El Nadal ja és aquí? Les tradicions i els infants adoptades pel consum.

(El Nadal ja és aquí). Nadal, les festes de Nadal ja són aquí. 

Tan ben pensades per la pedagogia popular segon els mode de vida del seu temps. Tan encarcarades per a la societat d'avui. Tan ben aprofitades pel consum. Tan poc adequades per a educar els infants amb el cap clar i el cor net.

  

https://www.youtube.com/watch?v=BhQPp-TSiiI 

Avui 3 de desembre, i ja fa dies. Cada any s'avança, per competició i ampliació. Enguany, a Barcelona, encesa de llums el 22 de novembre, una setmana abans. Els carrers ben enllumenats; com que consumeixen poc! Poca energia elèctrica, molta estimulació visual i activació neurocerebral. Res greu, però tot suma a l'estrès personal i social. L'estrès social ajuda al comerç, s'hi descarrega energia acumulada. El centre de la ciutat de Barcelona,  dissabte, 30N i diumenge 1D, era una massa humana. La Postmodernitat és una nova era barroca de la societat; no veiem futur i textos i publicacions evidencien  misèria; Hi ha clares amenaces de mort: covid i grips, malalties zoonòtiques, maltempsades climàtiques, crisis energètiques i totes les innaceptables guerres.   Com en temps barrocs, ens entretenim amb filigranes estètiques i detalls recarregats (carrers enllumenats sense límit); amb la música, hi ha molts bons músics, que ens pot asserenar alguna estona.

Tot plegat, cansats del dia a dia, amb rutina i sense perspectiva, s'activa la dimensió sentimental: la infantesa, els amics, la família, l'hivern, la neu. Però sense imaginació nova, les tradicions com a recurs en un temps que es proclama la innovació, el trencament, l'espectacularitat. Els infants, els més perjudicats. En general, no se'ls dona un paper actiu, creatiu: organitzar el pessebre o una urbanització, cantar nadales renovades i assajar sonoritats instrumentals, resseguir itineraris culturals.

La vida és clarament urbana amb instal·lacions electrodomèstiques. Anem a cercar el tió? I ben vestidet, abrigadet. Quin fred que fa! Costums d'una societat de pagesos i pastors com representa el pessebre per anunciar la bona nova de Nadal. Els savis mags d'orient, reconvertits per la monarquia, activen el desig de regals. El caganer dona sortida a la condició humana i l'apliquem a tots els personatges públics. Les llufes i innocentades s'han perdut perquè el sistema social en conjunt és una llufa. Mengem i bevem, la petita alegria dels que vivien en subsistència i passaven gana, avui que molts, no tots, anem ben alimentats, a vegades fats en excés.

Tot tenia sentit amb la cultura cristiana que es renovava cada cicle anual, amb una clara base antropològica: celebrem la nativitat, el naixement de tot infant; tothom es bolcava a ajudar i aportar; festa de la fraternitat humana.  Responia a una societat rural, esforçada, que havent-se de recloure a casa, feia millor dedicació a la mainada. Pedagogia intuïtiva, popular però amb un fons de saviesa. Reproduir-ho avui denota ignorància i oportunisme. Utilització per al consum i per l'anòmia social. Els infants, els més perjudicats.

Falta una pedagogia que amb coneixement científic (antropologia, sociologia, psicologia) proposi activitats, rituals i lletres en poemes i cançons que comuniquin sentit. Certament, diversitat de sentits en una societat multicultural però amb voluntat de cohesió social. Comunicar alguns pensaments i no quedar-se repetint que torna a ser Nadal, torrons i xampany, beure i celebrar. Què comuniquem? Que és Nadal?. Poca cosa és. Posem-hi pensament actual. 

Avui no és fàcil per als adults, pares, mares, avis i tiets donar als infants el sentit de Nadal. Els adults podem reviure el nostre Nadal d'infants, amb nostàlgia i enyor. Però hi ha hagut tant de canvi en la manera de viure que així no podem compartir els sentiments amb els menuts. Hem de mirar de projectar els nostres sentiments en les seves activitats, les seves vivències. Hi ha una segona dificultat atès que les seves vivències i aspiracions estan ben aviat estimulades pel consum. L'educació familiar, l'educació escolar ha de ser ferma i pensar molt bé les activitats i rituals per tal que els infants puguin viure en aquesta societat amb autonomia personal.

Sorpresa! Ara arreu es fan calendaris d'Advent, les quatre setmanes del ritual cristià de preparació del Nadal. El Nadal popular català començava el 13 de desembre, Santa Llúcia; amb la fira de Nadal, dotze dies. Trenta-tres dies amb enllumenat abans de Nadal és excessiu i segueixen els tretze dies entre festes. Podem avançar-ho al 6 de desembre, Sant Nicolau, d'orígen nòrdic, patró dels infants (dinou dies). La pedagogia musical catalana de Joan Llongueras comença aquest dia, és excel·lent però caldrà ampliar el sentit i les imatges.

Haurem de revisar i reorientar les tradicions. Penso, sense concloure. El tió als usos energètics. El pessebre a la vida urbana i circulació. El pare Noël a la reutilització, reducció i reciclatge de residus (valorar els ciutadans sense llar que recullen residus). Els Sants Innocents a detectar falsificacions i enganys (per exemple, de preus i quantitat). El Cap d'any a veure la circularitat del temps amb dies de feina, dies de descans i de festa, dies de vacances i de viatge. Els Savis Mags d'Orient a valorar l'estudi i el coneixement. El gener, temps de neu que podem gaudir. I en tot moment, cal compondre cançons i poemes que expressin la vida personal i comunitària.

 

Violacions. Violència masclista. Educació sexual d'urgència.

 Violacions. Violència masclista. Educació sexual d'urgència. 

 

 

 

Extracte de: 

Pedagogia de la sexualitat i l'afectivitat.

 

Llibre finalitzat el setembre de 2023. En estudi per diverses editorials que ho ajornen per raons de programació. 

No es veu la urgència?

 

 

 

   

 

 

El procés de maduració biològica segueix unes lleis de regularitat general amb diferències d’edat segons l’entorn climàtic i cultural. També hi ha algunes lleugeres diferències individuals però la seqüència evolutiva és regular. Així quan a les nenes els apunta el pit, amb seguretat es preveu que als dotze mesos apareixerà la menarquia; quan als nens els apunta el pel al bigoti i canvia la veu estan en condicions de tenir ejaculació seminal. Com he dit en el decurs del segle XX aquesta maduració s’ha anat produint en una edat anterior, especialment en les dones. Avui són moltes les noies que tenen la primera regla, encara que irregular, als onze o fins i tot deu o nou anys d’edat. També els nois han anticipat la primera ejaculació dels catorze als dotze o onze anys. [p. 8]

Ja es pot veure la contradicció que s’ha creat entre les lleis de la natura i les “lleis” o exigències socials. Es madura sexualment abans per bona alimentació, per temperatura corporal protegida però sens dubte per informació i estimulació cultural.  En canvi, l’estabilització de relacions sexuals tendeix a endarrerir-se per allargament del període d’educació bàsica i la necessària formació professional o superior,... [p. 8]

Aquestes contradiccions fan difícil sinó ineficaç l’educació dels petits ciutadans. No per això defensarem l’educació doctrinària d’anys reculats que semblava més eficaç. Tenia per finalitat el control i la selecció social. Avui defensem la convivència amb pluralisme, el desenvolupament personal i la participació social. Això és més complex però és com ha de ser; no podem ni volem tornar enrere. Cal això sí, un pacte social de protecció de la infància, durant els anys d’educació, atès que han de veure més la unitat i acord que  la confrontació de diferències -que tampoc les hem d'ocultar- en les que hauran de prendre posició quan siguin adults. [p. 10]

L’educació en l’adolescència ha de continuar entre família i escola però oberta a la realitat d’un món i d’una societat que cal conèixer, valorar críticament i participar dels usos culturals amb criteri personal. La solidesa de l’educació en la primera i segona infància és determinant però insuficient. Si no s’obre al món esdevé restrictiva i al final pot ser nociva. Tanmateix si no ha estat educació sòlida en la infància, els forts estímuls que es reben a l’adolescència ho faran trontollar tot. [p. 13]

Davant d’una socialització primària fràgil, d’unes famílies que demanen formació per fer de pares (de fet són pares i en societats anteriors ho havien après vivencialment dels propis pares) atès que no se n’aprèn per tradició i modelatge; davant d’un professorat que troba dificultats en motivar uns alumnes sobreestimulats per la comunicació de massa, cal un pacte social de protecció a la infància fins els divuit anys. Cal evitar l’acceleració i afavorir que l’infant i adolescent visqui intensament cada estadi per comptes de frissar ja pel següent. En cada estadi es  desenvolupen capacitats, es consoliden hàbits i es desvetllen interessos per a ajustar la pròpia personalitat amb la necessària adaptació social. Ni volem persones que no tenen criteris i aspiracions pròpies, ni volem individus impersonals totalment adaptats a dictats d’anòmia social. [p. 15]

Cal un pacte social per a l’educació de la infància. Unes normes d’actuació clares, sempre fonamentades amb coneixement i raó que compleixin les institucions educadores públiques, particularment escoles i mitjans de comunicació, que les famílies coneguin i incorporin en el seu fer habitual. Lluny de qualsevol fonamentalisme, sabem que tota norma es pensa amb una finalitat favorable segons les necessitats d’un determinat context. Els adults ens hem de guiar per aquestes normes comuns, donant a conèixer els motius que les fonamenten i mostrant que contribueixen a una vida bona. Sabem que són relatives a un context, que poden ajustar-se en un altre ambient, que són diferents de les del passat i que caldrà repensar-les en el futur. Però cal presentar-les amb seguretat i comunitat als infants i amb claredat i raonament  als adolescents. Quan arribin a adults han de poder actuar amb llibertat de pensament i responsabilitat d’acció. [p. 15]

 

Es tracta extensament: 

Pedagogia [p. 17-56]. Principis, onze. Tensions, vuit. Referents, vuit. Decisions, setze. Aplicacions: platges i esports; cinema i audiovisuals; exhibicions, contestació, carnavals. El vestit, funcionalitat i imatge personal. Cultura i sexualitat.

Educació [p.57-93]. Finalitats. Assumptes que preocupen i ens ocupen. Tres alarmes socials: La manada, 2016. Violació practicada i enregistrada, 2017. Violation, film desafiant els límits morals, 2020. 

Pedagogia de l'afectivitat [p. 94-105] Visibilització. Relacions gratificants. Educació familiar. Educació escolar. Revisar: coeducació, axiologia, conversa, societat, amistat. Educació en el lleure. Opció: diferenciar o integrar sexualitat, afectivitat, amor.

Martí Teixidó       

filòsof i pedagog  

 

 

Ensenyament de la filosofia: coneixement i pensament

Ensenyament de la filosofia: coneixement i pensament

 

 

 

El 4 de novembre la Comissió d'Educació del Parlament de Catalunya ha escoltat la Plataforma dels docents de filosofia que demanen la modificació de la darrera regulació del currículum que va reduir a dues les hores setmanals de filosofia, castellà i català i retornar a l'assignació de tres hores. Vaig assistir a la sessió per aportar arguments de fons però no era possible en aquesta sessió. Els desgrano tot seguit.  

 

 

L'ensenyament de filosofia no és redueix a les hores de Batxillerat (16 a 18 anys d'edat) i cal veure el pes de la filosofia en tots els anys d'ensenyament. La filosofia,  literal de gust per la saviesa, comprèn coneixement i pensament. La saviesa comporta coneixement integral (no separat en assignatures) i consciència de desconeixement. El coneixement aplega observacions i explicacions raonades, el pensament és activitat per descobrir possibles errors en els coneixements i cercar, recercar, millor o nou coneixement fent camí cap a la saviesa, aquesta no assolible, infinita. Tanmateix, avui molts identifiquen informació amb coneixement, per error... o amb intenció? La informació necessària aporta fets, dades, observacions i opinions però li cal la formació per sintetitzar coneixement. La informació organitzada aporta coneixement però la facultat humana ha de veure la seva pertinència i cal educar-la en els anys joves.

La llei d'educació, LOGSE de 1990, va introduir el concepte de currículum substituint el pla d'estudis, els aprenentatges comuns acordats políticament. El currículum detallat de manera universal dificulta que els docents dissenyin el currículum d'estudis a partir de les necessitats i el context ambiental dels alumnes. Es van justificar les quatre fonts del currículum: epistemològica, psicològica, sòcio-cultural i pedagògica. Sense la font filosòfica que comporta pensament, cosmovisió i sentit de la vida. Vaig poder advertir aquesta absència en la presentació prèvia a la seva aprovació. La resposta va ser que la font filosòfica estava inclosa en la font sòcio-cutural. Això comporta un doble error: devaluar la filosofia i  l'error epistemològic de reduir la filosofia a adaptació social-cultural. 

Per recuperar el concepte de filosofia a l'ensenyament  cal veure la unitat entre llenguatge, pensament i filosofia. Així, és assumpte de tots els anys d'ensenyament escolar,  de tot docent i no privatiu dels professors de filosofia. Comporta veure que el llenguatge no es redueix a correcció formal en cada una de les llengües i fer atenció al pensament que s'expressa i comunica de diferents maneres amb canvis de significat. Així, el docent ha de tenir un bon domini de diverses llengües i conèixer el desenvolupament cognitiu i emotiu dels infants i joves. Cal formació pedagògica per a integrar-ho bé i derivar-ne accions didàctiques adequades, a cada edat i a la diversitat de situacions socials, per a progressar en les finalitat educatives comunes acordades. Presento una seqüenciació per edats de la continuïtat de l'aprenentatge de llengua, avui diverses llengües, de pensament unitari i crític i de filosofia i orientacions filosòfiques. Una seqüenciació que han de conèixer tant els docents com les famílies atès que no es restringeix a l'ensenyament intencional sinó a l'educació integral, a tota edat i en tot lloc.

 

Cantarella i musicalitat (0-3). La llengua es desenvolupa a partir d'oïda i repetició mimètica. Aquest menut és un geni. Incorpora els sons i tons, conceptes perceptius de la cultura familiar i ambiental. Ja  pot identificar diferents llengües i s'obre l'amplitud de sons.

Cançons i recitacions  (3-6). L'amplitud de sons articulats i l'amplitud de significats jugant amb les paraules. Gran memorització, sense cap esforç, cognitiva i emotiva, especialment amb les cançons. 

Lectura i imaginació (6-8). Assolida la màgia de confegir paraules a partir de lletres i navegant per frases s'obre un món de significats que identifiquen el que es pot veure, que reprodueixen els mites oïts i que va creant imatges  mentals, un arxiu disponible. Consciència del «jo».

Lectura i observació (8-10). Tot el que es veu, tot el que s'observa es pot traduir en llenguatge verbal. La lectura remet a observació i imaginació dels altres, dos camins complementaris per saber què està a terra i que es pot veure al cel. Categorització dualista bo-dolent per comprendre.

Lectura i interiorització (10-12). La descripció i la narrativa d'altres connecta amb experiències pròpies i queda interioritzada. L'experiència personal interior pot trobar experiències bessones en la lectura per caminar en companyia. Va reduint la polarització dualista.

Oralitat i oratòria (12-14).  Reproduir pensament d'altri, comunicar pensament propi, amb precisió lingüística i recursos per guanyar l'atenció dels altres i interessar-los en el contingut.

Oralitat i argumentació (14-16). Elaboració de pensament propi en un mar de pensaments, evidències , opinions, errors i falsedats. Centrar l'argumentació racional sense reduir-la a racional, constatant la diversitat de sentits i diferents vies per arribar al coneixement amb els diferents usos i gratificacions.

>>> En aquesta edat cal fer atenció constant a la reflexió ètica i cívica. Construcció de la identitat personal  articulada amb la responsabilitat social.

Filosofia i pensament (16-18). Edat excel·lent per conèixer la història del pensament articulada amb la història general (economia, societat, política, cultura). Una visió general de la filosofia i de les filosofies altres (Orient, desert, Àfrica, muntanya) que permetrà tractar temes filosòfics amb coneixement previ i no perdre el temps en opinions comuns. 

>>> És l'edat de la filosofia, de fer-se una cosmovisió i sentit de la vida amb coneixement i decisió personal per viure la llibertat en una societat de masses, complexa i amb conflicte d'interessos.

Convé que els ciutadans vegin que la filosofia no és una assignatura però que calen unes hores d'assignatura amb professores i professors filòsofs, pensadors.  Filosofia per als alumnes de batxillerat i per als alumnes de formació professional amb les necessàries variacions. L'ensenyament de la filosofia és l'etapa final que ha estat present en tots els anys d'escolarització (quinze) amb el llenguatge-pensament que és el distintiu de l'animal humà.

La casa nostra. Educació d'una nova generació.

 

 La casa nostra. Educació d'una nova generació

 

Comèdia de situació a la Televisió de Catalunya. En català, sí. Retratant-nos amb les nostres dèries. Som com som i no cal preocupar-se per ser millors. Tot plegat!

"Una estructura de personatges arquetípics i escenaris similars, i de temàtiques properes per a l’audiència objectiu, entre trenta anys i quaranta-cinc: els preus dels lloguers, la massificació turística de Barcelona, la gentrificació, els problemes per a trobar parella, el sexe o, directament, la crisi dels trenta i les dificultats per a madurar." [VilaWeb, avui 23 d'octubre, citació i imatge].

Tot per l'audiència i més, per superar els altres emissors. Ens consolem pensant que normalitzem el català; sí el paracetamol treu el dolor però ocultra la causa. La cultura, la paideia grega, la humanitas romana. donaven un modelatge del qui ha de ser l'humà, home i dona (Ulisses, Telémac, Penélope) idealitzat. Aquestes sèries que solament ens mostren com som, ens fan distreure i riure una estona. Per als qui han assolit una formació i autonomia mental (cognitiva i emocional), cap problema. Com quan les famílies burgeses es distreien  amb pseudopornografia, en privat. Però, quan hi ha formació, hom necessita més que passar l'estona i vist un episodi, vistos tots. 

(Així ho vam analitzar amb els alumnes (14 anys) de 1979 que seguien Starky & Hutch. Va disminuir l'interès i ells mateixos van centrar l'atenció en Kunta Kinte i Raíces). Jo els vaig proposar que el dissabte vespre, a casa, veiessin Esplendor en la hierba d'Elia Kazan que projectarien a TVE, desafiant-los a tractar el tema amb els pares. A ciències socials els podia proposar veure a casa La barraca de Blasco Ibáñez).

 

 
La comunicació és avui la funció social de relació, emancipada de la religió que en temps molt reculats acomplia les tres funcions socials: cultura (nutrició),  comunicació  (relació) i educació (reproducció). La comunicació no solament és informació, entreteniment i espectacle per atraure audiència.  Certament acompleix una funció terapèutica  de consol: 'tranquil,  em passa el mateix que a tothom'. És el modelatge social, normalitza els comportaments i en el cas d'infats i joves és educació, educació més potent que l'educació familiar i l'educació escolar. Solament mestres i professors conscients (líders d'opinió), molt formats i dedicats poden fer una "mediació educadora" cognitiva i emotiva que susciti la consciència i llibertat d'elecció (gustos i gratificacions) en els alumnes. La mediació no és anar a la contra,  no és adoctrinament, no és ideologia. És la conscientització promoguda pel pedagog Paulo Freire que comporta: 1 observar dades, fets, realitat; 2 dialogar amb la diversitat de valoracaions; 3 distingir evidències de construccions de ficció o ideològiques; 4  consciència personal i llibertat d'elecció. Siguem conscients, ho ha constatat la Mass Communication Research, es produeix l'efecte acumulatiu... si no hi ha mediació. 'Plats bruts' va educar una generació, 'La casa nostra' n'educarà una altra. Els col·legis i instituts ocupats en competències , proves PISA i proves PAU? 

 

 

 

Jo, adolescent, em vaig formar llegint: El coraje de vivir de Van der Meersch, Els altres catalans de Paco Candel, El crit de la consciència de Martin L. King ... amb la cançó de The Beatles i de Joan Baez i nova cançó catalana i folk ... amb el cinema neorealista italià (Roma, città aperta). Televisió?, poca: teatre de Jaime de Armiñán (Tiempo i hora) i el primer teatre català a TVE (Mar i cel de Guimerà). El que es llegeix i veu entre els catorze i divuit anys orienta la vida. En el meu cas, l'ensenyament escolar va suscitar tot això que la família no em podia donar.

 

Pedagogía, la ciencia de la educación. Absténganse los aficionados y diletantes.

 ¿Se sigue enseñando con asignaturas académicas creadas según el modelo de las ciencias del siglo XIX?

El bachillerato al que se ingresaba a la edad de diez años era selectivo, para los más inteligentes aunque, en general, sólo eran los inteligentes o no tanto, hijos de clases sociales acomodadas.

La sociedad actual ha decidido extender la educación a todos los ciudadanos desde los tres a los dieciséis años con carácter comprensivo y en algunos países incluso hasta la mayoría de edad a los dieciocho años.

Epistemología e interdisciplinariedad.  Aportación muy necesaria. Venimos de la especialitazión científica del sigo XIX, un gran avance para que la diversidad científica configurara su estatuto propio: finalidad, demarcación, metodologia i exclusividad. De ahí se configurólal enseñanza media con disciplinas acadèmicas. Ya no sirve este modelo culturalista especializado. La enseñanza debe proyectarse i desarrollarse con pedagogía, la ciencia base de la educación.

La pedagogía es, de por sí, plenamente interdisciplinaria. Parte del conocimiento aportado por las otras ciencias sobre la educación y el aprendizaje. Integra el conocimiento especializado de todas ellas. Considera las finaidades que presenta la filosofia (las filosofías) de la educación y decide. Desarrolla propuestas de acción que deberan ser evaluadas empíricamente. Atiende i analiza los resultados y el impacto.

Ciertamente, la pedagogía puede ser la ciencia y profesión más compleja, desacreditada por tantos que hablan de pedagogía sin haberla estudiado. Nada le es ajeno. Ya escribió Herbart, el sistematizador de la pedagogia derivada del fin del a educación: la pedagogia sistematiza pero el conocimiento debe ir a buscarse en las diversas ciencias. Comenio, el primer pedagogo científico con la Didàctica Magna,  partió del las capacidades del educando, suscitó el desarrollo de la intuición en el aprendizaje, diseñó método de enseñanza de diversas lenguas e inventó el libro escolar ilustrado.

 

De la globalización a la interdisciplinariedad 

El conocimiento inicial no se aprende por àreas especializadas, asignaturas o matèrias. Decroly ya introdujo la globalización (mucho antes del concepto actual) como entrada global a los conocimientos estableciendo relaciones asociativas. Así se amuebla el cerebro donde cabrán los conocimientos bien clasificados. De la globalización del aprendizaje en educación primària a la interdisciplinariedad en educación secundària y primeras assignaturas científicas/humanísticas en blachillerato. La cultura integral se adquiere y desarrolla con la educación hasta los dieciocho años. Después ya sigue la especialización, universitària, profesional, con la formación adquirida que debe ser continua actualizándose con la práctica cultural.

Cultura, proceso educativo, formación continua, conocimiento i comunicación se superponen ya que son distintas formas de desarrollo del animal humano y social. En la sociedad de la comunicación se aporta mucha, en abundancia, información. La información no és conocimiento. La información és social, el conocimiento es personal. Sólo la información deviene conocimiento para cada uno a través de su formación. Cuanto más uso se haga de la inteligencia artic¡ficial IA, más se debe sesarrollar la inteligencia humana IH para evitar que un exceso de información nos mantenga en la ignorancia.

 

Cultura, educació, coneixement i comunicació -- Article --  Autor/a: Teixidó i Planas, Martí  Matèria:   Educació - Catalunya - Història - S. XXI  Publicació: Catalunya i futur  Col·lecció: Publicacions de la Presidència ; 48

 

Instituïm l'educació a Catalunya 👈 enlace a Linkedin

Venim de l’Antiga Grècia      Podem accedir al Món

SISTEMA EDUCATIU / SISTEMA ESCOLAR pilars personals, socials i culturals Preàmbul Lleis d’educació canviants, contraposades i extenses no han garantit el bon funcionament de l’ensenyament i aprenentatge a les institucions escolars. El funcionament efectiu es produeix a cada establiment. Convé reconèixer la màxima iniciativa i també responsabilitat a  cada institució escolar que correspongui al reconeixement professional i social assolit. Catalunya ha d’instituir l’educació des de la seva realitat, necessitats i finalitats, sense condicionaments externs. La decisió política ha de ser clara per a tots els ciutadans i per tant breu. Cal posar tan sols els pilars i l’orientació del sistema que garanteixi unitat i diversitat. L’organització i estructura bàsica s’ha de fer amb criteri científic i professional comú i estable per a totes les institucions. Cada institució ha de fer el seu projecte, garantint les bases acordades però amb la pròpia identitat. Convé que els ciutadans puguin escollir l’establiment escolar, no per nivell o resultats d’aprenentatge dels alumnes, sinó per oferta diferenciada la que pugui ser més adequada als seus fills amb valors  i opcions que atrauen la confiança dels pares. Tanmateix, cal trobar un sistema que superi la confrontació de titularitat dels establiments, públics o privats. Sobre la base de servei als ciutadans exercit per professionals, es proposa un  model que distingeixi la direcció institucional participativa de la direcció pedagògica professional. Repensem models escolars de patronat vinculant els establiments escolars a institucions i grups reconeguts socialment que contribueixen a definir identitat pròpia i a vetllar per una bona gestió des de la proximitat.

Carta a la direcció política de l'educació a Catalunya. 8 de setembre, 8:15 h. Primer dia del curs.

Carta a la direcció política de l'educació de Catalunya

Consellera d'educació. Senyora Ester Niubó

"L’èxit de l’alumnat, la millora a l’atenció a les necessitats de suport educatiu i l’equitat educativa són els reptes del nou curs escolar" [https://govern.cat/salapremsa/]

Ha comparegut públicament per comunicar les accions de millora projectades per revertir els mals resultats escolars. menys (-) alumnes per classe, més (+) professors, més (+) atenció a les matemàtiques, més (+) atenció a la lectura, més (+) escolarització d'infants als dos anys, més (+) aules d'acollida, més (+) tallers d'anglès, cribatge (+) per dificultats d'aprenentatge, més (+) suports psicòlegs, fora (-) mòbils de l'aula.

 

Tot consisteix en  més i més i en alguns casos menys. Tot es redueix a quantitat, com en el sistema econòmic actual que no es veu altra cosa que resultats numèrics, beneficis. Això no s'adiu amb l'educació que és procés, no serveix de res. I d'entrada ja es pot pensar que no té sentit. No ens funciona l'ensenyament a Catalunya, ho diem pels resultats escolars (numèrics) i volem millorar els resultats, els de lectura i matemàtiques, els més escandalosos. Volem fer més del mateix què fèiem, no anem a les causes, volem millorar per separat cada aprenentatge i no veiem la causa global, que l'ensenyament no funciona i no revisem la manera d'ensenyar. Tanmateix solament veiem causes externes: alumnes amb dificultats, alumnes nou vinguts, falta de personal, falta de recursos... i donem per suposat que ensenyem bé.

Em centro en l'ensenyament-aprenentatge sense posar en dubte que avui s'ha de fer amb visió 'educacional'. Hi ha docents que pensen que tornant a un ensenyament 'instruccional', un ensenyament selectiu, resoldríem els problemes. Això corresponia a una societat que educava amb la família i unes pautes socials marcades per la religió i la tradició; l'escola solament havia de fer l'alfabetització i la instrucció elemental. Ara bé, malgrat la dispersió educativa generada per la comunicació de masses i el consum, per la llibertat personal que garanteix la democràcia i per la diversitat cultural efecte de les migracions, la institució escolar té la funció específica de l'ensenyament i de promoure el millor desenvolupament personal de cada alumne. Per tant és amb els aprenentatges que l'alumne s'educa per viure en aquesta societat complexa i les moltes oportunitats possibles.

La desorientació de l'ensenyament rau en no haver fet bé el pas de l'escola tradicional dels il·lustrats (s XIX) a l'escola activa personalitzadora. A España es va voler generalitzar amb la Ley General de Educación de 1970, una bona llei però sense finançament. Prenia les encertades i consistents orientacions de la UNESCO, publicades amb l'informe Aprender a ser (1973) que té tota la vigència. Avançava molt poc a poc, però a Catalunya que vàrem associar l'escola catalana a l'escola activa teníem força experiències reeixides, en ambients socials benestants i també en ambients socials desfavorits (no comparem resultats sinó progrés d'aprenentatge dels alumnes). En conjunt, les escoles d'España mantenint un ensenyament tradicional, van anar incorporant procediments de l'escola activa, pausadament, i per això avui assoleixen millors resultats escolars (no millor educació). A Catalunya és va accelerar el procés per fer l'escola catalana amb la immersió (1984), per la incorporació de la instrucció informàtica (TOHAM, PIE, PMA) i per la LOGSE (1990) que incorporava el projecte educatiu de centre, aprofundia la fonamentació psicològica i encarregava el desenvolupament curricular tots els docents, sense formació pedagògica. Tot plegat l'any 2000 entrem en la febre de la innovació que la mateixa Administració impulsa, amb increment de despesa fins el 2010. Ha quedat enrere la renovació pedagògica, pas a pas, mantenint aprenentatges tradicionals renovant-los amb nous procediments i tècniques i màquines (com la pedagogia Freinet) i ens hem perdut en el mar de la innovació i la transformació oblidant aprenentatges clàssics (com ensenyar a llegir i com ensenyar a calcular). Això també ha arribat a la universitat que forma acadèmicament els docents, amb matèries especialitzades però no professionalment amb experiències i una visió sistèmica. Lamentablement, la causa de fons del fracàs de l'ensenyament actual és que, en general, els mestres i professors recents no saben ensenyar i que els clàssics ja han sortit del sistema. Situació greu, molt greu, que no podrem adreçar abans de cinc anys, fent-ho mol bé.

Hom admet que ha estat en els darrers deu anys el retrocés de l'ensenyament. Efectivament, s'ha aguditzat. La direcció política no ha de ser necessàriament professional de l'ensenyament sinó tenir la confiança política del govern i el president. Però, en aquest cas, ha d'escoltar els científics i professionals que el departament ha d'haver seleccionat per competència, no sols per contacte i confiança. Diguem que en els darrers deu anys, cinc conselleres i consellers no han comptat amb experts (per anys de docència) i pedagogs (per estudi de les ciències de l'educació). I així, ja abans amb el conseller Maragall es donaven solucions uniformades: instituts escola i  programa d'informatització 1X1; amb la consellera Rigau programa d'activitats de lectura i assessors de llengua i interculturalitat. Iniciatives fragmentades que no veuen l'educació-ensenyament com a sistema.

 

 

Obsessionar-se amb els resultats d'aprenentatge, obsessió contagiada per les proves PISA de l'OECD, organització empresarial, no pedagògica, encara ens ha dut a més mal borràs. Fins i tot a Finlàndia, que va ser el nostre referent inicial, l'ha afectat l'epidèmia PISA. No aspirem als resultats de PISA de Korea del Sud o Singapur pels costos personals que coneixem. Centrem l'atenció en el procés d'aprenentatge que es juga entre professors i alumnes amb interaccions reactives complementàries que és on hem d'actuar. Considerem les variables d'entorn social cultural ambiental, avui marcats per la comunicació de masses i mirem com hem de fer 'mediació educadora escolar', entre les aptituds dels alumnes i els seu interessos condicionats i les seves necessitats vitals. (Ho feia molt bé Daniel Pennac a secundària segons que ell explica a Chagrin d'école / Mal d'escola, 2009). No ens quedem amb resultats de proves i acreditació acadèmica. El que compta a l'escola és el valor afegit a la vida de cada alumne, no el resultat escolar que certament s'ha de considerar. I no ens quedem amb el resultat escolar i guaitem a posteriori quin impacte ha tingut en la seva vida personal i cultural.

 

A la vista de l'explicació sistèmica hem de seqüenciar l'acció pedagògica que evidentment adequarem a cada matèria cultural que s'ha de conèixer bé.

 

 

   [InspEdu/Avaluació 1996]

 

L'ensenyament dels il·lustrats era bàsicament instruccional bàsic i els seleccionats, ja als deu anys, seguien un ensenyament selectiu (qui no sap, no passa, repeteix; si repeteix massa ja abandona). En un ensenyament comprensiu dels tres als setze anys hem de partir de l'interès personal per viure, fer i saber. Si sols té el que li dicta la comunicació de masses i consum, la pedagogia ha inventat la motivació. La motivació l'extreu el mestre de les aptituds personal diferenciades, siguin les que siguin (activisme, atenció múltiple,  comicitat, agudesa, imaginació, grafisme) i el va connectant  als aprenentatges. L'avalua en funció del seus progressos que és el rendiment personal de les seves aptituds. Amb això assoleix el seu aprenentatge que correspon, o no, a l'estàndard social però que hi arribarà segur si hem activat l'interès i el valorem pel seu rendiment personal. Si no hi arriba, per dificultat evident, el seguim ajudant amb activitats de recuperació. Atenció als alumnes sobrats que s'avorreixen. Cal mantenir-los actius amb aprenentatges creatius d'ampliació. Amb aquests sí, més i més complex.

Els resultats escolars amb reactius de proves  serveixen per valorar sumativament l'eficàcia del sistema escolar i interessa a la política educativa. De tant en tant, resultats de proves estàndard ajuden els docents a afinar el seu criteri avaluador, especialment si ho tracten en situació d'equip. Es corregeix la miopia personal i es comparteixen procediments didàctics eficaços que esdevenen formació contínua.

Fugim de la confrontació d'ensenyament tradicional magistrocèntric amb l'ensenyament paidocèntric. No és assumpte de dos, sinó de tres. Plató representa l'ensenyament acadèmic centrat en el coneixement, l'Escolàstica consagra el professor doctor i Rousseau clama per considerar l'infant amb identitat pròpia. Cada nova visió no nega l'anterior sinó que la completa.  Cal veure la relació triangular sense contradicció: alumnes, professors i la cultura com a referent comú

                                                                                                   CIMIE2023  Martí Teixidó

 

          

 

 

Considerem mesures alternatives per corregir la situació actual.

La direcció política tan sols ha d'atendre dues competències.  Posar el marc comú bàsic i impulsar la iniciativa i responsabilitat dels professionals en acció d'equips de centre i de col·legis professionals.  Preveure i assignar els recursos personals, materials i econòmics amb caràcter general  compensant necessitats dels centres. La retribució dels docents és la primera despesa que cal preveure. La retribució inicial, avui, ha de ser de 4.000 € per cobrir habitatge, manutenció, transport, despeses professionals (ordinador, connectivitat, paper, congressos) i despeses de cultura (llibres, cinema, música, teatre, viatges).

 

La primera i determinant mesura és que els centres tinguin direcció pedagògica de professionals amb experiència docent i estudi aprofundit de la pedagogia. Si la direcció institucional és competent, reforçar-la. Si és direcció administrativa-econòmica, crear el lloc de director pedagògic i seleccionar per competència, dins del centre o, en altre cas, a l'exterior. La millora de l'ensenyament a Catalunya l'hem d'anar assolint centre a centre; no hi ha solucions legislatives ni informàtiques. L'ensenyament com a part important de l'educació contribueix a fer persones autònomes i socialment responsables. Es fa amb ciència, coneixement, filosofia i art; no es fa amb doctrina, ni bones paraules, ni sermons. Tot ben articulat amb el director d'orquestra que fa brillar amb harmonia els bons instrumentistes.

Una segona mesura derivada dels temps que vivim. Necessitats educatives? Alumnes nouvinguts d'altres cultures? Masclisme, encara socialment present? Contínues substitucions? Discurs feminista?... D'entrada i de manera general cal assignar dos docents per grup, dona i home. ¿No veieu que amb dos docents, madurs i ben formats, encarem amb seguretat tantes necessitats?... Una gran contradicció política: demanem paritat a les institucions, paritat als telenotícies, paritat a la policia i no ho demanem  en una escola comprensiva amb 25 o 30 alumnes? Va! Ja fa vergonya. Corregim-ho d'immediat!

No és gaire més car. Per comptes de reduir ràtios per seguir igual, tenim una oportunitat. Tanmateix, pedagògicament hem de dir que el grup, ha de ser grup, no familiar, i 25/30 està bé. Penseu en absorbir el cost econòmic del sistema de substitucions amb dies perduts i tant personal gestionant-ho.  Que els economistes ho calculin. Considereu altres beneficis que al capdavall també estalvien costos. De ben petits, i d'adolescents, els alumnes han de rebre un modelatge de dona i home madurs, dialogants, diferents, que pot contrastar amb el que no troben a la família. Atendran millor els alumnes amb dificultats, d'aprenentatge o comportamentals els mestres que els coneixen dia a dia i en casos molt comptats caldrà una ajuda externa. En diàleg amb l'ajuda externa: metge, psicòleg o terapeuta els docents es formaran i cada dia sabran encarar més necessitats dels alumnes. Part de les hores seran compartides presencialment entre els dos docents, veient l'un l'altre i l'altre l'un, i amb  sessions d'anàlisi s'aprèn el millor del col·lega. Cal disposar habitualment d'algunes hores sense classe, per atendre un alumne o per anotar i reflexionar (com del Dr. Itart a L'enfant sauvage de Truffaut). Sí, entre el dos han d'atendre les substitucions, però un sol, que coneix els alumnes, ho pot fer millor que un substitut extern que s'ha de situar. Tanmateix, quan saps que la feina que deixes recau en el company, s'activa el teu ànim i es redueixen els dies de baixa.

Una tercera mesura, derivada. Anar identificant els centres que amb direcció pedagògica i bona organització d'equips docents estables de vuit a dotze docents atendran els alumnes per tres  quatre cursos. (parlo d'equips operatius, no de claustres corporatius que cal fer en assumptes clau). Equips configurats en funció dels alumnes, no de 'desiderates tradicionals corporatives'. Solament així es poden valorar els progressos dels alumnes i atribuir-los als docents. Aquest centres ben acreditats per supervisió directa han de comptar amb la màxima autonomia de decisió i crèdit de demandes de recursos per als alumnes.

Parlem de pedagogia com a ciència de l'educació per a la intervenció que es descomposa en: pedagogia, didàctica, organització, orientació i supervisió. Evidentment s'han de conèixer les ciències que expliquen l'educació: biologia, neurologia, psicologia, sociologia, antropologia i comunicologia. I, sens dubte, cal conèixer bé les matèries a ensenyar doncs això no ho dona la pedagogia, com va dir Herbart. Així s'entén la complexitat de la pedagogia i queden en evidència els diletants que parlen de pedagogia sense haver-la estudiat amb la seva complexitat. Saber matemàtiques o saber geografia no capacita per a ensenyar-les però cal saber-ne per ensenyar. La supervisió aporta una visió integral tan necessària per a la direcció i la inspecció d'escoles o ¡nstituts. Són dedicacions professionals amb les que ha de comptar l'Administració educativa però demanen estudi específic integrat a l'experiència. Les direccions administratives, per molt lideratge que tinguin, no poden dirigir l'educació i ensenyament. La inspecció d'educació, si solament veu l'ensenyament des de la normativa, no serveix per a la institució escolar actual; ha de ser professió pedagògica a partir de l'experiència docent, estudi  de les ciències de l'educació i pedagogiques i especialització en supervisió educativa. [La inspección escolar d'Hermino Almendros (1952), l'inspector en cap de Barcelona exiliat el 1939.]

 

Les decisions pedagògiques han d'estar fonamentades científicament, tenen per referent la cultura, s'han de prendre decisions segons les finalitats projectades i cal encarar les tensions o polaritats balancejant adequadament les accions

                                                                                                            CIMIE2023  Martí Teixidó

 

El cas de Finlàndia, que solament es va centrar en resultats, ho il·lustra bé. A partir de l'any 2000 van introduir un sistema de selecció de directors professionals molt elaborat que acabava decidint un expert del ministeri d'educació. Amb directors/es altament competents, responsables de donar compte de l'avaluació del centre, va ser innecessària la inspecció d'educació. Directors ben acreditats actuaven també de superintendents (avui en diuen CEO) amb algunes escoles de proximitat menys consolidades. Cal alhora comprendre la dispersió urbana de Finlàndia i la inclusió de dinar escolar i de transport en bus a casa o a l'esport regular. La programació de televisió infantil es redueix al mínim en temps de vacances per donar preferència a altres activitats. Així doncs, apliquen una visió integral de l'educació amb l'ensenyament.

La pobresa educativa general no és sols assumpte de l'escola i de la família. L'agent educatiu més potent avui és la comunicació de masses amb imatge i música. Les televisions, també les públiques, i les xarxes socials (fenomen influenciadors) generalitzen els models dominants en interessos, en activitats, en consum i en pràctiques. Amb els infants i joves, encara en procés educatiu, no es pot fer tot per l'audiència. Vegeu com es completa l'horari intensiu dels estudiants de secundària que acaben a les 3 de la tarda; ja els tenen a punt Com si fos ahir, una sèrie destinada a ells quan abans es destinava a gent gran. I els divendres, Eufòria, una exhibició d'imatge i cos sobre fons musical que genera model. I per als menuts, dibuixos animats des les 7 del matí a les 10 del vespre, un pinso llaminer que, si la família no administra, intoxica i en tot cas determina un model plàstic. Veiem com les televisions (es copien les unes a les altres) volen incrementar l'audiència amb els joves al vespre i amplifiquen en pantalla un seguit de 'tonteries' que justifiquen la incultura (no posem noms).

Tot això, com van estudiar ja al segle passat amb la Mass Communitation Research, no té efectes directes si, i només si, hi ha mediació i líders d'opinió. Per això vaig proposar l'Escola ComunicActiva: l'escola de la societat de masses telecomunicada (Teixidó, UAB 1992) amb  un model de doble mediació: emocional i racional. Es pot aplicar en l'educació familiar, però l'ambient escolar, la situació de grup de trenta alumnes en diàleg amb professors és excel·lent. La mediació consisteix en deixar expressar emocionalment els nois i noies i amb el màxim respecte aportar elements de coneixement racional sense arribar a conclusions i normes. Els alumnes en seguiran parlant en sortir del col·legi o institut i van fent la seva pròpia elaboració abandonant  força estereotips.

Acabo amb això. He observat molts anys infants i joves sortint de l'escola o institut. Costa poc de veure si surten interessats o avorrits i va bé oir algunes converses (això és etnografia educativa, no tafaneria de revista). Els professors han d'observar els alumnes en temps informal, fora de l'aula,  per conèixer-los millor, sense preguntes. Vegeu quin coneixement dels infants i joves mostra el director de cinema Truffaut: Argent de poche/La piel dura, Les 400 coups, l'enfant sauvage. No és pedagog però ha reflexionat sobre la seva pròpia infància. El docent, davant de 30 alumnes, sabrà actuar millor si ha reflexionat sobre la seva pròpia infància.

 

Penso que podem i hauríem de veure els infants entusiasmats amb els coneixements, els adolescents contents i animosos a l'entrar i al sortir d'escola, amicals i sovint encaminats fer una activitat junts. I una observació anecdòtica complemetària. ¿Podem ajudar els i les adolescents a decidir el seu propi estil de vestir? Qui els ha imposat avui calçat esportiu blanc i vestit negre majoritari? Pennac, Chagrin d'école / Mal d'escola, va tractar de la submissió a la moda que veia en els seus alumnes i els va desafiar.

Martí Teixidó (Barcelona 1950), mestre i director d'escola (1968-1982), 

supervisor inspector d'educació (1982-2016), professor d'universitat de 

pedagogia i política de l'educació, 1992-2012).  

NOU CURS ESCOLAR. Tots els infants i joves a l'escola/col·legi/institut.

imatge de betevé

 

Pensament per a mestres i professors

"Tenim una gran tasca a fer, des de l'escola i des de l'Administració, però per molt que aquesta introduís canvis, s'estructurés d'una nova manera, elaborés una normativa legal més adequada, tot això només ajudaria a renovar l'escola si el mestre individualment i en grup es capaç d'assumir i realitzar aquest canvi, i això vol dir intentar renovar-se didàcticament i metodològicament, intentar avaluar més que amidar, és a dir conèixer profundament cada nen per saber si el seu progrés és satisfactori malgrat que el rendiment sigui suficient o insuficient, vol dir inserir els programes en el medi, obrir les portes de l'escola  perquè entri la riquesa que envolta el centre, vol dir deixar participar els pares, vol dir saber-se unir  amb altres escoes del barri per posar en comú els experiències de classe, les pròpies instal·lacions pedagògiques, vol dir fer funcionar correctament els òrgans col·legiats del centre. Vol dir en suma bastir el projecte d'escola catalana que és la que amb més eficàcia ha de servir per a educar els homes i les dones de demà a casa nostra." [Sara Ma Blasi, directora general d'ensenyament primari. Full d'Informació a les escoles, 1 de setembre de 1981]

 

Pensament de  fa 44 anys.Vigent, estenent-ho a l'educació integral de tothom fins als 18 anys.

L'Administració ajuda, regula però la renovació la fan mestres i professors. De fora estant es proposen innovacions però el procés el fa cada equip docent amb direcció pedagògica fonamentada.

L'escola és institució d'educació com la família i els mitjans de comunicació. La seva funció específica és l'ensenyament i l'aprenentatge. El referent és la cultura amb valor universal i l'adequació al medi social. L'ensenyament avui ha de ser amable però també exigent per no quedar reduïts a la comunicació de masses i consum dominant.

L'intercanvi d'experiències docents fonamentades, no de receptes novedoses, és l'acció col·legiada que afavoreix un professionals eficaços reconeguts per la societat. El sous bàsics actuals (2.400 a 2700 €) són insuficients per cobrir depeses d'habitatge, manteniment i transport i deixar un marge per a la cultura: llibres, teatre, música i viatges). Els docents han de tenir una cultura àmplia i actualitzar-la.

Els docents de Catalunya han de fer escola catalana en llengua, continguts i actituds sense perjudici d'una cultura àmplia, científica i social, amb aprenentatge de diverses llengües articulades amb el català com a llengua comuna d'intercomprensió.

El TSUNAMI. La saviesa dels contes tradicionals.

 

El TSUNAMI. La saviesa dels contes tradicionals. 

Cal veure els contes amb la seva pedagogia popular. Els pedaogs hem de seleccionar els bons contes i posar-los a disposició de les famílies i dels mestres. Ho va fer Hermínio Almendros, mestre pedagog, inspector d'educació: Pueblos y leyendas (Seix i Barral 1937, Teide 1974). Un recull de contes d'arreu del món. una selecció, no per tradicionals sinó aquells que aporten saviesa popular, que avui té tot el valor. En el cas del tsunami, fem referència a "El viejo guardián" o la crema dels arrossars. Tots els contes seleccionats pel pedagog Almendros tenen un contingut cultural i humanista i ja ho va seleccionar i publicar els anys trenta del segle XX. Segueixen tenint valor pedagògic.

 

Ho presento amb motiu del Tsunami de 2025 a l'oceà Pacífic. Un tsunami que no ha fet mal personal atès que s'han activat sistemes de prevenció i alerta. Com en el conte japonès , avi i net observen l'onada llunyana que s'aixeca, l'avi sap que arribarà a la costa i encenen els arrossar per alertar la població i que que pugi muntanya amunt. 

Tanmateix cal veure que Pueblos y leyendas va ser una orientació clara de diàleg intercultural, de valorar el coneixement de totes les cultures quan (1937) es podien veure solament com a exòtiques. És la pedagogia la que va fer aflorar el valor cultural i la inducció a comprendre els diferents com nosaltres mateixos.

Al blog BibliotecaViva, creat i portat per Anna Badia. Hi trobareu recursos, propostes, idees, novetats i sessions de classes de biblioteca. 

https://bibliotecaviva.blogspot.com/2011/03/lincendi-dels-arrossars-un-conte.html 

 

Tanmateix enllaça amb "Contes del món"- concurs de podcasts. Una iniciativa interessant però decantada a la comunicació i difusió i la quantitat passa per davant del criteri pedagògic. No penso que fer-ho com a concurs afavoreixi una adequada selecció. Molt positiva la participació de joves i instituts i de l'impluls que hi puguin donar els professors.

http://www.contesdelmon.org/ca/vota/index.html

L'animador  infantil Rah-mon Roma, deixeble del mestre Xesco Boix explica el conte en el seu repertori de cançons i contes.

https://www.youtube.com/watch?v=42nnVwPcGxs&t=83s

 

Cal explicar contes, en família i a l'escola. Cal llegir contes. Dues formes diferents complementàries. Una forma d'agilitzar la lectura és llegir contes que ja es coneixen, que s'han 'oït' i 'escoltat 'moltes vegades. I amb la lectura seran 'sentits' . I la lectura flueix com l'aigua.

 

Els obsessionats amb innovacions i transformació de l'escola i de l'educació no cal que inventin tant i facin pedagogia sistema, explorant la història de la pedagogia i pensant la renovació pedagògica.