dimarts, 30 de juny de 2020


La cultura, tan important! Prenguem-ne consciència!
Unesco apoya la cultura para la unidad mundial ante Covid-19 ...La situació del llarg confinament, per cent dies, dels ciutadans per evitar la propagació de la infecció per coronavirus, ens ha reduït molts hores de trasllats  i ens ha deixat temps per a decidir quines activitats volem fer. L’expressió cultura ha estat en segon pla, després de la salut òbviament, i s’ha insistit abastament sobre la importància de la cultura, Arribats al desconfinament progressiu i a la reactivació de les activitats presencials, encara de forma reduïda, podríem dir que la cultura ha passat a primer pla. És del què més es parla als informatius dels mitjans de comunicació.

Cultura és una paraula multiconceptual. Pròpiament no és un concepte sinó una idea. No és una abstracció a partir de casos d’experiència sinó un terme que remet a una idea aproximativa que es concreta en realitzacions, fets i accions que podem qualificar de culturals. ¿De quina cultura es parla aquets dies?... De música i concerts, de teatre, de cinema, d’obertura de museus i exposicions d’art, de festes populars. De l’esport ja se’n parla per altres bandes.

Cultura - TV3 i Catalunya RàdioS’està generalitzant un clar reduccionisme de la cultura a cultura de prestigi, cultura creativa, a activitats en temps de lleure, a l’entreteniment i diversió. Òbviament en tenim bona necessitat i ja està bé que es promogui una disposició favorable dels ciutadans. Però alhora hem d’esser conscients que la proliferació d’anuncis i suggeriments respon a una societat on la cultura és també una activitat de consum. És consum quan correspon a empreses per a les quals és una activitat econòmica (inversió, despeses i beneficis). És servei públic quan ho promouen ajuntaments i institucions públiques que hi destinen una part de la despesa en benefici dels ciutadans.

En ambdues modalitats, per bé que les finalitats siguin diferents, guany econòmic per a l’empresa  o guany personal per als ciutadans, és té una idea molt restrictiva de cultura i no sols per casualitat, també amb intencionalitat. La cultura era conreu o cultiu personal per als il·lustrats del segle XVIII. Pren una dimensió social o col·lectiva amb els nacionalismes integradors d’identitat de poble del segle XIX. Al segle XX amb l’antropologia s’estudia com a diversitat cultural. Amb l’aportació d’Alemanya redescobrint l’herència de Grecia la cultura integra el desenvolupament personal amb el coneixement cultural que és la formació assolida per la persona bildung. Aquesta formació s’inicia amb el procés d’educació i segueix autònomament en el decurs de la vida. Correspon a la paideia grega que posa l’accent en l’infant que correspon a les humanitas llatines que posen l’accent en els coneixements i les pràctiques adquirides.

Centrat en l’educació, el pedagog Paulo Freire és qui va denunciar el biaix  de la cultura cap a la selecció social. En alfabetitzar els obrers i camperols, el primer que havien de comprendre és que ells, malgrat no estar alfabetitzats tenien cultura. ¿Què és sinó l’agricultura, el coneixement i les tècniques per a reproduir la natura segons intenció i finalitat. Massa sovint hem sentit dir a pagesos, pescadors o paletes: -Es que jo sóc inculte! i els hem afegit: -No, tu tens cultura del camp, del mar o de la construcció, la que jo no tinc. Pots ser analfabet i això és el que podem millorar però no ets inculte”.  I tampoc és inculta aquella dona que no sap llegir ni escriure però que cuina i fa la feina de la llar amb seguretat i d’altra banda xerra amb riquesa d’expressions populars farcides de metàfores que la fan una gran comunicadora.


Entre cultura de prestigi, cultura de massa i cultura personalitzada

Al segle XX, amb els mitjans de comunicació àudiovidual (radiodifusió 1921, televisió 1960. Internet 1990, dispositius smart 2000 -que jo ho tradueixo per llestos no per intel·ligents-, plataformes de continguts 2010) la cultura, part de la cultura, nodreix els mitjans de contingut. Són mitjans de difusió de massa en forma uniforme o diversificada. Notem, no es efectiva comunicació (bidireccional) sinó difusió massiva uniforme, actualment diversificada segons perfils personals. Pot ser considerada comunicació a partir d’internet 2.0 però no sempre hi ha resposta i segueix sent en primer lloc difusió, difusió d’entitats o difusió de persones. Notem que el valor està en el nombre de consultes, en el nombre de seguidors, en el nombre d’emissions... recomptes amb total desconeixement del contingut. El coneixement del contingut està subordinat a la seva difusió. Un programa, un contingut, es manté o difon si té audiència o seguidors.

La quantitat ha compromès el contingut de cultura. Perquè arribi a més gent es difon el que sembla que major nombre de persones consumiran, amb criteris empresarials: el que aporti majors beneficis econòmics, amb criteris institucionals: el que aporti  majors beneficis electorals. D’entrada  no s’ha fet habitualment amb criteris de qualitat cultural. Podria ser que canviés en la situació actual. La societat de massa i consum ho pot difondre tot segons oportunitat i per tant també hi entra el cinema, la música, el teatre i els espectacles. Sovint, quan està garantida la cobertura presencial, es pot emetre la difusió en diferit o en directe atès que anirà estenent el consum i pot realimentar el públic presencial.

La cultura de massa pot ser democratització de la cultura. És un directori cultural, dóna a conèixer una gran varietat d’opcions i pràctiques. Pot donar accés a la cultura de prestigi que en anys reculats havia estat restringida per condició social i econòmica. Tanmateix, els sectors socials populars no van quedar al marge de la cultura desenvolupant la seva pròpia cultura popular que ha cristal·litzat en abundants i diverses tradicions. La cultura de massa es nodreix avui també de les tradicions atès que no té contingut propi, és solament una forma de  transmissió amb finalitats pròpies. Els ciutadans tenen avui l’oportunitat de fer opcions per activitats culturals, de prestigi o populars. Cal que amb formació cadascú pugui desenvolupar una cultura personalitzada i que siguin les opcions personals conscients que vagin orientant la producció cultural disponible.


Cultura, indústria cultural o consum cultural

En qualsevol cas, veiem que la cultura esdevé adjectiva. Les administracions públiques ja van acceptar fa temps la denominació d’indústries culturals. Comença ja abans de l’era audiovisual. El llibre és també objecte d’indústria cultural-editorial. En la producció del llibre  és tan o més important la depesa en promoció-publicitat que la despesa d’autor-producció. Amb una anàlisi sociològica les dades i fets (dades ètic) evidencien  la falta de consistència de moltes declaracions (dades èmic). Queda molt bé la defensa de la qualitat però s’imposa l’evidència de la quantitat de lectors, o simplement compradors si no es registren els lectors de biblioteca. I a la biblioteca els usuaris demanen que s’adquireixin els llibres més publicitats. En cinema, les pel·lícules més taquilleres són les que més públic va a veure i potser són les que s’han anunciat anticipadament per anar fent boca. Avui, rarament llegim o oïm  crítica teatral i el comentarista farà sempre un elogi favorable o molt favorable, ja condicionat pel prestigi assolit  pel director  o per la companyia i el públic que pugui quedar

Un indicador de qualitat és veure com una obra comença discretament i va incrementant-se per la crítica del públic a través de relacions personals i d’amistat.  Recordo el llibre La sombra del viento de Ruiz-Zafon que va començar discretament però als dos anys va fer un gran increment. Recordo La Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom que,  malgrat ser posterior a l’èxit d’Antaviana, va tenir mala acollida i va ser aviat retirada però passats dos anys va reprendre amb excel·lents crítiques i es va produir també en castellà amb èxit. Recordo l’entrada imponent de Tubular Bels de Mike Olfield, so novedós que ha quedat força oblidat. Contràraiment Terry Olfield era desconegut i les seves músiques creades a partir dels temes de cultures diverses arreu del món es segueixen oint.  En cinema  Encontres en tercera fase d’Spielberg no va tenir la difusió que va tenir ET posteriorment però potser la idea inicial era més completa. El fenòmen Star Wars de Lucas va ser molt ben promocionat i ha permès arribar al 9è episodi quan els nens d’aleshores ja amb quaranta-set anys hi van amb els fills de set anys.

decebut s’ho empassa. Els grups i autors musicals poden pujar molt ràpid en l’escala d’èxits però independentment de la seva qualitat poden ser desplaçats per un nou grup que ha tingut impacte, és a dir, que ha captat l’atenció de més gent per qualsevol novetat o sorpresa.

La música és cultura, el teatre és cultura, el cinema és cultura, el llibre .es cultura, ben cert però és una generalització. Cal veure el valor cultural de cada producció i algunes no mereixerien el qualificatiu de cultural, solament de massa. No defenso un sistema on alguna autoritat o poder digui què és bo i què és dolent. El públic té raó, té raó? El públic ha de tenir raó pròpia però la formació és insuficient i al consciència mítica. El procés d’educació dels anys joves  ha estat incomplet, insuficient i la pressió de la publicitat i del consum són irresistibles. El sistema ha de ser participatiu, demoparticipatiu però el poble ha d’esser un subjecte altament pensant i actiu.

La campanya en favor de la cultura que s’activa a partir del confinament col·lectiu viscut és més una campanya de plena ocupació i manteniment dels llocs de treball com ho pot ser la del petit comerç de proximitat o la de la indústria de l’automòbil. Ben comprensible perquè s’ha estroncat de cop i volta una activitat econòmica basada en el creixement continu i la competició per dominar el mercat amb la presència. L’empresa vol fer creure que defensa avui la causa dels treballadors, l’empresa que vetllava pels beneficis i podia ajustar els costos laborals segons l’acceptació del públic. Ara es veu que ser treballador autònom afavoreix en èpoques d’abundància però deixa al descobert en temps crítics com l’actual.

Cal admetre que les empreses de professionals de la cultura, les que han entrat menys en la indústria cultural, no acumulaven beneficis sinó que equilibraven ingressos i despeses. Ara és el temps de preguntar a les indústries culturals, igual que a les del turisme que durant els darrers anys han tingut beneficis sobrats si van fer partícips dels beneficis als seus treballadors o bé ara han de fer front als seus sous encara que no hi hagi beneficis.

La campanya en favor de la cultura que s’activa a partir del confinament col·lectiu viscut és més una campanya de plena ocupació i manteniment dels llocs de treball com ho pot ser la del petit comerç de proximitat o la de la indústria de l’automòbil. Ben comprensible perquè s’ha estroncat de cop i volta una activitat econòmica basada en el creixement continu i la competició per dominar el mercat amb la presència. L’empresa vol fer creure que defensa avui la causa dels treballadors, l’empresa que vetllava pels beneficis i podia ajustar els costos laborals segons l’acceptació del públic. Ara es veu que ser treballador autònom afavoreix en èpoques d’abundància però deixa al descobert en temps crítics com l’actual.

Cal admetre que les empreses de professionals de la cultura, les que han entrat menys en la indústria cultural, no acumulaven beneficis sinó que equilibraven ingressos i despeses. Ara és el temps de preguntar a les indústries culturals, igual que a les del turisme que durant els darrers anys han tingut beneficis sobrats si van fer partícips dels beneficis als seus treballadors o bé ara han de fer front als seus sous encara que no hi hagi beneficis.

Els ciutadans com a  públic han de prendre consciència que ells participen en la creació cultural donant suport a unes produccions i deixant-ne de banda algunes. La crítica no pot venir dels mitjans que s’han de limitar a donar el directori cultural d’allò que està disponible. Un indicador de qualitat és veure com una obra comença discretament i va incrementant-se per la crítica del públic a través de relacions personals i d’amistat. Son menys de fiar produccions que comencen amb un gran aparell de promoció que fan que es mantinguin però rarament retornen

Com ja va apuntar Umberto Eco el 1967, és el públic qui perjudica la televisió i per extensió afegeixo que el públic perjudica o afavoreix la producció cultural. Lamentablement, aquestes produccions culturals és veuen solament com a espectacle i sembla abandonada la idea inicial de cultura com a formació personal i social. La formació és el que inicialment queda de l’educació i correspon que cadascú ho mantingui i ho acreixi de manera adequada a la seva edat i circumstàncies de vida.

A l’escola primària i a tota l’educació infants i joves haurien de saber que així com cal alimentar el cos biològic també cal alimentar l’animal humà, l’aliment que ens fa humans. Aquest aliment és l’alletament de l’educació i les pràctiques culturals diàries que hem de fer durant tota la vida: observar i pensar,  escoltar, parlar i comunicar-nos, llegir i escriure, veure, visionar i interpretar, dissenyar, dibuixar i pintar, musicar i cantar, cultura física i esport. Així, el currículum escolar no pot ser una prescripció de l’administració sinó un tastet de la diversitat cultural amb pràctica i reflexió que arreli en les aptituds diferenciades i interessos de cada alumne. La proporció d’unes o altres activitats és diferencial personal però convé no excloure’n cap en l’educació i cada persona he de practicar un xic de tot llevat d’una intolerància evident. Al redós d’una afició o interès s’aplegarà poc a poc tota la diversitat cultural. Tot hi pot tenir relació.


Visita al Museo del Prado de la mano de Ramón GenerA l’educació secundària es perfilen els interessos culturals i opcions de vida, un combinat cognitiu emocional personal que cerca referents en els adults. S’observen models complementaris als de mare i pare ja interioritzats, que puguin ser alternatius en algun punt. El modelatge dels professors, homes i dones,  adults amb cultura, amb opcions i desenvolupaments diversos són força determinants entre els catorze i divuit anys. Ho il·lustro. Preguntats estudiants de postgrau de professorat, llicenciats en diverses especialitats, hi ha una alta correspondència entre l’especialitat triada i el referent d’una professora o professor de la mateixa especialitat que varen tenir a secundària. El que no sé, és si la determinació personal va ser resultat de l’especialitat de la professora o professor o més aviat del seu tarannà personal i la manera de presentar el coneixement. I, és que es pot separar una cosa de l’altra?

Tot creant Al nostre gust ( assajos oberts) 20 i 27 d`octubre a ... La llengua vertebra la cultura amb una forma de pensament amb identitat pròpia i alhora amb diàleg de contrast divers amb les altres llengües. El teatre de cultura i divertimet pot donar entrada a diverses llengües suscitant la intercomprensió lingüística. El cinema i les creacions àudiovisuals poden emetre's en llengua original, subtitulada en la mateixa llengua, o si cal, en la llengiua del país. Amb les tecnologies de la comunicació podem evitar les traduccions autistes i obrir-nos a la intercomprensió. Una oportunitat de cultura glocal. 


Si la cultura arrela en l’etapa educativa pot tenir continuïtat per a tota la vida sense prendre especials decisions. Si l’etapa educativa ha estat solament instruccional (llegir, copiar, operar i competència digital) faltaran interessos i  tot es reduirà a coneixement estratègic llevat del factor atzar: inscriure’s en una associació per un amic, trobar a la feina un encarregat culte, enamorar-se de parella amb cultura. D’aquí que pensem que avui amb una educació secundària per a tots dels dotze als divuit anys, un sol professor o professora pot canviar la vida d’un adolescent i amb aquests anys d’escolarització s’ha d’accedir a la cultura tota per a una vida autònoma, solidària i joiosa.

Martí Teixidó, pedagog dr.
30 de juny de 2020

Cap comentari:

Publica un comentari