Comentari a "L'efecte papallona en la formació del professorat"

L’efecte papallona en la formació del professorat

Montse Batiste i Pilar Gargallo                 10 de juny de 2025

https://diarieducacio.cat/transformarleducacio/2025/06/10/lefecte-papallona-en-la-formacio-del-professorat/

 Afegeixo comentari

Compartim el plantejament de Montse Batiste i Pilar Gargallo. Qui s'hi pot posar en contra?... Però no penso que ajudi a pensar amb consistència i a prendre decisions d'acció. Les figures esmentades, Rosa Sensat i Marta Mata són referents de lideratge que van dinamitzar la renovació pedagògica en el seu moment. Cal aprofundir la pedagogia sòlida que al seu redòs van aportar Pau Vila,  Artur Martorell, Eladi Homs, Josep Estalella, Alexandre Galí,... i posteriorment  Pere Darder (Quafe80), Maria-Antònia  Canals (Matemàtiques), Jordi Cots (Drets dels infants), Josep Costa-Pau (Grup natural i Audiovisuals), Joaquim Franch (Autogestió i Naturalisme). L'educació no és transformació (no és com passar de farina amb fermentació a pa que li  canvia la naturalesa) L'educació és desenvolupament (bio-psico-social-mental) estimulat per família , escola i comunicació social. La pedagogia fonamentada en coneixement científic presenta criteris i normes d'acció (no per complir, sinó per pensar i actuar ajustadament).  Parlar de transformació en educació desorienta. Obsedir-se en la innovació educativa ha estat una relliscada. La pedagogia recull la tradició anterior, la revisa segons necessitats actuals i la reajusta. És la "renovació pedagògica." La renovació pedagògica és un moviment, com va caracteritzar Artur Martorell, una coincidència de mestres i professors  en la visió i acció sense que hi hagi una direcció única. El 1983 es van constituir els "Moviments de renovació pedagògica". No em semblava adequat atès que fragmentava corporativament i posava per davant la brillantor de cada un. (Afegeixo, a més, que se'm va excloure per ser inspector d'educació suposant que  havia ofegant el meu mestre renovador). La renovació pedagògica no es caracteritza per aprendre junts, que així ha de ser; es caracteritza per saber analitzar les pràctiques pedagògiques anteriors que no s'ajusten a la realitat actual, entendre el seu fonament i objectiu i redissenyar-les amb creativitat, (fer de nou).

L'educació és l'eina més poderosa per a la transformació social, -ho va dir Nelson Mandela-, per  tant una opció política, de la que se n'ha apropiat la OECD, empresarial, marcant els objectius per a ciutadans productius. Correspon a la pedagogia (ciència de l'educació) aportar una visió sistèmica, derivar-ne normes d'acció i dissenyar instruments per a desenvolupament personal i social de l'alumne amb l'adquisició de cultura: ciències, humanitats, artcreació i filosofiasentit.

Suggereixo abandonar conceptes i expressions  dominants que ens desorienten. Complicitat és agrupar-se amb altres per cometre un delicte; millor, cooperació. Acompanyar és anar al costat o compartir sentiments però el mestre, 'magisteros', és el més gran  i preveu, guia, organitza i també exigeix amablement. La millora social i educativa ens il·lusiona però ens confon. Efectivament, l'educació és una de les tres funcions socials; són agents educatius: família, escola, comunicació, publicitat, treball i lleure i conve veure que actualment s'imposa la comunicació de masses que ho domina tot si no repensem l'educació en la societat i cultura actual. Jo vaig desenvolupar l'Escola ComunicActiva (1992) rellegint i actualitzant els 30 punts de l'Escola Activa de 1912 (Ferrière).

Acabo amb la imatge científico-poètica de l'efecte papallona. Fa mes de deu anys que va arribar l'efecte papallona del mestre japonès Toshiro Kanamori que emmarcava l'ensenyament, actuant amb autoritat,  en educar les emocions per a ser feliç. Efecte papallona volatilitzat.  Persisteix Pisa, el drac volador.

TV3 - 30' sobre l'escola inclusiva. Presentació inacceptable. Tema excorxat i no recosit.

 

 

publica el 5 de juny de 2025

Allau de crítiques al reportatge de TV3 sobre l’escola inclusiva

Diumenge passat, el programa de TV3 ’30 minuts’ va emetre un reportatge titulat ‘L’escola inclusiva’, amb la participació de diverses veus de famílies i professionals de l’educació, a més de la directora general d’educació inclusiva, Susana Tarapiella. El resultat no ha agradat gens a entitats molt representatives de la comunitat educativa, les quals han reaccionat amb comunicats molt crítics. 

Segueix extensamet.

 https://diarieducacio.cat/allau-de-critiques-al-reportatge-de-tv3-sobre-escola-inclusiva/

 

 

 Vaig afegir la visió crítica des la pedagogia que reprodueixo.

L’ESCOLA INCLUSIVA emès per TV· – 30′, el 01/06/2025 és inacceptable. No es pot justificar amb criteris periodístics perquè reflecteix una realitat. És un assumpte social que que afecta tothom. Hem decidit atorgar un dret compensatori a les persones amb discapacitat. Atès que no és un espectacle, una peça narrativa, cal seguir una deontologia professional en benefici de la societat. No es pot presentar un assumpte de sensibilitat humana amb la seva problemàtica des d’un punt de vista exclusivament sociològic o comunicatiu. No es pot convertir en denúncia atès que som tots denunciats. S’ha de cloure de forma acceptable, oberta a millora. L’efecte `psicològic d’impotència es difon i crea alarma, és negatiu per a tothom i amb major grau en determinades famílies. Des del punt de vista pedagògic, si no es presenta alternativa és converteix en denúncia; no ajuda a resoldre res i no beneficia ningú.
 

Els directius de TV3 han de reconsiderar com presenten reportatges d’assumpte sensibles ( fracàs escolar, assetjament escolar, depressió psicològica, suïcidi, abusos sexuals…) sense aportar elements que ajudin les persones, l’audiovidència, a encarar les situacions amb esperança. Si no saben com fer-ho, no poden tractar aquests assumptes. 

Martí Teixidó, mestre pedagog.

 

 

Una observació de contrast. Tot seguit, després de "L'escola inclusiva", TV3 emetia la sèrie "Dia i Nit" sobre un hospital públic de maternitat. Presenta molts problemes: saturació de feina, jornades prolongades, manca de personal, situacions crítiques amb risc per la vida, relacions interpersonals. Molts problemes però aporta una visió clara d'actuació professional d'equip de metges i llevadores amb actuació segura i conjuntada. Conclou cada seqüència d'assumptes de salut de manera positiva, serena,  encara que en algun cas no hagi estat favorable. És ficció, certament, però darrera hi ha uns guionistes que que saben que no han de generar inseguretat en els espectadors. La sèrie genera confiança en l'acció professional d'un hospital públic. És ficció però té efecte social i així ha de ser.

I ara em ve a la ment una segona observació. La intervenció de salut tracta avui amb delicadesa, amb molta delicadesa, les dones que van de part. S'anticipa sempre el què es va a practicar com si es demanés permís. Els qui tenim setanta anys hem viscut el canvi de la intervenció dolorosa i agressiva a una intervenció sedada i delicada. Avui, una intervenció no fa mal. Però en el cas de l'educació també hi ha hagut canvi. Hi havia un ensenyament que castigava fins hi tot amb agressió física, el professor podia escridassar-te i fins i tot riure's de tu. Efectivament, això ha canviat del tot però s'ha perdut l'exigència professional, una actuació segura. És deixa passar tot massa sovint, no s'actua com correspondria tement la discrepància dels col·legues o la queixa de la família. Una educació massa permissiva és falsament respectuosa amb els fills o els alumnes. S'ha de saber balacejar molt bé entre l'exigència i la comprensió;el conjunt de l'equip docent ho ha de fer amb la màxima coincidència.

 

Resposta a Sala-Martin, economista, aficionat a donar solucions educatives.

 

Resposta a l'entrevista a l'economista Sala-Martin que sempre que pot parla d'educació. [A VilaWeb 05/04/2025]

“Hi haurà una destrossa perquè, seguint amb l’exemple d’abans, si els fabricants de cotxes apugen el preu, es vendran molts menys cotxes. Si no els apugen, perdran calés.” Sala Martin és economista i aquí palesa la misèria de l’economia, la seva contradicció interna. Perquè no és ‘economia’, administració de la casa comú, sinó estratègia per gunayar més i més. I això del creixement infinit no s’aguanta o és l’economia que mata.
Però Sala Martin té especial predilecció per parlar d’educació. No aclarim l’economia però donem lliçons d’educació. A l’economia es confon la pràctica de gestió amb la ciència d’estudi. A l’educació no es confon. Tothom pot parlar d’educació, del sentit i les finalitats de l’educació però no dels procediments. Des 1635 amb Comènius, de 1804 amb Herbart, de 1912 amb Ferrière, de 1960 amb Freinet i de 1970 amb Freire s’ha construït una ciencia de l’educació, la pedagogia. La pedagogia integra filosofia, antropologia, neurofisiologia, psicologia, sociologia i en deriva normes, procediments i instruments i es verifica empíricament. Lamentablement, els mestres i profesosr d’avui no estan adequadament formats i alguns parlen de pedagogia sense haver-la estudiada però amb el que parla i diu Sala-Martin no avançarem gens i no li reconeixem la càtedra.

 

 

Ho explico. Confio que ho llegeixi. Confio que s'acrediti escoltant i considerant argumentacions.

L'economia, i particularment aquesta economia que ha renunciat a la visió ètica del pioner Adam Smith, solament atén a resultats. El que compta són els increments, els beneficis finals. Segons aquest model, cal posicionar-se al mercat competitivament, reduir els costos i inversions al mínim i així assolir el màxims beneficis. Aquest pensament és comprensible que Sala-Martin el tingui gravat en múltiples circuïts de sinapsis cerebrals doncs es dedica a aquesta economia i l'explica, l'ensenya a la  Harvard University (privada), ala Columbia University (privada)i a la Universitat Pompeu Fabra (sembla que pública). Ara bé, ensneyar o professir a nivell universitari no és educació. És formació acadèmica o professional, ja per a persones adultes.

L'educació és el procés de desenvolupament personal i d'adquisició d'instruccions i ensenyaments bàsics de la cultura de la societat on es viu. El pòsit, el què en queda, és la formació assolida que es seguirà consolidant i ampliant durant tota la vida amb estudis especialitzats i amb les pràctiques culturals actives o contemplatives. Comprenc que Sala-Martin no hagi distingit entre educació i formació, perquè no ho ha estudiat i perquè la universitat ha adoptat l'expressió 'educació universitària' forçant a dir 'educació no-universitària' per referir-se a l'educació bàsica, al batxillerat i a la formació professional.

Aclarit això conceptualment tornem a l'economia i a l'educació que solament tenen en comú que comencen per la lletra 'e' i potser per això Sala-Martin passa tan fàcilment de l'una a l'altra. L'economia, l'economia que segueix la majoria d'economistes de la societat liberal, es centra en els resultats. L'educació, l'educació i formació que nosaltres arrelem amb la παιδεία grega o la humanitas romana. Ambdues, paideia i humanitas, es centren en el desenvolupament humà; una posa l'accent en la infància que ha d'accedir a la cultura i l'altra a la cultura  com a activitats pròpies dels humans. (El terme cultura no s'usa fins al segle XIX com a perfeccionament humà)

Es centren en el desenvolupament humà, en el procés personal i social. L'educació és procés evolutiu, suscitat però en cap cas és resultat. Sala-Martin es perd quan mira l'avaluació com a control de resultats. L'avaluació és un concepte propi de l'educació. Sócrates avaluava amb preguntes en un procés contiu. Aristóteles estava atent a corregir els errors en un procés continu. Tyler a mitjans del segle XX va incorporar la mesura de resultats escolars com a dada a considerar però l'avaluació havia de ser anatítica i personalitzada. Potser l'ensenyament dels jesuïtes encaminat a la universitat va introduir els exàmens de selectivitat però ells no es dedicaven a l'educació. Comenius, el primer de la pedagogia científica, avaluava  l'oralitat com a procés de pensament i de correcció de llenguatge, de llengües atès que educava en un entorn multilingüe i i va procurar fer ciutadans poliglots.

Estem d'acord amb suprimir aquesta pràctica dels deures escolar a casa que encara molts defensen. El ministre Maravall (1984), un ministre competent en educació, ja va voler suprimir aquesta pràctica. Els mestres de pedagogia activa no posen deures d'exercitació repetitiva però sempre orienten o susciten activitats que els alumnes faran fora de l'escola amb plaer i que seran valorats a classe pel mestre i els companys. (Exemples: observació dels rètols d'establiments comercials; recompte estadístic de cotxes del carrer classificats per marques; mostres de plantes i fruits de l'estació; recerca de nombres, mesures i distàncies per la ciutat o barri; apunts gràfics d'edificis, monuments i escenes vives; dibuix d'insectes i petits animals, relats històrics orals familiars, experiments controlats amb aigua, llums o bateries...). Avui, efectivament, amb disponibilitat d'informació a les xarxes digitals, de ginys d'IA i de mòbil-foto-so podem comptar amb suggeriments d'activitats que es faran donant contingut al lleure personal o de colla i seran avaluades col·lectivament a classe creant un ambient d'estimulació cultural. S'avalua l'aprenentatge i el coneixement, no els instruments emprats. Tanmateix cal introduir l'avaluació conjunta, corporativa del grup i alimentar la voluntat de superació i millora amb interessos de coneixement inacabables sense exigir a tots el mateix; l'educació és el procés que fa cadascú, afavorit pel un ambient carregat de motivacions.

Sí, Sala-Martin, la IA ha de sense una eina per a l'escola, sense por. No es tindrà cap por si els docents, mestre i professors, la incorporen en la seva cultura i l'administren amb els alumnes amb criteri pedagògic. Veurem com ens en sortim d'aquest atzucac. Una anys posant pantalles digitals i ordinadors  sense to ni so, sense to pedagògic i sense so cultural. Hem vist que anàvem a la deriva i frenada total. Ara prohibició legal política. ¿Els mestres de pedagogia activa que ja saben què han de fer, que ho saben administrar, han de complir les imposicions sense pedagogia?... Jo no compliria. Com Antígona, sabem quin és el nostre deure i no podem complir imposicions que van d'aquí cap a allà per falta de criteri pedagògic.

Adolescència. Audiència comunicativa, desorientació educativa.

Adolescència. Audiència comunicativa, desorientació educativa.

 

Martí Teixidó

 

 

La sèrie Adolescència, solament emesa per Netflix, és objecte de conversa social. No he tingut ocasió de veure-la però afecta la comprensió de l’educació actual en la societat de comunicació total. No dubto gens del valor com a comunicació verboicònica i llegeixo els comentaris elogiant la bona construcció en pla seqüencia per la força de la descripció i narració audiovisual. Però la gran atenció s’explica perquè reflecteix una realitat social certament preocupant.

 

Una realitat evident a tothom. Infants adolescents en període d’educació que disposen dels potents mitjans del nostre temps abans d’haver integrat coneixement, patrons, actituds, normes i valors  per viure amb llibertat personal i responsabilitat social. Els comentaris són de perplexitat i astorament en veure com es superposen i confonen realitat i ficció. Amb mirada de proximitat hom es pregunta pel paper de l’educació, familiar i escolar, per l‘actuació dels professors, i s’espera la  intervenció de la policia i l’ajuda psicològica. Esborronats per la duresa de la situació, el focus es concentra en l’adolescent, la família i l’escola. Cal obrir el focus. No és un assumpte escolar ni familiar, certament on més es pateix, però és un assumpte social.

