dilluns, 4 d’octubre de 2021

Trastorns mentals. Buscant la sortida amb medicina, psiquiatria, psicoteràpia. Evitant l'entrada amb pedagogia i cultura

Trastorns mentals. Buscant la sortida amb medicina, psiquiatria, psicoteràpia. Evitant l'entrada amb pedagogia i cultura

 

TV3 - 30' de diumenge 3 d'octubre de 2021. Un document per mostrar una realitat social trista, tràgica, que afecta la joventut. La sortida amb tractament mèdic, psiquiàtric i psicoterapèutic. Per a  algunes persones cal arribar a l'internament, aïllat de l'exterior. Té, però, el valor afegit de poder crear una dinàmica de grup amb valor terapèutic. El grup (comunitat o societat) forma part de l'animal humà i és totalment imprescindible en la joventut quan es defineix la personalitat.

Paral·lelament a la pubertat i la maduració  hormonal i sexual els infants fan el renaixement. Sobre la seva condició biopsicològica expressada en el caràcter desenvolupen la seva dimensió psicosocial que s'expressarà en al personalitat. Sobre la base del caràcter hi ha marge d'elecció de la personalitat que s'origina en la imatge que els altres tenen i reconeixen en un mateix. Dels 14 als 18 anys la personalitat es configura entre el caràcter personal, les interaccions socials amb els altres i les activitats (ètic) i els pensaments (èmic) que cadascú va exercitant.

Els actuals estímuls de comunicació social de massa són un 'tsunami' difícil de resistir amb una personalitat fràgil, en construcció. De fet, és la condició humana que malgrat la ciència, la tecnologia i la cultura, segueix essent fràgil, però una harmònica construcció personal és la que ho pot encarar amb més serenor. No és el cas de l'adolescència o primera joventut (tan allargassada en la nostra societat de consum).

Ara cal, efectivament intervenció terapèutica major i d'urgència. Admetem que hem arribat a la situació actual per debilitat personal. NO s'ha enfortit la personalitat, el creixement ha estat raquític, han faltat proteïnes i vitamines, s'ha excedit amb greixos, no s'ha fet profilaxi davant d'agents tòxics i s'està exposat a malalties. Sí, això que sembla exclusiu de salut, és així mateix en educació: creixement de coneixements raquític, falten estructures de pensament i sentiment, s'ha excedit en befa i passatemps, no s'ha fet profilaxi davant productes tòxics a la xarxa dels que tothom en parla.


Si la salut també es pot prevenir, medicina preventiva, l'educació sempre és preventiva amb pedagogia ciència fonamentada i intervenció enginyada (pensament i acció). Cal tenir clara la distinció. Tothom intervé en educació i per això convé fonamentar-ho amb coneixement. La pedagogia ciència (no la opinió o creença habitual) aporta coneixement i propostes d'acció, no receptes. Cal assegurar que tots en fer educació (família, docents, mitjans de comunicació) ho fan amb un cert coneixement i prudència.

Haurem d'admetre que  afectats encara per la repressió que vàrem patir hem convertit la transgressió, la complicitat, el trencament, la provocació, la disrupció... que eren correctius en pautes de comportament social. Aquest és el 'sentit comú' social actual que per als adults pot seguir essent un correctiu temperador però per las joves és un actiu impulsor. I com que ho viuen en grup d'iguals, es converteix en un actiu explosiu. Per incorporació generacional (tota la història) els joves han de superar alguns dels límits que els posen els adults fins a assolir el reconeixement d'adults (ritual de pas no regulat). Ara, superar els límits és beure alcohol, accedir a psicotròpics i sentir-se acceptat acceptat físicament. Accedir a la relació sexual ha esdevingut signe de llibertat i domini.

