Any 2014. Seguim a l'educació. Llegim i escoltem els clàssics. Pensem i actuem. N'hi ha molts que viuen de parlar de l'educació sense aportar res de nou i volen donar lliçons als mestres. Escoltem i llegim els clàssics i fem bona feina.

Doris Lessing és una escriptora clàssica actual que va acabar el camí de vida de 94 anys el passat 17 de novembre. No va entrar en la postmodernitat bleda i ha escrit amb seny i intel·ligència sobre persones a partir de la seva experiència i l'observació atenta.


Amb El quadern daurat va perdre la confiança amb els crítics i comentaristes. Vaig pensar que gairebé totes les crítiqus  eren massa estúpides per ser veritat. Un cop recuperat l'equilibri, vaig comprendre el problema. I es que els escriptors busquen en els crítics un alter ego, aquell altre jo més intel·ligent que un mateix, que ha vist allò que un volia conseguir, i que et jutja només per haver reeixit o no en l'intent. [a Edicions 62, 1972, p:17]

Seguim però posem la música d'aquest altre clàssic, Johann Sebastian. Bach, música eterna sens perjudici d'altres estils. Sempre hi tornarem, i encara més amb els anys perquè té unes regles de composició sòlides que expressen l'ànima humana i l'humà d'avui és el mateix humà de l'altre mil·leni (no el de la Fura dels Baus).




I seguim amb Doris Lessing que sap de l'escola i del sistema escolar més que els investigadors de l'OECD i que els ministres i conselles d'ensenyament que hem tingut, amb alguna excepció interina. Això que transcric ho va escriure el 1971 i sembla talment d'avui. [a Edicions 62, 1972, p:17-19]

Això és perquè els crítics no han estat educats per fer-ho; la seva formacó va  en la direccció contrària.
Tot plegat comença quan la criatura té només cinc o sis anys, [avui ja als tres anys, encara més] quan arriba a l'escola. Comença amb notes, premis, "poscions", "nivells", estrelles... i, en molts llocs fins hi tot galons. [als informes sovint es posa que no està al nivell, però si avui no n'hi ha prou amb l'escola tenim futbol i tota mena d'esports competitius, esports olímpics (no són jocs) on guanyen tres i els altres són desgraciats, música comercial i llistes d'èxit, concursos musicals a televisió, els Twitter més visitats, els molts amics del Facebook].  Aquesta mentalitat de cursa de cavalls, aquesta òptica de guanyadors i perdedors porta a:  "L'escriptor X és, o no és, unes quantes passes per davant de l'escriptor Y. L'escriptor Y ha quedat endarrerit. En el seu darrer llibre, l'escriptor Z s'ha mostrat superior a l'escriptor A". [apliquem-ho a la pedagogia, els libres publicats darrerament que no tenen res de nou però tracten del què toca: competències, pisa, coaching, dafo...] Des del començament mateix al nen se li ensneya a pensar d'aquesta manera: sempre en termes de comparació, d'èxit i fracàs.[Per no parlar de fracàs escolar, ara es parla d'èxit escolar; el mateix disssimulat] Es tracta d'un sistema d'eliminació: el més feble es descoratja i queda despenjat; [ 7% a CI, 13% a CM, 19% a CS, 25% a ESO] un sistema pensat per produir uns quants guanyadors, que sempre estan competint entre ells. [ I la nostra TV ho publica per encàrrec del govern: premis extraordinaris de BAT, notes més altes a les PAU]. Estic convençuda -encara que aquest no és el lloc indicat per desenvolupar-ho- que el talent que té cada nen, al marge del seu "coeficient d'Intel·ligència" [sic, per comptes de quocient], podria conservar-lo tota la vida, per enriquir-lo a ell i a tothom, si aquests talents no es consideressin mercaderies de valor en les apostes per l'èxit. 
L'altra cosa que s'ensenya des del principi és a malfiar-se del judici propi. Als nens se'ls ensenya la submisisó a l'autoritat, la manera d'indagar les opinions  i les decisions d'altra gent i la manera de citar-les i complir-les.[Quants alumnes no diuen allò que el mestre vol sentir perquè la pregunta ja hi condueix! Diuen el què s'espera que diguin com també als estudis d'opinió surt allò que els mitjans de comunicació han anat repetint les setmanes abans]
Pel que fa a l'esfera política, al nen se li ensenya que és lliure, demòcrata, amb una voluntat i pensament lliures, que viu en un país lliure i que pren les seves pròpies decisions. Al mateix temps és presoner de les suposicions i dogmes del seu temps, que ell no qüestiona, perquè no li han dit mai que existissin. Quan un jove ha arribat a l'edat en què ha d'escollir (seguim donant per fet que és inevitable una elecció) entre les arts [per extensió inclou les humanitats, les lletres, les ciències socials interpretatives] i les ciències [que s'acostuma a restringir a cièncis positives i tecnologia], sovint escull les arts perquè li fa l'efecte que allí hi ha humanitat, llibertat, varietat d'opcions. No sap que ell ja ha estat modelat per un sistema: no sap que l'elecció mateixa és el resultat d'una falsa dicotomia arrelada al cor de la nostra cultura. [Adorem la deesa ciència i el pensament sentit, subjectiu, el deixem com a entreteniment a la literatura i als "raros" de les arts].  Els qui se n'adonen i no volen sotmetre's a més modelatge tendeixen a anar-sen en un intent mig inconscient, instintiu, de trobar feina on no els divideixin contra ells mateixos.[ O els enviem a una UEC on tindrà més interès, o demostrem que el que li convenia era un PQPI doncs s'hi ha graduat hi tot] (...) aquest procés d'eliminació que es produeix sense parar i que exclou, molt aviat, aquells qui probablement serien originals i reformadors, i conserva els qui se senten atrets per na cosa concreta que és allò al que ells ja s'assemblen. [Molts dels alumnes disruptors socials, amb capacitat manifesta, podrien esdevenir líders de transformació social].

