a l’acció. Però volem fer pensar en una altra xarxa. Cada escola, cada institut ha de fer xarxa amb el seu entorn immediat: amb la biblioteca, amb l’ateneu de barri o associació de veïns; amb el grup de teatre, de música, coral, agrupament escolta, club d’esplai o club esportiu; amb la colla castellera o gegantera, grup de diables o esbart dansaire; amb amics de la bici, amics del museu o centre excursionista... Els docents ho han de conèixer bé, parlar-ne amb els alumnes per a activar els seus interessos. L’institut, col·legi o escola pot fer alguna activitat interessant conjunta amb alguns grups i alhora contribuir a la cultura ciutadana i a la cohesió social. Aquesta és la primera xarxa d’una escola o institut que respon a la vida dels alumnes i les altres xarxes es construeixen a sobre d’aquesta.

 

 

Cloc aquesta intervenció, dilectes sòcies i socis.

Afinem l’aportació de la pedagogia com a ciència per contribuir a l’educació. Vegeu si podeu contribuir directament en un grup de treball o recerca. I en tot cas, estigueu atents a les activitats i difoneu-les entre els professionals coneguts i institucions de les quals formeu part. Convideu joves professionals a incorporar-se a la Societat Catalana de Pedagogia per a un relleu necessari en persones i en pensament pedagògic.

 

 

                     SCP-IEC, Barcelona, 20 de juny de 2018

	Martí Teixidó i Planas Societat Catalana de Pedagogia, president

 

Obrim la participació a comentaris i tot seguit presentem la declaració: L’escola catalana, avui plurilingüe que voldríem difondre amb el vostre consentiment i consideracions.