La pandèmia COVID-19, no és la causa encara que ho hagi precipitat, encès amb la seva calor. La sequedat, la sequedat de la societat postmoderna, ja hi era, és la que els adults vivim i no ho podem amagar als joves. L'elogi de l'alcohol, el plaer de la velocitat, la sexualitat mal canalitzada, el diner com a valor absolut, la cantarella: la vida són quatre dies, l'excusa: no és el meu problema, la reivindicació dels drets i el silenci dels deures... I tanmateix oculta conductes humanes: exploració de la natura, defensa del medi ambient, esport per harmonia i companyonia, festa de l'amistat, accions solidàries generoses, cooperació veïnal, aficionats associats,  música i cant al carrer, artesans creadors...

L'ensenyament escolar centrat en assolir objectius no pot aportar prou a la construcció de la personalitat. Si la socialització primària, i l'educació familiar i primària són incertes, a l'educació secundària hem de vincular els joves al coneixement i amb activitats que vertebrin la personalitat. 

Quan uns joves activen el seu interès pel teatre, per la música, per fer invents, per editar fanzines, un esport o dansa d'equip (no el futbol de massa)... comencen a encarrilar la seva personalitat i a partir d'aquí poden interessar-se per tot (descobrir el teatre de l'absurd de Ionesco, veure el contrast i enllaç de música barroca, coral, jazz i country, saber com van començar  Da Vinci, Curie, Edison, Jobs, contrastar dibuixants de còmics Uderzo, Ibáñez, Matsumoto, Gurren Lagan, Daria Bodganska). 
 
 
A partir d'aquesta veta d'interès reeixit, el jove està obert a conèixer i explorar més i podem relacionar-hi tots els àmbits de la cultura. Si això es fa personalment en el context social d'iguals com a l'educació secundària... ja està encaminat. Difícilment estaran pendents tan sols del seu cos, de provar una estona d'alucine, de fer una destralada en un racó del barri. Per tant, l'educació no es redueix a acompanyament com ens han transferit de l'àmbit esportiu. El docent o educador professional sap que té una funció directiva alhora que dialogant, accepta els seus alumnes tal com són i els obre en tot moment a la cultura, a tot tipus de cultura que és el que omple de sentit la vida humana.
 
A l'educació secundària podem prevenir molt, tot el que no té una causa biopsicològica. L'observació diària, contínua, natural dels alumnes aporta molt coneixement. Certament, no s'ha format els docents en aquesta habituació de l'observació informal però s'aprèn si un col·lega ja en sap.  Quan s'observa regularment, es detecten canvis d'estat d'ànim, de canvi de companys habituals... L'oportunitat de parlar-ne en equip docent és gran si abandonem el rol de vigilants examinadors i activem el d'educadors projectius. En equip podem identificar aquella aptitud diferencial, aquell interès solapat de cada alumne, mostrar-li expectatives favorables i, si ell decideix, ho desenvoluparà. Que en el grup-classe es valori la diversitat d'aptituds i realitzacions de cadascú creant un clima estimulant està a l'abast. Tan sols cal que els docents obrim la porta. És temps d'abandonar la cançó enfadosa de les ràtios, valorar que vint-cinc o trenta alumnes és favorable a una dinàmica de grup amb exigències comunes i personals. Això sí, ja es temps d'assignar de manera estable dos professors per grup, i si garantim 'paritat' dona-home els alumnes rebran un modelatge d'igualtat, divers i complementari.
 
L'educació escolar pot fer molt en la prevenció de trastorns mentals. S'apleguen joves de les mateixes edats, estan en contacte habitual amb dones i homes madurs amb formació cultural i psicosociopedagògica, poden fer amics i desenvolupar activitats segons les seves aptituds i interessos que vertebraran la seva personalitat. (Vertebrar, en el sentit de resistent i alhora articulable).



Rellegeixo i penso que té tot l'interès l'escrit de 8 d'abril de 2021


Rellegeixo i penso que té tot l'interès l'escrit de 4 d'agost de 2021

 

Martí Teixidó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada