Adolescència. Audiència comunicativa, desorientació educativa.
Martí Teixidó
La sèrie Adolescència, solament emesa per Netflix, és objecte de conversa social. No he tingut ocasió de veure-la però afecta la comprensió de l’educació actual en la societat de comunicació total. No dubto gens del valor com a comunicació verboicònica i llegeixo els comentaris elogiant la bona construcció en pla seqüencia per la força de la descripció i narració audiovisual. Però la gran atenció s’explica perquè reflecteix una realitat social certament preocupant.
Una realitat evident a tothom. Infants adolescents en període d’educació que disposen dels potents mitjans del nostre temps abans d’haver integrat coneixement, patrons, actituds, normes i valors per viure amb llibertat personal i responsabilitat social. Els comentaris són de perplexitat i astorament en veure com es superposen i confonen realitat i ficció. Amb mirada de proximitat hom es pregunta pel paper de l’educació, familiar i escolar, per l‘actuació dels professors, i s’espera la intervenció de la policia i l’ajuda psicològica. Esborronats per la duresa de la situació, el focus es concentra en l’adolescent, la família i l’escola. Cal obrir el focus. No és un assumpte escolar ni familiar, certament on més es pateix, però és un assumpte social.
La nostra societat ha trencat la socialització primària, l’acte social més bàsic, aquell que es fa per costum i sense haver de pensar-ho. En el cas de la infància, és allò que es fa sense discutir-ho, perquè tothom ho fa. És el primer estadi del cadell biològic per a esdevenir animal humà. La humanitat no ve amb la genètica, l’epigenètica hi predisposa, però la socialització dels primers dies, dels primers mesos, dels primers anys és el que fa animal humà. La socialització es habituació i pertànyer al grup; per això Mowgli, el nen perdut a la jungla, criat per la lloba entre els llobatons adquireix els hàbits i pràctiques dels llops. Moisès conjunta les tribus d’Israel per fer-ne un poble amb normes de socialització clares, “Els deu manaments”. Calia donar normes sense interpretacions a aquella gent, socialització primària. Més endavant, en ciutats més complexes, com la romana, veiem com segueix la socialització secundària o civilització; hi ha clara divisió del treball i ocupacions, apareixen grups socials diferenciats amb drets i atribucions i hi ha organització política. Cal veure però que tot es desenvolupa sobre la base de la socialització primària, allò que el conjunt social compleix i no discuteix (si més no públicament) i que els infants incorporen i interioritzen sense discussió. Els adults ja sabem que no tothom compleix i que es fan trampes però no ho hem de mostrar als infants. Ja ho aniran veient, serà quan comencen a discutir-ho perquè progressen en raonament (descobreixen que és discutible), quan han adquirit hàbits, quan han desenvolupat la voluntat.
El mestre d’escola i sociòleg Neil Postman ja ens ho va advertir el 1982, “La desaparció de la infantesa” (Eumo, 1992), atès que amb la cultura audiovisual es té accés als secrets i contradiccions dels adults quan abans quedaven reservats als qui ja sabien llegir. El mateix Postman va veure les conseqüències i va enunciar “Fi de l’educació” el 19965 (Eumo, 2000) amb l’ambigüitat intencionada: és el final de l’educació?, o bé, quina es la finalitat de l’educació? Certament hem de redefinir o reorientar l’educació per a la societat actual. Segueix essent la societat del llibre però la comunicació verboicònica (relat a través de paraules i imatges) és accessible sense alfabetització expressa. Jo ho vaig presentar amb “Educació ComunicActiva” (Teixidó, UAB 1992) però no podem edificar educació si no garantim els fonaments, la socialització primària per a l’edat infantil.
Hem d’acordar “El Nuevo pacto educativo” que demanava el polític de l’educació Juan-Carlos Tedesco (Anaya, 1995). Un pacte per a l’educació a tres bandes, entre famílies, escola i mitjans de comunicació. Avui encara més necessari quan hi ha una font de comunicació no controlable en la societat oberta a les xarxes digitals-socials. Ens obsessionem pel control de la comunicació, pel control dels infants i adolescents, recorrem a les lleis, a controls digitals, a la policia, que podran aturar alguns excessos però no poden prevenir i orientar les conductes socials. Sense una socialització primària dels primers anys, fins als dotze d’edat, no tindrem una base social sòlida, tota acció posterior és incerta i quan comencen els controls s’acaba l’educació. La necessitat del pacte social és evident. Si no es fa és que hi ha sectors que treuen benefici econòmic de la situació actual.
Torno a “Adolescència”. La comunicació de masses, una exposició invasiva, té efectes evidents sobre la infància. Encara que de ficció, per exposició habitual acumulada, es normalitzen conductes que no arrelarien amb la socialització primària solidificada. Acostuma a haver-hi exposició acumulativa perquè no hi ha mediació educadora dels adults. Moltes famílies no en són conscients i els docents no intervenen amb coneixement de semiòtica de la comunicació, i per això la comunicació de masses habitual pot tenir efectes directes. Així s’expliquen els casos de James Bulger, infant de dos anys assassinat per nois d’onze anys o de José Rabadán que va assassinar la pròpia família amb una catana. Certament, es pot atribuir a trastorn psicològic però un trastorn adquirit o desenvolupat per ambient social.
La intervenció psicològica pot ajudar personalment l‘adolescent a recuperar-se. La intervenció policial col·lectiva pot fer poca cosa sobre fets acorreguts i la prevenció directa explicant els delictes i les penes de càstig tenen efectes limitadíssims i, de fet deixen de banda la mediació educadora que han de fer els docents. Les normes de conducta social s’han de teixir entre coneixement racional i interiorització emocional i han de formar part del coneixement i aprenentatges del currículum escolar. La situació escolar del grup-classe, grups d’iguals d’edat, de percepció social i d’aprenentatge cooperatiu és la més adequada per apuntalar aquell coneixement, patrons, actituds, normes i valors que configuren la socialització primària que correspon a tothom: família, mitjans de comunicació, agrupacions religioses, socials o esportives, líders socials i ciutadans en general. En l’adolescència s’ajusta l’articulació entre emocionalitat i racionalitat i la pedagogia pot balancejar adequadament la intervenció amb coneixement cultural i visió integrada de psico-socio-pedagogia.
La primera conclusió però, davant d’aquest producte de comunicació de masses que ens sotragueja és acordar un pacte per a garantir la socialització primària sens perjudici de la llibertat de pensament i d’estil de vida. És urgent i no podem esperar a elaborar un document perfecte. D’entrada ja podem fer una lectura actualitzada i laica de la tradició religiosa originària rebuda que va guiar l’actuació dels, avui, més grans. Respectar les representants socials democràticament elegits i l’autoritat política. No desacreditar-los per interès personal ni fer-ne befa, retirant-los el suport si cal. Celebrar commemoracions institucionals i festes socials amb alegria. Escoltar i atendre els requeriments de pares i avis mentre es viu amb la seva atenció directa. No maltractar ni agredir físicament germans i companys i mesurar les paraules insultants i protegir els més petits. Complir les normes de salut i higiene necessàries per conviure. No prendre les coses d’un altre, manllevar les que necessitem i retornar les que algú hagi perdut. No carregar culpes als altres, dir la veritat als qui podem confiar i evitar respondre als possibles enemics. No malintencionar amb els companys ni excedir en amor propi i no fer destrosses a la natura. No envejar el que tenen els altres ni desitjar que fracassin i contribuir amb els impostos.
Podem veure com ciutadans d’altres cultures que han vingut a viure amb nosaltres vetllen per la seva particular socialització amb normes i rituals quan nosaltres fugint de rigideses hem deixar els infants desorientats però reprodueixen les nostres conductes d’adults. Si impulsem una socialització primària en els infants, segur que d’aquí a deu anys tindran un altre tarannà. És una acció unitària de tothom i afavorirem la coincidència amb d’altres famílies culturals.