Secció de Filosofia i
Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans
Presidenta i membres del ple,
A la sessió d’ahir, 13 de juny de
2019 preveia demanar la darrera paraula per acomiadar-me. Darrera del debat no
hi va haver torn de paraula i no va ser possible. La presidenta em convida a
comunicar-ho per correu electrònic.
A la propera Assemblea General de
la Societat Catalana de Pedagogia (SCP) renovarem la junta i jo deixaré la
presidència. Vaig començar la meva
dedicació activa a la SCP quan el Dr. Torrents i el Dr. González-Agàpito van
convocar el 2001 els socis per mirar de reprendre l’activitat, aturada durant dos
anys, configurant una gestora. Ens varen convidar directament a: Dr. Joan
Mallart, Dr. Conrad Vilanou, Dr. Lluís Busquets, Mgr. Natàlia Garriga, Dr.
Martí Teixidó que vàrem acceptar sense dubtar i ja a l’octubre vàrem publicar Repensar la pedagogia, avui. El 2003
vàrem elegir una junta presidida per Lluís Busquets. El 2007 jo vaig prendre el
relleu a la presidència. Desconeixia els deures d’incorporar-me als plens de
l’IEC, de la secció i a les reunions de societats filials. Vaig acceptar
aquests deures de gestió i participació que he complert amb regularitat afegits
a la meva activitat nuclear: que la SCP impulsés una activitat científica amb equips de recerca
que fessin aportacions a les necessitats socials de l’educació.
Ha estat per a mi interessant i
ho agraeixo haver participat dels plens d’una secció tan
interdisciplinària com ho és la de
Filosofia i Ciències Socials. De Herbart vaig llegir que la pedagogia havia de
recórrer a les altres ciències per al coneixement científic. M’ha interessat
sentir intervencions de filosofia, economia, immigració, demografia... totes. Fins
hi tot penso que cal vincular la pedagogia a les altres seccions de l’Institut.
A la Filològica per a l’ensenyament de la llengua, a la Històrico-Arqueològica per
bastir l’ensenyament a partir del coneixement directe del propi país, a la de
Ciències i Tecnologia per actualitzar l’educació amb el pensament inventiu
tecnològic, a la de Ciències Biològiques per fonamentar l’educació en
coneixement neurobiològic i la seva projecció psicosocial. La pedagogia, abans
de dir res, ha de conèixer tot el que pot fonamentar l’educació.
Hagués volgut intervenir més en
temes d’educació amb el coneixement pedagògic doncs sóc conscient que hi ha
molta pedagogia discursiva que no aporta res i per això sembla innecessària.
Ahir mateix escoltava l’exposició sobre procés migratori i resultats escolars a
Catalunya. Una recerca feta amb rigor metodològic amb gran aplec de dades i
anàlisis segmentats amb unes conclusions correctes alhora que prudents. Amb
tot, amb una millor conceptualització de base des de la pedagogia, la recerca
en sortiria enriquida. Ja es va comentar la fragilitat del concepte fracàs
escolar que el ponent molt bé evitava dient assoliment escolar. Sistema
educatiu és un altre concepte imprecís: la política educativa, el sistema
escolar, el sistema d’escola, el sistema pedagògic...? Els resultats escolars o
l’assoliment escolar permeten una valoració de la política educativa però no de
la institució escolar. El concepte de rendiment és totalment enganyós.
Pedagògicament, el rendiment es refereix a l’alumne, als assoliments en funció
del seu punt de partida. Per a l’escola és el valor afegit de l’educació a les
condicions de partida del conjunt d’alumnes.
Una altra mostra. Ahir el Dr.
González-Agàpito va presentar el contingut del simposi Alexandre Galí al qual
ens ha convidat a participar a la Societat Catalana de Pedagogia. Els tres
àmbits, ben interessants, són: Escola catalana, Escola activa i Renovació i formació dels mestres. Si
alguna aportació distingeix Alexandre Galí d’altres pedagogs del primer terç
del segle XX és que va desenvolupar, com cap altre, la dimensió científica tècnica
de la pedagogia: mesura objectiva del treball escolar, ensenyament de la
composició i escales de redacció, problemes Burt, lliçons de llenguatge
funcional... Contribuirem al simposi fent l’aportació en aquesta línia.
Agraeixo la vostra atenció,
llegint aquest escrit substitutiu de consideracions que hagués fet
presencialment. Afegeixo a continuació un dels parlaments anteriors fets a
l’Assemblea General de la SCP que clarifica com entenem la pedagogia
científica.
Salutació cordial. A reveure.
Martí Teixidó i Planas
SCP, president (2007-2019)
dr. en filosofia i ciències de
l’educació
Barcelona, 14 de juny de 2019
Contribució de la pedagogia. Activitat científica,
prospectiva i aportació d’instruments a l’educació. Coneixement social.
La pedagogia és a l’educació com la medicina és a la salut o l’enginyeria a
la construcció de màquines i sistemes automàtics. Sembla una evidència
reconeguda, per a la medicina i
l’enginyeria sí, però no per a la pedagogia no. Tots eduquem, efectivament, com
tots hem de tenir cura de la salut o conduïm un automòbil, potser la màquina
complexa més usual. Si sentim dolor o ens falla la màquina, acudim a
professionals entesos. Si no estem contents de l’educació escolar (motivació
dels alumnes, resultats d’aprenentatge, casos d’assetjament, deures escolars,
dispositius mòbils), parla tothom, tot ciutadà hi diu la seva o els docents esperen
la contribució de professionals experts (psicòlegs, sociòlegs, periodistes,
escriptors, policies, metges). I quina sort que se’n parla, dels desajustaments
de l’educació, a la televisió, a la ràdio, als periòdics... i quina mala sort
que després de tanta imatge, tanta paraula o tanta lletra quedem com estàvem.
