PISA? OECD de cooperació econòmica. UNESCO de ciència, educació i cultura

 

Coneguts els resultats de les proves PISA 2022 hem llegit, escoltat tothom parlant de l'educació i de l'escola. Les proves PISA són un instrument de laboratori, ben calibrat, per comprovar els aprenentatges escolars i estableixen, amb les puntuacions mitjanes del conjunt de països, la comparació  sincrònica i l'evolució diacrònica. És adequat, i científicament necessari disposar de referents externs. Els governs els han de considerar en el seu conjunt i prendre decisions per millorar les condicions del sistema escolar, del conjunt d'escoles, col·legis i instituts. Millorar les condicions generals, però la millora dels establiments escolars s'ha de fer en cada cas analitzant la complexitat de l'educació, que no es limita al sistema escolar i ajustar el procés d'ensenyament-aprenentatge al seu context que és com es produeix l'educació sistemàtica. Hem oït moltes explicacions i opinions sobre els mals resultats de les proves PISA i, en general es fa una atribució a una o dues cuses. Convé tenir una visió sistèmica. Això és el que fa la pedagogia per derivar-ne decisions i accions.

Vaig elaborar un model explicatiu  de l'ensenyament-aprenentatge com a mediació cultural (1992). No l'explicaré amb detall però és una representació mental per pensar i comprendre. D'entrada, cada escola ha de partir de l'entorn social-cultural-ambiental, el comú i també l'immediat dels alumnes. Tot això ha d'entrar en el procés d'ensenyament-aprenentatge que dissenya l'equip docent que ha d'incidir en els interessos dels alumnes i activar les seves aptituds. Les interaccions entre professors i alumnes són totals, en tots els sentits, s'influeixen mútuament. La iniciativa correspon a l'equip professional docent.

S'avalua l'aprenentatge dels alumnes com a resultats escolars i s'han de prendre decisions de millora. El contrast amb els resultats de les proves PISA, que corresponen solament a una mostra no aporta res als centres. Les proves de competències bàsiques de Catalunya (PCBC) fetes a la totalitat de centres des 2001 sí que són un termòmetre calibrat i els equips docents ho han d'analitzar atribuint explicacions causals i decidint accions de millora. Les PCBC van ser introduïdes pel pedagog dr. Sarramona quan va presidir el Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya (CSASEC) i puc dir que jo havia insistit en la necessitat de fer unes proves de contrast externes com el pedagog Galí havia fet amb La mesura objectiva del treball escolar (1928). Aquesta és una avaluació evolutiva personalitzada: es mira on està cada alumne en una escala de progrés d'aprenentage en els 'aprenentatges continus o acumulatius' (lectura, escriptura, operatòria) i es poden prendre decisions en favor de l'alumne.

Amb diferència al temps de Galí, avui hi ha molt diverses instàncies d'aprenentatge, de desaprenentatge o de mal aprenentatge. La comunicació de masses afecta totalment l'educació, també és educació i per això vaig veure que no es podia fer una 'mesura objectiva' de l'aprenentatge escolar d'aquella manera. Cal partir de la realitat de la comunicació de masses i avui digital i valorar els aprenentatges en la utilització en el lleure i la cultura, en l'assoliment d'una cultura personal. Els resultats de les proves PISA de Catalunya (una petita mostra) ens esveren. Havíem d'esperar que ens ho diguin unes proves mostrals? Cada equip docent pot analitzar si els seus alumnes progressen en l'aprenentatge amb l'avaluació contínua que comença amb l'observació sistemàtica, l'orientació personalitzada, petites proves si pot ser d'autoavaluació i l'acreditació acadèmica amb orientació educativa: aptituds diferenciades  i interessos manifestos. Aquesta orientació que potencia les aptituds i interessos activa la cultura personal i que els aprenentatges interessin i s'utilitzin fora de l'escola. Tots podem observar avui l'oralitat limitada de tants joves i persones que oïm a la ràdio i televisió, el consum de lectura limitat i delimitat pels mitjans de comunicació, l'ocupació de temps  en sèries i comunicació audiovisual que ens anuncien profusament i, no parlem ja, de concursos i programes de 'tonteria' que aguanten perquè tenen audiovidència. Es parteix de conèixer bé l'alumne però l'escola ha de dedicar temps i garantir els aprenentatges instruccionals, aquells que solament s'aprenen amb exercitació i repetició.

Sense resultats de les proves ja podem comprovar si els infants i joves, d'acord amb la seva edat i partint de l'IESC (Índex econòmic social i cultural) progressen. Si progressen arribaran als millors resultats segons les seves capacitats i es ditanciaran dels condicionaments inicials (IESC). ¿Com s'explicaria sinó, que en la primera meitat del segle XX, fills de pagesos o treballadors manuals, en gran nombre analfabets, arribessin a estudis universitaris o a escoles superiors i fossin reconeguts per la seva excel·lència? S'explica per l'escola i més concretament pels mestres que van trobar al primer ensenyament.

Resulta preocupant que interessin tant els resultats de les proves PISA elaborades per una organització empresarial que té per objectiu la productivitat i el benefici. Ens ha fet oblidar la UNESCO que és la institució social política de les Nacions Unides que té per finalitat promoure l'educació arreu, la ciència com a coneixement necessari i la cultura com a forma de vida humana plena. La UNESCO des de l'Informe Aprendre a ser de 1973 va donar una visió integral de l'educació: educació, comunicació i cultura que recollia la millor pedagogia de la primera meitat del segle XX i en feia una lectura adequada a la societat tecnològ¡gica, de comunicació i de diversitat cultural.

Ara molts estan amplificant les veus contra les noves pedagogies, contra les innovacions. El cert és que no són noves pedagogies, és la renovació pedagògica del segle XX mal llegida, fragmentada, on cadascú: docents, sindicats, famílies, administració hi diu la seva. Amb bona voluntat, potser sí, però sense una visió integral. Ho il·lustro amb un exemple: aprendre a llegir. La pedagogia tradicional es basava en la repetició i el modelatge del mestre. Decroly, amb l'experiència d'infants discapacitats, dissenya el mètode global de lectura que s'evidencia eficaç per a tots els infants. El mètode global és un punt de partida que s'ha de continuar amb anàlisis pròximes al mètode tradicional i síntesi integradora. Els mestres pedagogs Élise i Célestin Freinet ho desenvolupen com a mètode natural. El pedagog Freire, tan utilitzat en la pedagogia social, iniciava l'alfabetització amb diàleg i cultura personal, un món de significats que interessaven,  per derivar-ne un univers vocabular que utilitzava per a l'anàlisi i descomposició sil·làbica (aplicat al portuguès o a l'espanyol). La pedagogia no és ideologia, és ciència que integra el saber tradicional, els coneixements que ens aporten altres ciències i integrant-ho en deriva normes, instruments i accions.

La pedagogia és coneixement científic i empíric. No és assumpte d'aficionats i els nous docents necessiten trobar pedagogs formats amb visió integral i amb experiència directa personal. ¿Quantes escoles tenen direcció pedagògica professional? Em temo que siguin poques. En la majoria de públiques hi ha un relleu excessiu sense consolidació pedagògica. En algunes de privades la direcció s'encarrega a a un professional de confiança, no necessàriament pedagog acreditat. El primer problema a resoldre a les nostres escoles és assegurar una direcció pedagògica professional i científica estable.  

 

Acabo amb una referència professional personal que expliqui la meva visió de l'educació. Amb estudis de magisteri vaig aprendre una visió integral d'escola a l'escola Costa i Llobera, ben dirigida. Vaig practicar les Tècniques Freinet vinculat al moviment i vaig estudiar pedagogia a fons i l'obra de Paulo Freire que estava censurada. Vaig exercitar-me a l'escola Font d'en Fargas amb direcció pedagògica clara. Vaig ser director duna nova escola, Coves d'en Cimany, iniciant un equip de mestres clarament cooperatiu. He estat responsable d'Ordenació educativa. He estat molts anys supervisant escoles i estudiant pedagogia per millor formar els estudiants universitaris i a mi mateix. Tot això i més em permet integrar pràctica, teoria, investigació i renovació.

 

En un segon article discuteixo, analitzo i complemento, alguns dels arguments i opinions oïts.