Català al resCAT. Dues hores d'audiència i testimonis. Sense pedagogia.

 

 

 

Un programa extraordinari per tractar de la situació del català. Sens dubte, necessari. Es especialment en la televisió pública que ha estat creada com a catalana. Intervencions sociològiques amb dades, testimonis personals i uns tocs d'humor molt convenients. Quan s'ha d'encarar un problema, no és moment de plorar. Molt centrat en el problema de la llengua, des poc ús social de la llengua. La salut de la llengua.

Aquesta realitat preocupa especialment als qui han fer de la llengua el seu ofici, que hi hagi llibres, espectacles, cinema, canals de RTV en català i que es tradueixin a tantes llengües com sigui possible, que els comprin d'altres països i en primer lloc es de llengua espanyola. Ocupa especialment als professionals que atenen persones: metges i infermeres, assistents i treballadors socials, educadors, mestres i professors. Hauria d'ocupar sens dubte a venedors, conductors, taxistes i policies

Evidentment, es va tractar de l'escola i la llengua. Semblava més però  per il·lustrar les dades, escoltar el parer d'infants i adolescents. Malgrat que es va anunciar que al final calia fer propostes, propostes sobre l'ensenyament de la llengua no n'hi va haver més que reclamar la 'immersió', assegurar les hores de català, insistir que el català ha de ser la llengua vehicular. Res de nou; no ens movem de les receptes i no analitzem la societat lingüística en conjunt. Tan sols mirem la sociolingüística per les dades del català. Des 2003 la societat catalana i especialment la conurbació de Barcelona ha esdevingut altament plurilingüe; es recompten a Barcelona unes dues-centes llengües familiars diferents. I volem mantenir-nos amb conceptes que han caducat: llengua oficial i cooficial, llengua materna, llengua estrangera; ens confonen i enfronten uns i altres per a res.

Amb les intervencions d'infants i joves queda clar que coneixen el català, que no el parlen espontàniament per comoditat. No hi ha altre criteri. Hauríem de veure que la normativa, l'obligació no desvetlla voluntat de parlar en català i, sense problema, es fa quan cal. Escoltant-los i observant podem adonar-nos que parlen un català molt reduït, amb un accent i fonètica neutres, amb contaminacions del castellà que deu ser la seva llengua familiar. El pitjor català és el que no es parla -va dir Sebastià Serrano, i el valorem en tota persona que l'ha adquirit de gran, però els qui d'infants van a l'escola més de deu anys, si els l'han ensenyat bé, el parlaran bé. A Catalunya, mal que ens pesi, no podem ensenyar el català ignorant el castellà. I si el castellà és la llengua familiar de l'alumne és per això que mereix el nostre respecte i hem de desenvolupar una didàctica integrada. Mentre separem català i castellà amb professors diferents estem donant a entendre que cadascú parla la seva llengua sens perjudici que se'n coneguin d'altres. Amb l'organització actual, professors de català i professors de castellà no fem un ensenyament integrat que posi en evidència les semblances i diferències i desvetlli l'agudesa de detectar les contaminacions i substitucions.

 

Tanmateix, si defensem que la llengua sigui vehicular, reduïm la llengua a mínims cognitius i es perd l'emoció de parlar bé, de saltar amb agilitat i sense contaminacions, d'una llengua a l'altra. La llengua no és gramàtica ni ortografia; la llengua és oralització i escriptura que expressen i comuniquen i es van polint amb observacions fonètiques, ortogràfiques i gramaticals. Abandonem aquest concepte de llengua vehicular o llengua instrumental.

Hem de superar la confrontació català - castellà. No té sentit, pensem. Un alumne que no va bé en català, tampoc va bé en castellà i possiblement menys en anglès. Un alumne que va bé en castellà segur que també va bé en català i possiblement en anglès. Hem d'explicar-ho a les famílies. És assumpte de competència lingüística i afortunadament hi ha transferència positiva d'aprenentatge d'una llengua a una altra, particularment si el professor fa observar les semblances i les diferències. Tots els professors de Catalunya estan capacitats en tres llengües i cal exercitar-les i evitar que es rovellin. La fita més ambiciosa és que els alumnes passin d'una llengua a un altra sense dificultat, sense ni adonar-se'n i seran autèntics poliglots i progressivament plurilingües, llegint i escrivint. Això té un valor afegit, el gust per les llengües, per parlar-les bé i atents a noves llengües que es poden començar a entendre amb el coneixement de les ja apreses. Si els professors són plurilingües, els alumnes seran plurilingües. Encara pensa algú que el català hi perdrà?

A la Societat Catalana de Pedagogia, veient la confrontació de llengües i la pèrdua del català el 2005 vàrem impulsar una recerca desenvolupament i innovació participant amb escoles i mestres. Hi ha instruments pedagògics elaborats disponibles i un llibre manual: Fem l'escola plurilingüe.

 

 

 

 

 

 

N

 

 

 

 

 

 

 

o

 

 

No

 

Millorar el resultats escolars és pedagogia. La política de l'educació pot crear les condicions.

A partir de l'acord del Govern de Catalunya amb l'OCDE per millorar els resultats escolars, ja he escrit amb visió pedagògica per contribuir a una adequada acció pública. Ara ho completo amb visió política filosòfica però renuncio a que sigui la meva visió política. Aplego la visió d'Hannah Arendt que ens actualitza Fina Birulés amb el seu llibre recent Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia 2023) que, justament, estava llegint per compartir en diàleg al Seminari d'Assaig Contemporani de l'Ateneu Barcelonès. 

 

La situació actual de l'ensenyament (escric ensenyament per focalitzar-ho en l'educació escolar que té aquesta funció específica) segueix a un peíode d'anys de desconcert. Amb voluntat de millorar l'educació la direcció superior de l'Administració va estendre un cant insistent en la innovació educativa que després va convertir en transformació educativa i emmarcant-la en l'Agenda 2030: Objectius de Desenvolupament Sostenible. Sempre una mirada fugint endavant sense analitzar les causes, 'alta complexitat', que ens han dut a la situació actual. Per adobar-ho, les amigues de la Fundació Bofill mantenen l'eslògan 'Educació per canviar-ho tot' quan ja els ho he discutit fa temps. 

 « Així, Arendt entén que hem d'establir una separació decisiva entre l'esfera de la política i de l'educació, per a aplicar a aquesta darrera un concepte d'autoritat i una actitud de respecte al passat que són adients per a ella, però que no tenen validesa general. L'educació està relacionada amb la transmissió, amb el llegat que oferim als qui acaben d'arribar. L'educació és, doncs,  el punt en què deicidim si estimem prou el món com per assumir-ne la responsabilitat i així salvar-lo de la ruïna que, si no fos pel renovellament i per l'arribada dels nous, seria inviable. Oferim als infants un món al qual posteriorment podran afegir alguna cosa pròpia, irrompre-hi, i interrompre processos o dinàmiques. » [p: 112,2]

« Pel que he dit fins ara, la pràctica educativa ha de tenir un caràcter conservador, atès que es tracta de transmetre un llegat, d'oferir als infants un espai estable i un temps on habitar el món, en què en el futur podran afegir-hi alguna cosa pròpia i aparèixer-hi. I aquí, de bell noi, recordem que la capacitat humana de començar, d'acció -la natalitat- és indeslligable del fet que no iniciem ab ovo, ni creem ex-nihilo i que el món, com que està fet per mortals, es marceix, de manera que la nostra esperança rau sempre en allò inaudit que cada generació comporta. I justament perquè només podem basar la nostra esperança en això, Arendt afirma que ho destruiríem tot si intentéssim controlar els nous: pel bé del què hi ha d'inèdit i revolucionari en cada infant, l'educació ha de ser conservadora; ha de preservar aquest, element nou i introduir-lo com a novetat en un món vell que, per molt revolucionàries que siguin ls seves accions, sempre és antiquat i està prop de la ruïna, des del punt de vista de la generació següent. »  [p: 113,2-114]     

« El repte de la responsabilitat política, dèiem abans, és entre altres coses, situar-se més enllà d'un present absolut, idèntic a si mateix, i alhora, sense gruix, sense projectes ni memòria , i per tant, amb un futur suposadament homogeni amb el present. I, pel què fa a l'educació, la responsabilitat té a veure amb què volem que perduri, què assumim del que ja no és present i del que encara no és. és a dir, es tracta d'acceptar l'autoritat que ens confereixen els acabats d'arribar sense tenir la temptació de traslladar-los el que és responsabilitat nostra.  »   [p: 114,3] 

Tres paràgrafs per llegir i rellegir. No ens aporten acció pràctica. Això correspon a la pedagogia que ho concreta en la didàctica i organització escolar. Penso que expliquen bé la deriva què hem tingut en confondre: escola tradicional, escola convencional, escola per projectes, renovació pedagògica, innovacions educatives, acompanyament, gamificació... i més derivades al·lucinats. És aquí on cal trobar les explicacions del fracàs escolar, no de l'alumne, sinó de la institució escolar en molts dels establiments, no en tots ben segur. Tres paràgrafs que donen fonament integrador a les decisions pedagògiques que ha de tenir bases científiques i organització sistèmica,  espacial entre les matèries d'ensenyament i temporal entre els coneixements necessaris en el passat i avui. La primera decisió política, inisisteixo fa temps, garantir la direcció pedagògica, algú que entengui bé  aquestes consideracions i sàpiga dirigir les decisions d'aprenentatge. Martí Teixidó

 

PS: Arendt aplica el concepte d'autoritat, d'autor, a l'educació i el de poder a la política. L'autoritat en educació són els docents professionals amb pedagogia i en equip, amb direcció d'autor acreditada. La política amb poder suau, regulació prudent, delimita i ajusta el marc de la tradició, dels costums socials i del pluralisme cultural.