Està a la vista que els qui hem seguit tot el procés acadèmic hem estat molt de temps domesticats, ens ajustem a les normes i perdem força de pensament propi. Vegem en l'altre cas, els qui han sortit del sistema i s'han convertit en dibuixants de còmic i grafitis, en grups musicals underground, en raperos i breakdancers al carrer conserven una força pròpia però que no han pogut alimentar amb el pòsit de la cultura clàssica. Hi perdem tots.

Doris Lessing s'alegra d'haver fugit de l'escola als catorze anys. Explicaquè ha comprovat llegint innombrables exàmens escrits i asseguda a classes on s'ensenyava literatura. Ha vist que llegeixen poc, que llegeixen molts comentaris i crítica sense anar a l'obra original. Són els estudiants que han escrit tesis sobre un llibre. Defensa que es llegeixi allò que enganxa i  que es deixi el què avorreix, que s'observi la vida, que es llegeixi la veritat en paraules no escrites amb ment oberta. I que els professors no facin el ridicul lamentable com aquell que va escriure sobre el treball de l'alumne "No puc qualificar aquest treball; no cita els experts..." [a Edicions 62, 1972, p: 25]

Amb tot això, afirmo una vegada més que l'educació, l'ensenyament fet amb pedagogia comporta la interacció dinàmica dels tres vèrtex del triangle:

• alumne amb la seva vida, la seva capacitat de pensament i sentiments, necessitats interessos i conflictes.
• professor amb la seva vida, els seus coneixements, el seu entusiasme per allò que ha après i que explica
• cultura, amb la riquesa diversa de tants segles i pobles, amb la diversitat de llengües, amb la unitat de la ciència i la tecnologia com a vector potent, amb la filosofia i ètica que ha de guiar la decisió i alliberar-nos de determinisme científic i de fonamentalisme doctrinal.

Si això és té clar no cal perdre el temps discutint lleis ridícules ni currículums imposats extensíssims. Els mestres i professors no podem perdre energies amb aquestes inutilitats. I si els alumnes estan ben formats superaran, i amb diferència, les revàlides. O no ho havíem fet? La satisfacció de per vida la dóna el coneixement adquirit, no la qualificació o nota que es pot asolir sense entendre ni pensar res.

Martí Teixidó