divendres, 1 de juny de 2018

De violència física, agressió verbal, controntació o discrepància.

 

De violència física, agressió verbal, controntació o discrepància.

De violència física, agressió verbal, controntació o discrepància.

Martí Teixidó. Pedagog,

L’animal humà que som, hem fet una construcció social que ens fa més lliures i alhora solidaris per necessitat. La lluita per la subsistència en els animals comporta acció, sovint agressiva i en casos extrems violenta. Alguns animals actuen en cooperació i per això un animal -l’alfa  com l’dentifiquem- organitza la bandada i tots s’hi sotmeten fins que amb el temps és rellevat per un altre.

Els humans podem, massa sovint encara ho fem, arribar a la violència física i lesionar-nos o destruir-nos. Actuem per interessos diversos amb marge de llibertat i en situacions els confrontem.   Hem però après a no actuar per pur impuls i podem canalitzar la discrepància amb  violència verbal (crits, desqualificació, insults) que volem evitar però que reorienten un impuls d’agressió com a resposta a una ofensa o a una frustració.

Resultat d'imatges de rayos y trueno Haddock

No acceptem insultar-nos, menystenir-nos, però a vegades ho fem per desfogament i així evitem actuar amb violència. Tanmateix, quan rebem insults i desqualificacions hem d’adonar-los de la discrepància de l’altre i potser del seu enuig. Les paraules, encara que desagradables, són una protecció, una seguretat passiva talment com la dels automòbils d’avui que amb una topada es trinxen llaunes i plàstics que cedeixen per esmorteir l’impacte i protegir-nos el cos. Les llaunes i plàstics es substitueixen encara que comportin despesa però ens estalviem lesió física personal.

Els insults i desqualificacions els hem de rebre com un advertiment de confrontació, cedint una mica per evitar la violència física que és la que hem de considerar inacceptable en els nostres relacions. La violència verbal d’avui es pot rectificar demà admetent que ens hem excedit en les formes per bé que mantenim el motiu d’enuig o confrontació. Ha de ser una admissió transparent i no  tapar-se amb allò de “si algú s’ha sentit ofès” doncs volíem oposar-nos a l’altre i ja sabíem que podíem ser ofensius. Les paraules inadequades les podem retirar doncs sols eren un avís, les lesions físiques poc o molt greus són irreversibles i amb el llenguatge verbal podem evitar la violència física.

Les tecnologies de la informació ens donen noves oportunitats, també noves oportunitats de mostrar el nostre enuig o emprenyament. L’oportunitat d’immediatesa i la protecció de no tenir l’oponent al davant ens fan més temeraris i a través de correus electrònics, piulades o fotografies ens sentim capaços d’aturar l’oponent o d’ofendre’l per reduir-lo. Però atès que tot és virtual a la xarxa, podem esborrar-ho, retirar-ho o posar-li una data de caducitat. No podem judicar les persones avui adultes  per les guitzes que ens feien quan jugàvem al futbol als dotze anys o per les piulades i correus que enfadats van enviat fa dos o tres anys. Cal valorar cada actuació en el seu context, d’espai i de temps que poden haver donat motiu.  Afortunadament, quan s’han de retreure ofenses de fa molt de temps, que ja no s’estan produint, hem de pensar  que no es tenen motius actuals de queixa.

Resultat d'imatges de insulto El ROTO

Que els insults verbals puguin ser odi no afegeix res. Sens dubte mostren la màxima confrontació amb l’altre que hauria de pensar fins quin punt li ha donat motiu. Un i altre es poden confrontar amb paraules la profunda malvolença i justament convé aturar-se en les paraules. L’odi és sentiment o repugnància profunda contra l’altre i també contra un mateix i bé estarà que ens n’adonem passades unes hores. Si no hem arribat a la violència física… bé, d’això es tractava. Hem mostrat estar a l’alçada de la condició humana.

En aquesta societat de llibertats i pluralisme hem d’ensenyar a infants i joves que la violència física no l’acceptem en cap cas, que la violència verbal no és desitjable i s’ha de resoldre la discrepància o confrontació parlant o fent silenci perquè en cap cas hem d’arribar a les mans (qui diu amb les mans, diu amb armes executades amb les mans. “De l’home mira sempre les mans…” (Raimon). Si ho hem d’ensenyar, ja ho hem de practicar els adults en les nostres relacions. Eradiquem tota violència i resolguem les nostres discrepàncies amb debat, negociació i preferentment amb diàleg.

Barcelona, 19.05.2018

Enviat Esther Vera que cada setmana m’envia : Pots escriure’m a directora@ara.cat.           No ho he vist publicat al diari ARA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada