Educació ComunicActiva: JOVENT I EDUCACIÓ en l’era de la globalització. 6 canvis per a un model escolar adequat al jovent d’avui.

JOVENT I EDUCACIÓ en l’era de la globalització

Martí Teixidó

Decroly[1], metge i pedagog, va associar globalització a infància i a la seva educació. L’ensenyament ha separat els aprenentatges per assignatures segons l’especialització científica del segle XIX. Es pot comprendre i va funcionar amb els infants i joves més llestos, els seleccionats per a fer el batxillerat.

Avui el sistema econòmic ens presenta la globalització com un progrés, d’altra banda ja és una realitat. I el sistema escolar segueix amb un currículum per assignatures i amb diferent professor per a cada assignatura a l’educació secundària, la que han de fer tots els joves. És insostenible. Com ens atrevim a parlar de fracàs escolar referint-nos a alumnes d’educació secundària? Abans que els resultats escolars hem de considerar si estan interessats en la feina que els proposem. Ens correspon a nosaltres fer veure la importància i necessitat del coneixement i la cultura en la societat actual. Malament ho podrem fer per assignatures en l’era de la globalització.

Morin[2], a demanda de la UNESCO va presentar els 7 coneixements necessaris per a l’educació:


Edgar Morin. La complexitat

· Les cegueses del coneixement: l’error i la il·lusió

· Els principis d’un coneixement pertinent.

· Ensenyar la condició humana.

· Ensenyar la identitat terrestre.

· Afrontar les incertituds.

· Ensenyar la comprensió.

· L’ètica del gènere humà.

Ja es pot entendre que aquests coneixements corresponen a la globalització i no s’adquireixen amb assignatures separades però es ben necessari practicar els mètodes d’accés al coneixement de les diverses disciplines científiques i completar amb perspectiva interdisciplinària. El paradigma de la complexitat d'Edgar Morin.

La globalització no és un problema per a l’educació secundària. És una excel·lent oportunitat: realitats que afecten el conjunt del planeta, interrelació contínua entre local i global, totes les realitats complexes han de ser tractades amb perspectiva interdisciplinària, ningú ho sap tot però en equip podem encarar qualsevol realitat. I al mateix temps, disposem de les tecnologies de la informació que permeten accedir, comparar, analitzar, emmagatzemar, reelaborar, criticar, il·lustrar i comunicar.

L’ensenyament no pot seguir fragmentat i concebut com una competició individualista. Cal aprendre junts i de tot i cadascú ha de posar la seva dedicació, el seu esforç individual i trobar allò que pot fer millor amb les seves aptituds diferenciades. Gràcies al treball d’equip no ha de perdre la perspectiva global, de conjunt i quan ho necessiti serà capaç d’aproximar-se a qualsevol assumpte. Avui és un canvi radical que han de fer els nostre instituts i col·legis per no haver sabut fer-lo evolutivament, pas a pas amb la renovació pedagògica sempre necessària.

6 canvis per a un model escolar adequat al jovent d’avui

Edat d'aprendre junts

Joventut. És l’edat de construcció de la pròpia personalitat. A partir dels dotze anys l’adolescent que pensa, trenca, es rebota, s’enfronta... No serveix de res frenar, impedir. És energia que cal canalitzar, aplicar-la a una finalitat. El jove hi ha de participar, hi han de participar en grup. Dels dotze als divuit anys es construeix la personalitat social sobre la base temperamental i el caràcter que s’ha anat perfilant a l’entorn familiar. L’adolescent s’emancipa dels pares i s’atreveix a discrepar dels professors fent grup d’iguals. La institució escolar encara avui no ho té prou en compte en l’aprenentatge.

A Catalunya, Josep Costa-Pau va explorar una pedagogia per a adolescents[3] partint el grup natural, del grup d’amics que poden aprendre junts alhora que van ajustant la seva personalitat. És l’experiència inicial de Súnion el 1974 com a Institució Cultural Catalana.

A France, Paul Langevin i Henri Wallon van dissenyar un pla d’estudis[4] fonamentat en el desenvolupament emocional dels adolescents posant com a base l’elecció de matèries d’estudi. Va ser el Pla Langevin-Wallon el 1946 que no es va arribar a aplicar per canvi de majoria política al govern però que ha estat un referent inevitable en totes els reformes.

L’ensenyament a l’educació secundària ha de partir d’aquesta constatació afavorint els vincles d’amistat entre els alumnes que poden ben segur afavorir l’aprenentatge col·laboratiu i en definitiva també l’aprenentatge personal. Justament aquella part de l’activitat escolar que s’ha de fer a casa es realitzarà millor si els alumnes poden fer-la junts rellevant-se en el paper d’animadors per fer front als moments de mandra natural lligats a un estadi de creixement físic i maduració emocional.

S’ha creat una greu fissura entre aprenentatge, lleure i cultura. Això afecta especialment els adolescents. L’aprenentatge demana esforç i hàbits però avui serà molt difícil suscitar-los si el lleure de masses i consum crida a la comoditat, la facilitat i la variació contínua. La cultura en el sentit més consistent de producció humana social sembla quedar al marge quan justament és la que pot donar profunditat a l’aprenentatge i contingut motivador al lleure. L’ensenyament ha d’encomanar la cultura, interessar pel coneixement intel·lectual i experimental. Si solament apuntem a resultats escolars en termes de qualificació acadèmica seguim en l’ensenyament tradicional selectiu i classificador que solament interessa als que se’n surten bé i tenen un entorn que els ho valora.[5] Entre tant, d’altres queden seduïts per la crida dels mitjans de comunicació i consum que els dóna gratificacions immediates i més aviat efímeres.

Avui tots els joves de dotze a divuit anys han de seguir un procés educatiu carregat d’ensenyament i aprenentatges per assolir la millor i màxima formació segons les seves capacitats. Cal pensar com tots puguin quedar implicats partint d’aptituds i interessos individuals.

Institut / Col·legi. Un espai d’aliança entre joves estudiants i adults professors. Una relació de confiança mediada per la cultura, coneixement teòric i pràctic sobre tot, L’experiència dels joves de dotze a divuit anys hauria de ser de les que deixen més empremta a la vida; és el renaixement amb consciència de sí mateix, dels altres i del món. Aquest període d’educació secundària pot donar oportunitats que canvien les pròpies de l’origen familiar, un accés a la cultura impensable que caracteritzarà ja tota la vida.

Per damunt de tot, a l’institut o col·legi cal posar en primer lloc l’experiència col·lectiva, sens perjudici del progrés individual que farà cada estudiant. D’altra banda, ha de ser una estada i una feina gratificant per a professors i per a alumnes.

Cultura. Obre al món, a l’univers divers, a la ciència com a coneixement precís però sempre provisional, a les lleis de regularitat de la natura, a l’estudi de les civilitzacions humanes, a les creacions narratives, plàstiques i musicals, a l’expressió mítica de l’experiència humana. La cultura canalitza la llibertat humana orientant impulsos i tendències cap a realitzacions que ens gratifiquen i que poden merèixer el reconeixement social.

Venim de Grècia

Podem accedir al món

La cultura adquirida en la joventut pot orientar tota la vida, és aliment humà necessari que ens pot protegir davant la frustració, que permet encarar situacions difícils.

Racionalitat romàntica. El jove ha anat deixant l’etapa mítica de la infància. Percep que els adults no ho saben tot, no ho tenen tot resolt. Cal acompanyar l’activitat de raó crítica, de discutir el valor de moltes construccions i normes socials amb la idealització romàntica de somni de perfecció. Els il·lustrats romàntics alemanys són un bon referent, front la racionalitat radical dels il·lustrats francesos o l’emocionalitat impulsiva de l’Europa llatina.

Investigadors admirables

Símbols de masses

Tot ha de passar per la crítica en un ambient de diversitat expressiva sense arribar a l’acidesa dissocial.[6] Potser avui s’ha trencat per a molts la racionalitat romàntica que duia a admirar personatges com: Leonardo da Vinci, Goethe, Darwin, Livingstone, Amudsen, Marie i Pierre Curie, Schweitzer, Gandhi, Bob Marley o John Lennon, Mandela. D’entrada coneixen abans esportistes, cantants, músics i actors actuals difosos pels mitjans de comunicació però és possible que aviat siguin substituïts per d’altres. L’institut o col·legi ha de contribuir amb el diàleg a obrir nous ideals sense imposar res.

Pla d’estudis. El pla d’estudis estableix una estructura amb continguts bàsics i objectius finals que té caràcter prescriptiu per a tothom i per a l’obtenció de titulació. El currículum escolar[7] és l’itinerari que els professionals docents projecten per a uns alumnes partint de la seva situació i necessitats i és possible introduir variants per a alumnes concrets. Les finalitats són comuns per a tots els ciutadans però el currículum ha de ser itinerari diferenciat i els docents l’han de desenvolupar segons els recursos materials i del medi disponibles i també amb la pròpia iniciativa que és la que dóna força a la comunicació del coneixement i suscita interès en els alumnes.

Calendari, horaris, espais. El calendari i horaris escolars actuals estan pensats per a un ensenyament expositiu de lliçó magistral. Cada hora, una matèria i un professor propi de quan solament s’anava a l’escola tres hores diàries.

Horari variable a Súnion

Un ensenyament basat en procediments múltiples, on la lliçó magistral pot ocupar curtes estones, on hi ha d’haver activitat aplicada, treball en equip, consulta de documents, visionat de documents... no es pot fer amb un horari tan fraccionat. Cal organitzar situacions d’aprenentatge llargues amb mòduls intensius curts com llengua estrangera o activitat musical. Algunes matèries o projectes integrats de diverses matèries es podrien fer amb sessió llarga única setmanal. La fragmentació horària uniforme genera moltes pèrdues de temps, entre cinc i deu minuts per a cada canvi d’espai, i una mobilització general massificada. També al professor li comporta una fatiga afegida canviar de nivell i edat dels alumnes cada hora. Els problemes de disciplina es redueixen clarament quan els alumnes treballen per projectes amb temps més llargs i saben què han de fer sense esperar l’explicació del professor.

En conclusió

No podem organitzar l’ensenyament en una societat oberta, amb tanta informació, tractant els joves de menors. Han de participar en l’organització i decisions sens perjudici de la feina i responsabilitat professional dels docents. Quan arriben a l’educació secundària han de ser tractats com a joves ciutadans del poble o barri i han d’assumir responsabilitats a l’institut o col·legi i fora. Serveis i tècniques com: recepció i comunicació, copisteria, biblioteca, preparació de laboratoris i tallers, gestió d’equips de comunicació i so, manteniment de webs i panells d’informació, jardineria i guarniments, reparacions menors, muntatges i exposicions, elaboració i actualització de dades i càlculs... són totes feines que els alumnes han de fer autònomament orientats per un professor i han de formar part de l’avaluació integral que inclou coneixements, procediments / destreses i habituacions. Això és servei aprenentatge, avui importat com a aprenentatge-servei per posar l’accent en l’aprenentatge, no sigui que algú pensi que explotem els alumnes. Més endavant, els alumnes poden fer també serveis al municipi o en algunes institucions.

Educació bancària fins els 18 anys?

En societats anteriors als dotze anys tots els nois i noies participaven en la vida familiar o social amb feines i responsabilitats. Els nois i noies d’avui, en general més ben alimentats i atesos que els de fa anys, tenen major energia i activitat potencial que en no estar canalitzada pot acabar en avorriment agressiu per simple excés d’energia biològica.[8] Si se li afegeix habituació a la violència tan freqüent als mitjans de comunicació l’aprenentatge de models no pot sorprendre.

Les sessions de tutoria del professor amb el grup han de contribuir a obrir horitzons a partir de temes o assumptes on els alumnes han de tenir molta iniciativa. L’actualitat informativa i el coneixement de els formes de treball, de les relacions comercials, de la competència tecnològica són assumptes importants a tractar que no poden estar fossilitzats en llibres de text. El professor o professora és en aquests assumptes un adult amb cultura que escolta i reflexiona amb dels alumnes, sempre amb mesura i en funció d’allò que necessiten, no de les seves opcions personals.

Martí Teixidó. Vallès Occidental, octubre de 2013

[1] Ovide Decroly (1929). La funció de globalització i altres escrits. Vic: Eumo, 1987.

[2] Edgar Morin (1999): Els 7 coneixements necessaris per a l’educació del futur. Centre UNESCO de Catalunya, 2000.

[3] Josep Costa-Pau: Súnion. Una nova pedagogia per a adolescents. Vic: Eumo, 1988.

[4] Claude Allègre, François Dubet, Philippe Meirieu (2004): Le Rapport LANGEVIN WALLON. Mille et une nuits, Arthème Fayard.

[5] No pensem que contribueixi al gust pel coneixement i la cultura donar compte cada any dels estudiants que han estat premi extraordinari de batxillerat o que han obtingut major puntuació en l’accés a la universitat. Alguns d’ells, en ser entrevistats, deixen palès que la millor puntuació no és sempre indicador d’interessos ben fonamentats o d’una cultura sòlida i extensa.

[6] Bart Simpson, de la sèrie de televisió The Simpsons, és la imatge del noi intel·ligent amb agudesa crítica (potser massa adulta) que arriba a comportaments disocials. (Caldrà ensenyar-los a llegir com a metàfora verboicònica accions que no ens podem permetre en la realitat). Vistos amb molta freqüència, confiant que no generin modelatge, pot dur a una actitud cínica per una acumulació de crítica àcida de la societat.

[7] Des de la LOGSE s’ha introduït el currículum escolar en substitució de pla d’estudis a la llei ocasionant una certa desorientació i en alguns casos inhibició del professorat.

[8] Felix von Cube, a partir del estudis d’etologia humana de Konrad Lorenz, explica l’avorriment agressiu que condueix a la destrucció del medi ambient. Subratlla la cooperació entre joves que va més enllà d’estar junts i canalitza potencials pulsionals i d’acció. “Exigir en vez de mimar” al Symposion Internacional de Filosofia de l’Educació. Vol. I Ponències. Edició de: Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1988.