Històries de l'escola. Un exercici de comunicadors totalment desencertat. S'hauria de suspendre.

https://agora.xtec.cat/insrocagrossa/eso/rocagrossa-estrena-histories-a-lescola/ 

S'ha presentat el primer capítol de sis.

Lamento haver de pronunciar-me en negatiu. No és agradable, però és un deure.

 

 

Presenta una descripció verboicònica de l'escola, real, certament. Això no és suficient per justificar-ho. Cal preveure les conseqüències. Per als comunicadors, productors i realitzadors, és un exercici periodístic. No és una ficció i cal tenir en consideració el tema, educació escolar i un tractament amb coneixement, en aquest cas de pedagogia, ciència de l'educació.

Es una descripció, d'una situació escolar complexa, amb grans dificultats, evidents. No es pot acabar aquí. Si no es poden donar alterantives que apuntin una sortida, no es pot presentar.  En medicina quirúrgica no es pot obrir un cos i, si no es sap com tancar-lo, deixar-lo obert. Encara fora més desatinat que ho fés un professional de la comunicació sense intervenció d'un metge cirurgià.

Què esperen que generi en els ciutadans, en l'audiovidència? Potser solament interessa la share rate (quota de participació). Quina impressió deixarà en els ciutadans? Sí, tenim dificultats al sistema escolar, lligades al sistema social, però no es poden presentar així. No aporten res als ciutadans. Potser sí, desconfiança que s'afegeix a les dificultats. No diré que s'ha d'amagar però no es pot fer aquesta exhibició sense anàlisi pedagògica i sense apuntar alternatives. O es que es fa per desacreditar el govern que ha de regular la política de l'educació? L'actual? O els que han precedit?

No es fa cap favor al professorat. No fa favor mostrar quan difícil és l'educació escolar, particularment d'adolescents. La direcció i professorat poden, han de presentar les seves necessitats a l'Administració sabent que es pot compensar part amb equipament, assignació econòmica i dotació de plantilla però així, públicament es deteriora més.

 

Vista la mostra de la interacció docent entre professors i alumnes (evidentment inclou professores i alumnes), faig una lectura pedagògica de la situació educativa.

Davant dels problemes, els alumnes són interrogats amb la bona voluntat que participin i es facin conscients. Se'ls pregunta què pensen, com se senten, com es pot solucionar. No veiem que si no ho fan bé, en la major part de casos és que no ho saben fer millor? Algun maliciós hi pot haver però ara centrem-nos en el conjunt. Tot plegat, reprodueixen models socials i estils de comunicació molt vistos, avui no sols a casa o al carrer sinó a les pantalles.  En aquests casos, els professors han de tenir una intervenció més assertiva, fins i tot directiva. Això sona a educació tradicional però és un error. Havíem de corregir l'autoritarisme, però no l'autoritat que cada professor acredita amb el seu coneixement, amb la seva relació i amb la disposició a acceptar l'alumne tal com és. Acceptar-lo tal com és i contribuir al seu progrés personal. L'educació tradicional procedia al revés: aquestes son les finalitats i tots hi han d'arribar, ignorant les condicions de partida.

L'actitud del professorat es bona, humana. Hi ha proximitat necessària en la relació. Però massa proximitat en la cultura, en el llenguatge i en maneres. Hi ha d'haver més distància, un llenguatge rigorós i acurat en el pensament, un marc cultural on s'insereixin les relacions interpersonals i una posició clarament de professor amb maneres i gestos. Reitero la necessitat d'una posició assertiva, que escolta però assertiva. Els adolescents interrogats, potser no saben què dir però alhora estan intentant dir allò que l'adult espera d'ells i que els deixin estar.

Els adolescents no són nens; tampoc són adults. És una etapa de desajustament amb més capacitat física que la que poden controlar, amb inestab¡litat emocional i amb una agudesa racional que els permet veure incoherències. Aleshores, individualment no saben què respondre als adults però en grup es reforcen i s'atreveixen, especialment amb la burla. Els interrogatoris durs els provocarien; els interrogatoris encara que amables, no duen enlloc. Calen tècniques de dinàmica de grup, centrar els temes a partir de narratives o de seqüencies de cinema, sociodrames i exercicis dramàtics, muntatges simbòlics...

En el capítol vist, professores i professors han fet evidents situacions dificils, relacions poc gratificants, dificultats per crear condicions d'aprenentatge. S'ha palesat una actitud solidària i comprensible de tots però no s'han mostrat alternatives o orientacions clares. Els professors han fet esment de les seves experiències escolars personals i certament es necessària aquesta reflexió sobre les pròpies vivències d'escola, però en la majoria de casos per evitar recórrer-hi atès que és l'únic que se'ns acudeix en les situacions crítiques. No podem ensenyar com vam ser ensenyats pel temps trascorregut de canvi social, perquè les vivències dels adolescents són diferents, perquè cal formació pedagògica i formació personal. La pedagògica es fonamenta en coneixements de neurofisiologia, de psicologia evolutiva, de sociologia, d'antropologia cultural i aporta una visió sistèmica. La formació personal dona seguretat suficient per encarar situacions difícils. Apunto a tall d'exemple: Anàlisi Transaccional, Enneagrama, Bioenergètica, Educació ComunicActiva, filosofia personalista, semiòtica de la comunicació de massas.

A l'Educació Secundària cal consolidar moltes competències d'aprenentatge i tractar diversos continguts culturals amb interrelació sistèmica. Calen professors bons coneixedors d'una matèria o especialitat però si tots fan enllaços entre la seva matèria i les altres desvetllen l'interès dels alumnes. Afavoreix més que un altre professor doni valor a la teva matèria que no que solament ho hagis de fer tu. Si el professor solament veu la seva matèria i no fa enllaços tindrà la satisfacció de l'aprenentatge de pocs alumnes. Per començar, tot professor ha de saber que ho és de llengua, de llengües ben parlades, el de ciències socials ha d'apuntar la necessitat de les matemàtiques (triangulacions a les terres del Nil d'Egipte i Pitàgoras), el de ciències naturals ha d'apuntar a la bona salut física, el de literatura al moviment obrer del segle XIX, el de matemàtiques a l'operació amb lleis físiques o estadística i proporcionalitat, la música a la bona respiració i la interiorització). La fragmentació acadèmica del coneixement era necessària per a la consolidació de les ciències al segle XIX, va servir a l'ensenyament selectiu del batxillerat, però és impossible en un ensenyament comprensiu fins als setze anys. Comprensiu de tots els alumnes però exigent segons capacitat de cadascú en un ambient de cultura compartida.

Martí Teixidó 12/03/2025