He anat a la inauguració de Tradicionàrius, 37è Festival Folk Internacional, 30 anys al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia amb activitat completa d'actuacions, actualització i escola d'instrumentistes. Música d'arrel tradicional catalana donant entrada a música tradicional mediterrània, europea i d'arreu sense restriccions.
Un patrimoni musical que recupera, dinamitza i escampa amb tota la diversitat de parlars de la Catalunya gran, el país de llengua catalana sense fronteres administratives. Un patrimoni musical, amb tota la diversitat de ritmes, sons i tonades on tothom s'entén, juga a la diversitat i comparteix l'alegria i la festa. En tot moment, viu record de Jordi Fàbregas que en va ser el puntal.
Això és possible perquè és música sentida , expressada amb art i voluntat de comunicació. No és espectacle sinó motiu de participació i alegria compartida. No debades vam acabar cantant tots, dansant i brindant amb coca i xampany. Jaume Arnella i Joan Soler Amigó ens van donar 'Les rondes del vi'. La música, la cançó i un petit de vi perquè la festa és comunitària. I de Viasona a 'Via fora somatent', sense malícia, però sense perdre al identitat.
Gralles, acordions diatònics, violes de roda, violines, llaüd, flabiol (flaviol, fobiol) i percussions diverses barregen tota mena de sons, timbres i ritmes que mouen l'ànima i activen el cos.
Són ritmes i sons de la nostra cultura que ens activen perquè ja els hem rebut amb l'herència paragenètica. Així el nostre cervell identifica amb familiaritat els ritmes i sons d'aquí fins al Tirol, a Macedònia o a Irlanda i poc a poc es perceben com diferents o estranys els de l'Àfrica, o la Xina. Alhora, com més música s'escolta més se sent, es troba gust en aquests sons i ritmes que no eren els nostres en néixer però que ho van sent rebuts per cultura. Aquests músics que Tradicionarius aplega i altres haurien de rodar per les escoles; que els infants i joves poguessin oir-los, escoltar-los i sentir-los un cop l'any. Tampoc seria tan car i convé que segueixin dedicant-s'hi.
Un país de llengua catalana que té aquest patrimoni musical que penetra per la via emocional perquè activa la dimensió psicofísica està abandonat. Està abandonat perquè aquesta és pedagogia musical per a la primera infància, anterior al llenguatge oral i estructurat. En la primera infància, fins als set anys, música i cançó han de ser presents a l'educació cada dia i ho hem deixat per a mestres especialistes, una hora a la setmana. El ritme i la tonada són desenvolupament i joc gratificant en la primera infància. Si no ho oferim als infants, a què jugaran?... Tan aviat juguen a futbol?... Alguns encara no caminen que ja xuten la pilota. Hem oblidat la saviesa de la paideia grega que abans de la gramàtica posava la música-dansa, el cant que ja és llenguatge i l'educació física.
La pedagogia musical va tenir una notable presència amb la renovació pedagògica de l'escola catalana. No era amb finalitat d'aprenentatge directe sinó per higiene i salut escolar, amb fonament de psicologia evolutiva i amb socialització alegre. I sens dubte creava un ambient altament favorable a l'aprenentatge escolar. Si va ser rellevant i funcional aquells anys, avui encara és més necessari. Avui que se sent música i ritme arreu, que es veu en pantalles, estem passant per alt l'etapa de desenvolupament personal psicofísic. L'educació escolar no ho pot passar per alt i les famílies ho poden incorporar al seu temps de lleure i convivència.
Començar amb música rock o reggaeton amb infants menuts és una hiperactivació externa atès que no suposa desenvolupament interior harmònic. Ja s'hi arribarà, més grans, no hi ha límit. Però cal seguir el procés evolutiu paragenètic cultural. Si s'inicia amb els ritmes i tonades de la nostra cultura s'activen ritmes i tonades que ja estan pregravats al cervell, es desenvolupen amb harmonia interior i amb autocontrol. No és una hiperactivitat estimulada. D'altra banda ho viuen com a joc i ho reprodueixen en estrones d'esbarjo especialment quan s'apleguen en colla. Solament observant els patis de l'escola podem veure si han estat iniciats en aquesta harmonia o, faltats d'iniciatives reprodueixen les que els ha mostrat la societat de massa: els nens xutant pilotes, les nenes pentinant barbies. (Estereotips socials i de gènere).
La pedagogia musical: ritme, dansa, música, tonada, expressió corporal, cançó... ha de formar part de l'activitat escolar fins als set anys de manera regular. Activarà iniciatives de joc i arribarà a la llar familiar. Les famílies poden completar-ho participant en ballades al carrer. Recordem una vegada més que la sardana és una dansa amb fonament psicofísic, desenvolupament o manteniment físic i música brillant, antidepressiva. D'altra banda és dansa social, de germanor, també de festeig, una mica rígida. Penso que no perdria identitat si després de dues o tres tirades, a cada nova tirada alguns balladors entressin al cercle amb desenvolupament lliure sense canviar el ritme. Es pot mantenir el rigor matemàtic compatible amb creativitat imaginativa. Els infants que s'haguessin iniciat serien joves balladors àgils, divertits i creatius. D'altra banda cal trobar una indumentària més actual, que la tradicional i que la renovada.
El desenvolupament de pedagogia musical a l'aula o a la la sala d'actes ha de donar ocasió de joc i esbarjo. Als patis de les escoles es pot fer una oferta lliure un dia setmanal: racó de dansa amb música, trobada de cançó amb animador musical, espai de salt de corda, rutlles i diàbolos, gomes o xarranca, racó de contes i teatre. Són iniciatives que no tenen cap cost i estenen el desenvolupament personal harmònic.
Martí Teixidó, pedagog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada