He fet estada al Couvent de La Tourette (Éveux-L'Arbresle, France) guiat per una jove arquitecte Maria-Pau Teixidó. Un convent dominic edificat entre 1953 i 1959 per un arquitecte merescudament conegut Le Corbusier. Merescudament perquè:
1. Un ho
me dedicat a la feina que en va fer molta.2. Es va mantenir creatiu, sense copiar-se a ell mateix perquè feia allotjaments per persones en un entorn determinat i abans de pensar l'estructura constructiva coneixia les persones i observava el lloc.
3. No solament sabia arquitectura; era savi perquè llegia, filosofava, estudiava història, polemitzava... obert a tot coneixement.
4. Actuava amb compromís personal per les persones per a qui feia la feina, davant dels conflictes socials i per la millora de la vida humana.
El Convent de la Tourette és una construcció de ciment armat, dura, austera però clarament
pensada per a una comunitat religiosa. Habitacions o cel·les individuals amb llit, lavabo, armari-prestatgeria, taula d'estudi i terrasseta exterior. Espais comuns: menjador, oratori quadrat, església-cor d'alçada. La duresa de la construcció funcional cartesiana queda variada amb volums que es projecten i amb acabats com palets de riu encastats en el frontis exterior de 
façana. L'orientació i llum estant totalment previstes: les habitacions a l'est, al sud o a l'oest, l'església tancada al fred nord i lluernes zenitals, el menjador tot finestral obert a la vall, a l'oest on el sol de tarda dona escalfor mesurada. La limitació de fons econòmics va limitar el
s acabats interiors on el ciment és massa dur.
Si el Convent de la Tourette respon a la vida austera i de silenci de la comunitat benedictina encara queda més clar quan hem visitat la Capella de Sainte Marie in Haut de Ronchamp, un petit poble minaire. Allà hi havia una ermita molt ensorrada que calia restaurar. Le Corbusier accepta l'encàrrec però analitza l'entorn i la gent i fa un canvi total. Nova capella, blanca sobre el pujol, com un alegre bolet, amb formes totes arrodonides, corbes. Que bé els devia anar als homes negres de les mines! L'esperança de pujar a l
a capella, en una esplanada a fer l'acte ritual religiós comunitari i després la festa, el dinar, el ball a fora. I si a l'aplec en són molts, l'altar de els celebracions és fora
a l'aire lliure. Tot està pensat dins i fora: altar, trona de predicació, espai del cor de cantaires, confessionaris...L'espai interior de la capella també és lloc de silenci i interiorització... però la llum penetra per tot arreu amb un joc de filtres de color... No, no estem a la fosca mina, estem voltats d'aire i de llum.
Le Corbusier no era precisament un home devot com diuen de Gaudí, no seguia cap credo però és evident que va entendre la dimensió religiosa humana, com en moments és silenci i interiorització i com en d'altres és festa i exteriorització. Va entendre que per als dominics s'havia de potenciar silenci i interiorització i per a al gent senzilla de poble i per als escarrassats minaires calia donar sortida a l'aplec de festa airosa i animosa.
L'Arquitectura no és simple tècnica, cal observació prèvia atenta. Le Corbusier es va prendre tres anys per comprendre la vida dels dominics abans no va dicidir i posar en accó els dissenys previs i dialogats.
La Pedagogia s'ha convertit massa en tècnica, i per cert, tècnica imprecisa. No hi ha construcció pedagògica si no s'observa abans atentament els infants i adolescents, si hom no compta amb els recursos de l'entorn. Els materials i d'equipament del centre i de la comunitat local i els personals, els que aporten les famílies i els infants i adolescents amb les seves habilitats adquirides. Això ens falta a l'educació i això és el que ens dóna direcció de com millorar l'educació escolar. Les obsesions pels resutats no ens estan conduint enlloc i fariem millor de pensar que els creatius no per això han estat menys eficaços. Cal estudi, dedicació i obertura a tota mena de coneixement. Martí Teixidó