 

La nostra societat ha trencat la socialització primària, l’acte social més bàsic, aquell que es fa per costum i sense haver de pensar-ho. En el cas de la infància, és allò que es fa sense discutir-ho, perquè tothom ho fa. És el primer estadi del cadell biològic per a esdevenir animal humà. La humanitat no ve amb la genètica, l’epigenètica hi predisposa, però la socialització dels primers dies, dels primers mesos, dels primers anys és el que fa animal humà. La socialització es habituació i pertànyer al grup; per això Mowgli, el nen perdut a la jungla, criat per la lloba entre els llobatons adquireix els hàbits i pràctiques dels llops. Moisès conjunta les tribus d’Israel per fer-ne un poble amb normes de socialització clares, “Els deu manaments”. Calia donar normes sense interpretacions a aquella gent, socialització primària. Més endavant, en ciutats més complexes, com la romana, veiem com segueix la socialització secundària o civilització; hi ha clara divisió del treball i ocupacions, apareixen grups socials diferenciats amb drets i atribucions i hi ha organització política. Cal veure però que tot es desenvolupa sobre la base de la socialització primària, allò que el conjunt social compleix i no discuteix (si més no públicament) i que els infants incorporen i interioritzen sense discussió. Els adults ja sabem que no tothom compleix i que es fan trampes però no ho hem de mostrar als infants. Ja ho  aniran veient, serà quan comencen a discutir-ho perquè progressen en raonament (descobreixen que és discutible), quan han adquirit hàbits, quan han desenvolupat la voluntat.

 

El mestre d’escola i sociòleg Neil Postman ja ens ho va advertir el 1982, “La desaparció de la infantesa” (Eumo, 1992), atès que amb la cultura audiovisual es té accés als secrets i contradiccions dels adults quan abans quedaven reservats als qui ja sabien llegir. El mateix Postman va veure les conseqüències i va enunciar “Fi de l’educació” el 19965 (Eumo, 2000) amb l’ambigüitat intencionada: és el final de l’educació?, o bé, quina es la finalitat de l’educació? Certament hem de redefinir o reorientar l’educació per a la societat actual. Segueix essent la societat del llibre però la comunicació verboicònica (relat a través de paraules i imatges) és accessible sense alfabetització expressa. Jo ho vaig presentar amb “Educació ComunicActiva” (Teixidó, UAB 1992) però no podem edificar educació si no garantim els fonaments, la socialització primària per a l’edat infantil.

 

Hem d’acordar “El Nuevo pacto educativo” que demanava el polític de l’educació Juan-Carlos Tedesco (Anaya, 1995). Un pacte per a l’educació a tres bandes, entre famílies, escola i mitjans de comunicació. Avui encara més necessari quan hi ha una font de comunicació no controlable en la societat oberta a les xarxes digitals-socials. Ens obsessionem pel control de la comunicació, pel control dels infants i adolescents, recorrem a les lleis, a controls digitals, a la policia, que podran aturar alguns excessos però no poden prevenir i orientar les conductes socials. Sense una socialització primària dels primers anys, fins als dotze d’edat, no tindrem una base social sòlida, tota acció posterior és incerta i quan comencen els controls s’acaba l’educació. La necessitat del pacte social és evident. Si no es fa és que hi ha sectors que treuen benefici econòmic de la situació actual.

 

Torno a “Adolescència”. La comunicació de masses, una exposició invasiva,  té efectes evidents sobre la infància. Encara que de ficció, per exposició habitual acumulada, es normalitzen conductes que no arrelarien amb  la socialització primària solidificada. Acostuma a haver-hi exposició acumulativa perquè no hi ha mediació educadora dels adults. Moltes famílies  no en són conscients i els docents no intervenen amb coneixement de semiòtica de la comunicació, i per això la comunicació de masses habitual pot tenir efectes directes. Així s’expliquen els casos de James Bulger, infant de dos anys assassinat per nois d’onze anys o de José Rabadán que va assassinar la pròpia família amb una catana. Certament, es pot atribuir a trastorn psicològic però un trastorn adquirit o desenvolupat per ambient social.

 

La intervenció psicològica pot ajudar personalment l‘adolescent a recuperar-se. La intervenció policial col·lectiva pot fer poca cosa sobre fets acorreguts i la prevenció directa explicant els delictes i les penes de càstig tenen efectes limitadíssims i, de fet deixen de banda la mediació educadora que han de fer els docents. Les normes de conducta social s’han de teixir entre coneixement racional i interiorització emocional i han de formar part del coneixement i aprenentatges del currículum escolar. La situació escolar del grup-classe, grups d’iguals d’edat, de percepció social i d’aprenentatge cooperatiu és la més adequada per apuntalar aquell coneixement, patrons, actituds, normes i valors  que configuren la socialització primària que correspon a tothom: família, mitjans de comunicació, agrupacions religioses, socials o  esportives, líders socials i ciutadans en general. En  l’adolescència s’ajusta l’articulació entre emocionalitat i racionalitat i la pedagogia pot balancejar adequadament la intervenció amb coneixement cultural i visió integrada de psico-socio-pedagogia.

 

La primera conclusió però, davant d’aquest producte de comunicació de masses que ens sotragueja és acordar un pacte per a garantir la socialització primària sens perjudici de la llibertat de pensament i d’estil de vida. És urgent i no podem esperar a elaborar un document perfecte. D’entrada ja podem fer una lectura actualitzada i laica de la tradició religiosa originària rebuda que va guiar l’actuació dels, avui, més grans. Respectar les representants socials democràticament elegits i l’autoritat política. No desacreditar-los per interès personal ni fer-ne befa, retirant-los el suport si cal. Celebrar commemoracions institucionals i festes socials amb alegria. Escoltar i atendre els requeriments de pares i avis mentre es viu amb la seva atenció directa. No maltractar ni agredir físicament germans i companys i mesurar les paraules insultants i protegir els més petits. Complir les normes de salut i higiene necessàries per conviure. No prendre les coses d’un altre, manllevar les que necessitem i retornar les que algú hagi perdut. No carregar culpes als altres, dir la veritat als qui podem confiar i evitar respondre als possibles enemics. No malintencionar amb els companys ni excedir en amor propi i no fer destrosses a la natura. No envejar el que tenen els altres ni desitjar que fracassin i contribuir amb els impostos.

 

Podem veure com ciutadans d’altres cultures que han vingut a viure amb nosaltres vetllen per la seva particular socialització amb normes i rituals  quan nosaltres fugint de rigideses hem deixar els infants desorientats però reprodueixen les nostres conductes d’adults. Si impulsem una socialització primària en els infants, segur que d’aquí a deu anys tindran un altre tarannà. És una acció unitària de tothom i afavorirem la coincidència amb d’altres famílies culturals.

 

 

 

Professors. Acusacions, comportaments inadequats, maltractes, abusos

Martí Teixidó         març 17, 2025

X (Twitter)InstagramLinkedInTelegramFacebookRSS

| GettyImages

Share

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

Hi ha una gran sensibilitat social sobre comportaments inadequats dels professors docents. Informacions freqüents sobre tocaments físics i abusos sexuals han generat una desconfiança generalitzada. S’ha oït de tots els nivells però em centro en l’educació de la infància i joventut fins als 18 anys. Els darrers dos anys, ara aquí, ara allà, professors d’educació secundària han estat apartats per denúncies de tocaments o abusos sexuals.

La preocupació és gran i els darrers anys els departaments d’Educació, Treball, Afers Socials i Famílies han anat perfilant protocols d’actuació per a quan es donin o es denunciïn aquests casos. En escoles s’han denunciat comportaments inadequats de professors. La denúncia d’un alumne té crèdit d’entrada per afavorir la protecció del menor. Amb això ja s’inicia el protocol i es pot apartar el professor, s’ha de comunicar al jutjat i és habitual fer-ho a través de la policia, a Catalunya, els Mossos d’Esquadra. En intentar escatir el cas, es pregunta a altres alumnes i si algun confirma ja pressuposa certesa. L’assumpte passa immediatament al tractament judicial general pel dret preferent de protecció dels infants i adolescents. Amb aquest procediment, queden a banda consideracions de psicologia de l’infant i especialment de l’adolescent. El cas deixa de ser educatiu i és exclusivament policial i judicial encara que hi intervinguin experts en psicologia.

Tracto el tema per la meva experiència docent i estudi de la pedagogia, però abans vull il·lustrar-ho amb el film Jagten (The Hunt)/La caza (dir. Thomas Vinterberg, 2012) que ho va tractar molt bé i potser recordem. Una nena de cinc anys, interrogada reiteradament, duu a concloure que el professor ha abusat d’ella. La nena, mancada d’afecte, s’havia sentit acollida pel professor, però frustrada quan li volia fer un bes oral i ell la va aturar. Als cinc anys és innocència, als catorze, no.

La psicologia de la infància i adolescència aporta molt de coneixement

Els casos de comportament inadequat es donen en privat, sense testimonis, i per això es dona tot el valor a la declaració de l’afectat. Això no treu que no s’hagi d’investigar, però es fa policialment. No es pot passar de llarg de la investigació pedagògica així com en els casos d’agressions físiques o sexuals en primer lloc hi ha exploració i valoració mèdica. Certament, la pedagogia no pot fer comprovacions físiques objectives, però la psicologia de la infància i adolescència aporta molt de coneixement. La investigació pedagògica incorpora el coneixement de psicologia contextualitzat en un ambient de relacions que s’ha de conèixer bé. La via de fer interrogatoris per policies, juristes o psicòlegs cercant testimonis inflama la situació. L’infant fins als onze anys mira de respondre a allò que pensa que l’adult vol oir. (Molt ben reflectit a La Caza). Molt abans, William Wyler el 1961 ja va relatar a The Children’s Hour/La calúmnia, la falsa acusació d’una nena contrariada. Recordem l’adolescent que se sent assetjat i inventa el que calgui. (Ja ho va mostrar Truffaut al film Los 400 golpes).

La investigació policial exclou un paper actiu dels professors i, certament, ells prefereixen no intervenir-hi, però són els qui poden aportar observacions de contrast. De fet, són els qui poden prevenir, no sols aplicant protocols estandarditzats sinó essent observadors permanents. Els docents observadors acaben sabent qui va sostreure uns diners, qui va robar unes claus, qui va grafitar una paret, qui va arrancar el logotip d’un cotxe de la professora, qui va destrossar l’hort del grup d’inclusió. Certament, els assumptes de sexualitat són més complexos, doncs estant envoltats d’un pudor tradicional que els adults han suscitat en els menors. Això mateix provoca alteració en les respostes en interrogatoris especials. Nois i noies miren de respondre amb precaució, no quedar-hi implicats i que no els atabalin més. Hi pot haver efecte crida, ocasió de pronunciar-se contra un professor o bé de guanyar-se l’afecte d’un company.  Els professors, habituals observadors, tenen més possibilitats d’activar una conversa espontània o indirecta que aporti millor informació però tanmateix han de tenir coneixement i habilitat.

Els professors, alguns professors, poden actuar amb calma i temps. Propiciar situacions indirectes que donin peu a parlar en grup. Pot ser partint d’una seqüència de pel·lícula, d’uns èxits musicals que s’han vist en pantalla, d’anàlisi d’unes obres d’art plàstic expressives de sexualitat o d’un espot publicitari. Tanmateix, és un aprenentatge de llenguatge verboicònic, avui necessari, i no atès a l’ensenyament bàsic perquè els docents no han estat formats en semiòtica de la comunicació. Amb les intervencions en la dinàmica de grup, el professor detecta senyals que li permeten propiciar converses en petit grup d’interès o d’orientació personal.

Observar l’ambient habitual capacita per detectar ràpidament un canvi, una reacció, una tensió, un estat d’eufòria i especialment un canvi de tarannà en un alumne

L’acció docent es fonamenta en dues bases. Coneixement de la matèria a ensenyar, sens dubte, però abans encara coneixement dels alumnes, de les seves capacitats aptituds i motivacions. Les generals comunes, pròpies de l’edat i les particularitats de l’ambient social on  viuen i de l’ambient habitual d’escola. Observar l’ambient habitual capacita per detectar ràpidament una canvi, una reacció, un tensió, un estat d’eufòria i especialment un canvi de tarannà en un alumne. El canvi de tarannà és evident si hi ha un decés o una tensió familiar, si hi ha un assetjament entre companys, si hi ha una relació sexual, i el professor observador  copsa alguna variant abans de pensar-ho. És educació a través de la professió docent.

És molt més delicat escatir un comportament inadequat d’un col·lega amb un alumne. Solament tenim la comunicació de l’alumne i sentim, o no, solidaritat amb el company. En tot cas es pot contrastar la veracitat de la denúncia de l’alumne amb paral·lel a les seves actituds i comportament habituals, considerar la seva coincidència amb d’altres fets simultanis. Com era i com és la relació amb el professor? Què hi té a veure l’aprenentatge i els resultats d’aprenentatge o qualificacions? Com s’articula la relació entre exigència i comprensió? Hi ha posicionaments extrems de perfeccionisme o permissivitat?… Certament, és molt difícil i delicat, però en cap cas ho té més fàcil la policia i no ho pot fer amb la mateixa discreció.

Necessitem, a tots els centres, alguns professors, alguns directius, que siguin capaços d’acomplir aquesta funció. Cal donar temps i confiança abans de procedir judicialment. Cal esperar que hi hagi professors equànimes i prou perspicaços, amb un clar sentit dels comportaments socials exigibles i de la deontologia professional. Més enllà, podem comptar amb professionals de la supervisió de l’educació, docents amb dilatada experiència i formació especialitzada. Això és el que correspon a la Inspecció d’Educació, òrgan de l’Administració per a la supervisió del sistema educatiu que no ha de limitar-se a un control normatiu  del compliment dels protocols establerts.

Ens hem excedit disposant que al primer indici de comportament inadequat amb relació a la sexualitat s’hagi de comunicar a Fiscalia de menors/Jutjats Guàrdia/MMEE. Hem d’afavorir que actuïn els docents professionals amb ciència, consciència i competència. Han de ser ells qui demanin ajuda o comuniquin conclusivament al jutjat. Immediatament, hem de millorar la formació dels docents, d’alguns docents a cada centre, en aquest cas en psicologia de l’adolescència, dinàmica de grups i mediació educadora en la comunicació de masses que té tanta influència.

Martí Teixidó

Mestre i pedagog. President de la Societat Catalana de Pedagogia – IEC (2007-2019). President de la Comissió de deontologia del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (2011-2018). Mestre, director (1968-1982), inspector d’educació (1982-2016), professor associat d’universitat (1992-2012).

 

Històries de l'escola. Un exercici de comunicadors totalment desencertat. S'hauria de suspendre.

https://agora.xtec.cat/insrocagrossa/eso/rocagrossa-estrena-histories-a-lescola/ 

S'ha presentat el primer capítol de sis.

Lamento haver de pronunciar-me en negatiu. No és agradable, però és un deure.

 

 

Presenta una descripció verboicònica de l'escola, real, certament. Això no és suficient per justificar-ho. Cal preveure les conseqüències. Per als comunicadors, productors i realitzadors, és un exercici periodístic. No és una ficció i cal tenir en consideració el tema, educació escolar i un tractament amb coneixement, en aquest cas de pedagogia, ciència de l'educació.

Es una descripció, d'una situació escolar complexa, amb grans dificultats, evidents. No es pot acabar aquí. Si no es poden donar alterantives que apuntin una sortida, no es pot presentar.  En medicina quirúrgica no es pot obrir un cos i, si no es sap com tancar-lo, deixar-lo obert. Encara fora més desatinat que ho fés un professional de la comunicació sense intervenció d'un metge cirurgià.

Què esperen que generi en els ciutadans, en l'audiovidència? Potser solament interessa la share rate (quota de participació). Quina impressió deixarà en els ciutadans? Sí, tenim dificultats al sistema escolar, lligades al sistema social, però no es poden presentar així. No aporten res als ciutadans. Potser sí, desconfiança que s'afegeix a les dificultats. No diré que s'ha d'amagar però no es pot fer aquesta exhibició sense anàlisi pedagògica i sense apuntar alternatives. O es que es fa per desacreditar el govern que ha de regular la política de l'educació? L'actual? O els que han precedit?

No es fa cap favor al professorat. No fa favor mostrar quan difícil és l'educació escolar, particularment d'adolescents. La direcció i professorat poden, han de presentar les seves necessitats a l'Administració sabent que es pot compensar part amb equipament, assignació econòmica i dotació de plantilla però així, públicament es deteriora més.

 

Vista la mostra de la interacció docent entre professors i alumnes (evidentment inclou professores i alumnes), faig una lectura pedagògica de la situació educativa.

Davant dels problemes, els alumnes són interrogats amb la bona voluntat que participin i es facin conscients. Se'ls pregunta què pensen, com se senten, com es pot solucionar. No veiem que si no ho fan bé, en la major part de casos és que no ho saben fer millor? Algun maliciós hi pot haver però ara centrem-nos en el conjunt. Tot plegat, reprodueixen models socials i estils de comunicació molt vistos, avui no sols a casa o al carrer sinó a les pantalles.  En aquests casos, els professors han de tenir una intervenció més assertiva, fins i tot directiva. Això sona a educació tradicional però és un error. Havíem de corregir l'autoritarisme, però no l'autoritat que cada professor acredita amb el seu coneixement, amb la seva relació i amb la disposició a acceptar l'alumne tal com és. Acceptar-lo tal com és i contribuir al seu progrés personal. L'educació tradicional procedia al revés: aquestes son les finalitats i tots hi han d'arribar, ignorant les condicions de partida.

L'actitud del professorat es bona, humana. Hi ha proximitat necessària en la relació. Però massa proximitat en la cultura, en el llenguatge i en maneres. Hi ha d'haver més distància, un llenguatge rigorós i acurat en el pensament, un marc cultural on s'insereixin les relacions interpersonals i una posició clarament de professor amb maneres i gestos. Reitero la necessitat d'una posició assertiva, que escolta però assertiva. Els adolescents interrogats, potser no saben què dir però alhora estan intentant dir allò que l'adult espera d'ells i que els deixin estar.

Els adolescents no són nens; tampoc són adults. És una etapa de desajustament amb més capacitat física que la que poden controlar, amb inestab¡litat emocional i amb una agudesa racional que els permet veure incoherències. Aleshores, individualment no saben què respondre als adults però en grup es reforcen i s'atreveixen, especialment amb la burla. Els interrogatoris durs els provocarien; els interrogatoris encara que amables, no duen enlloc. Calen tècniques de dinàmica de grup, centrar els temes a partir de narratives o de seqüencies de cinema, sociodrames i exercicis dramàtics, muntatges simbòlics...

En el capítol vist, professores i professors han fet evidents situacions dificils, relacions poc gratificants, dificultats per crear condicions d'aprenentatge. S'ha palesat una actitud solidària i comprensible de tots però no s'han mostrat alternatives o orientacions clares. Els professors han fet esment de les seves experiències escolars personals i certament es necessària aquesta reflexió sobre les pròpies vivències d'escola, però en la majoria de casos per evitar recórrer-hi atès que és l'únic que se'ns acudeix en les situacions crítiques. No podem ensenyar com vam ser ensenyats pel temps trascorregut de canvi social, perquè les vivències dels adolescents són diferents, perquè cal formació pedagògica i formació personal. La pedagògica es fonamenta en coneixements de neurofisiologia, de psicologia evolutiva, de sociologia, d'antropologia cultural i aporta una visió sistèmica. La formació personal dona seguretat suficient per encarar situacions difícils. Apunto a tall d'exemple: Anàlisi Transaccional, Enneagrama, Bioenergètica, Educació ComunicActiva, filosofia personalista, semiòtica de la comunicació de massas.

A l'Educació Secundària cal consolidar moltes competències d'aprenentatge i tractar diversos continguts culturals amb interrelació sistèmica. Calen professors bons coneixedors d'una matèria o especialitat però si tots fan enllaços entre la seva matèria i les altres desvetllen l'interès dels alumnes. Afavoreix més que un altre professor doni valor a la teva matèria que no que solament ho hagis de fer tu. Si el professor solament veu la seva matèria i no fa enllaços tindrà la satisfacció de l'aprenentatge de pocs alumnes. Per començar, tot professor ha de saber que ho és de llengua, de llengües ben parlades, el de ciències socials ha d'apuntar la necessitat de les matemàtiques (triangulacions a les terres del Nil d'Egipte i Pitàgoras), el de ciències naturals ha d'apuntar a la bona salut física, el de literatura al moviment obrer del segle XIX, el de matemàtiques a l'operació amb lleis físiques o estadística i proporcionalitat, la música a la bona respiració i la interiorització). La fragmentació acadèmica del coneixement era necessària per a la consolidació de les ciències al segle XIX, va servir a l'ensenyament selectiu del batxillerat, però és impossible en un ensenyament comprensiu fins als setze anys. Comprensiu de tots els alumnes però exigent segons capacitat de cadascú en un ambient de cultura compartida.

Martí Teixidó 12/03/2025

Català al resCAT. Dues hores d'audiència i testimonis. Sense pedagogia.

 

 

 

Un programa extraordinari per tractar de la situació del català. Sens dubte, necessari. Es especialment en la televisió pública que ha estat creada com a catalana. Intervencions sociològiques amb dades, testimonis personals i uns tocs d'humor molt convenients. Quan s'ha d'encarar un problema, no és moment de plorar. Molt centrat en el problema de la llengua, des poc ús social de la llengua. La salut de la llengua.

Aquesta realitat preocupa especialment als qui han fer de la llengua el seu ofici, que hi hagi llibres, espectacles, cinema, canals de RTV en català i que es tradueixin a tantes llengües com sigui possible, que els comprin d'altres països i en primer lloc es de llengua espanyola. Ocupa especialment als professionals que atenen persones: metges i infermeres, assistents i treballadors socials, educadors, mestres i professors. Hauria d'ocupar sens dubte a venedors, conductors, taxistes i policies

Evidentment, es va tractar de l'escola i la llengua. Semblava més però  per il·lustrar les dades, escoltar el parer d'infants i adolescents. Malgrat que es va anunciar que al final calia fer propostes, propostes sobre l'ensenyament de la llengua no n'hi va haver més que reclamar la 'immersió', assegurar les hores de català, insistir que el català ha de ser la llengua vehicular. Res de nou; no ens movem de les receptes i no analitzem la societat lingüística en conjunt. Tan sols mirem la sociolingüística per les dades del català. Des 2003 la societat catalana i especialment la conurbació de Barcelona ha esdevingut altament plurilingüe; es recompten a Barcelona unes dues-centes llengües familiars diferents. I volem mantenir-nos amb conceptes que han caducat: llengua oficial i cooficial, llengua materna, llengua estrangera; ens confonen i enfronten uns i altres per a res.

Amb les intervencions d'infants i joves queda clar que coneixen el català, que no el parlen espontàniament per comoditat. No hi ha altre criteri. Hauríem de veure que la normativa, l'obligació no desvetlla voluntat de parlar en català i, sense problema, es fa quan cal. Escoltant-los i observant podem adonar-nos que parlen un català molt reduït, amb un accent i fonètica neutres, amb contaminacions del castellà que deu ser la seva llengua familiar. El pitjor català és el que no es parla -va dir Sebastià Serrano, i el valorem en tota persona que l'ha adquirit de gran, però els qui d'infants van a l'escola més de deu anys, si els l'han ensenyat bé, el parlaran bé. A Catalunya, mal que ens pesi, no podem ensenyar el català ignorant el castellà. I si el castellà és la llengua familiar de l'alumne és per això que mereix el nostre respecte i hem de desenvolupar una didàctica integrada. Mentre separem català i castellà amb professors diferents estem donant a entendre que cadascú parla la seva llengua sens perjudici que se'n coneguin d'altres. Amb l'organització actual, professors de català i professors de castellà no fem un ensenyament integrat que posi en evidència les semblances i diferències i desvetlli l'agudesa de detectar les contaminacions i substitucions.

 

Tanmateix, si defensem que la llengua sigui vehicular, reduïm la llengua a mínims cognitius i es perd l'emoció de parlar bé, de saltar amb agilitat i sense contaminacions, d'una llengua a l'altra. La llengua no és gramàtica ni ortografia; la llengua és oralització i escriptura que expressen i comuniquen i es van polint amb observacions fonètiques, ortogràfiques i gramaticals. Abandonem aquest concepte de llengua vehicular o llengua instrumental.

Hem de superar la confrontació català - castellà. No té sentit, pensem. Un alumne que no va bé en català, tampoc va bé en castellà i possiblement menys en anglès. Un alumne que va bé en castellà segur que també va bé en català i possiblement en anglès. Hem d'explicar-ho a les famílies. És assumpte de competència lingüística i afortunadament hi ha transferència positiva d'aprenentatge d'una llengua a una altra, particularment si el professor fa observar les semblances i les diferències. Tots els professors de Catalunya estan capacitats en tres llengües i cal exercitar-les i evitar que es rovellin. La fita més ambiciosa és que els alumnes passin d'una llengua a un altra sense dificultat, sense ni adonar-se'n i seran autèntics poliglots i progressivament plurilingües, llegint i escrivint. Això té un valor afegit, el gust per les llengües, per parlar-les bé i atents a noves llengües que es poden començar a entendre amb el coneixement de les ja apreses. Si els professors són plurilingües, els alumnes seran plurilingües. Encara pensa algú que el català hi perdrà?

A la Societat Catalana de Pedagogia, veient la confrontació de llengües i la pèrdua del català el 2005 vàrem impulsar una recerca desenvolupament i innovació participant amb escoles i mestres. Hi ha instruments pedagògics elaborats disponibles i un llibre manual: Fem l'escola plurilingüe.

 

 

 

 

 

 

N

 

 

 

 

 

 

 

o

 

 

No