Insistirem que la pedagogia s’ha de situar en la seqüència R + D + I. En un
primer temps de recerca ha d’aplegar coneixement de ciències que han estudiat
l’educació o aporten fonamentació. La pedagogia comença integrant aportacions
de diverses ciències per explicar la complexitat que no pot explicar
unilateralment cap d’elles. El desenvolupament de la pedagogia, el segon temps,
comporta elaborar instruments (escales, pautes, rúbriques, proves de contrast)
i normes d’acció amb criteris per a ajustar la decisió a cada context. La
pedagogia és ciència normativa i empírica que ha de guiar la pràctica i s’ha de
verificar amb criteris clars (funcionalitat, eficàcia, eficiència,
optimització). La pràctica i verificació no són de laboratori sinó en la
diversitat de situacions d’aprenentatge i de context social i econòmic. Aquest
és el tercer temps, la innovació que ho
és en la mesura que els professionals milloren les seves pràctiques i els
processos d’aprenentatge dels alumnes. La innovació s’ha de fer, doncs en
diàleg amb els professionals i són ells els qui donen validesa a les
aportacions pedagògiques si es van generalitzant.
Encara hi ha qui veu la pedagogia com a innecessària. Efectivament, és innecessària
en un ensenyament selectiu on els docents solament tenen com a referència els
resultats d’aprenentatge i l’accés d’alumnes a estudis superiors. Amb tot,
solament si són professionals amb cultura àmplia transferiran el gust pel
coneixement fent deixebles. En el passat, grans erudits podien ensenyar sense
pedagogia a alumnes amb bones capacitats per a l’aprenentatge. La pedagogia
científica es va desenvolupar quan Kilpatrick, Claparède, Montessori, Decroly,
Dottrens, Cousinet i tants d’altres van dissenyar mètodes i instruments per a l’aprenentatge pera tots
els alumnes, inclosos els discapacitats i fent aprenentatge en grup sense classificació competitiva.
Veiem com avui s’ha generalitzat la invocació de la innovació per a
millorar l’educació escolar. Si no ens guiem per tantes aportacions que han fet
pedagogues i pedagogs al segle XX, farem moltes marrades. Aquestes aportacions
es poden rellegir (és a dir, repensar pedagògicament) en la societat actual:
diversa, pluralista, tecnificada, multicomunicada, també amb gran desigualtat
economicosocial i comportaments massius. Anem a voltar d’altres països a cercar
l’herba miraculosa, apleguem grans informes, fem presentacions d’impacte i així
retornem a una consciència mítica, no científica, per sortir del malestar. Més
aviat ens cal una actitud prospectiva a partir de la nostra realitat
local, coneixent, això sí, les tendències i oportunitats de la societat
global.
Hem anat orientant l’activitat de la Societat Catalana de Pedagogia
superant el model de cartell: convidar un personatge d’impacte que atregui gran
audiència. Hem identificat temes o assumptes necessaris que cal reorientar. El
procediment és fer una obertura pública del tema convidant a participar-hi persones,
grups o entitats que hi estan relacionades
i suggerir la configuració d’un equip de recerca que pugui fer una elaboració
pedagògica. També en actes públics es presenten les elaboracions ja fetes i
així s’incorporen nous membres. Procurem que els socis estigueu ben informats, avui
a través del web i de comunicacions electròniques. Volem convidar-vos a ser
actius en en allò del que sou estudiosos, incorporant-vos a un equip o
iniciar-lo i demanar-vos a tots fer difusió directa dels actes i activitats
entre col·legues i professionals que coneixeu. Així mateix, hem d’incorporar a
la SCP nous pedagogs i pedagogues que estan en plena activitat professional.
Una altra línia d’activitat és aportar coneixement pedagògic a la
ciutadania, coneixement sobre l’educació i l’ensenyament amb consistència
científica. Són les declaracions que fem davant de determinades situacions de
confrontació ideològica o política procurant aportar llum (il·lustració) per
tal que les opcions ideològiques lliures puguin tenir en compte el coneixement.
Així ho vàrem fer l’any 2011 amb la Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia
(SCP), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, en relació amb les bases
científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió
lingüística.i el 2018 ho fem sobre L’escola catalana, ara plurilingüe.
L’any 2017 vàrem fer conjuntament amb el Col·legi de Pedagogs de Catalunya la Declaració social per la pedagogia. Així
mateix hem atès els encàrrecs o invitacions per a aportacions pedagògiques a: Qüestions
d’Estat (Òmnium-IEC, 2013), Ara és
Demà (Consell Escolar de Catalunya, 2017), Catalunya i Futur (Institut d’Estudis Catalans, 2017),
Actualització dels Premis Baldiri Reixac (Fundació Carulla, 2016), Proposta
pedagògica operativa per a Remodelació Masia del Tibidabo. (MIÀS Architects)
Les declaracions són accions molt compromeses amb la societat en doble
sentit. D’una banda ens sentim compromesos a participar per deontologia des de
les ciències socials, com a deure. De l’altra hem de fer pública una posició
amb fonament científic que pugui contribuir abraçant diverses posicions,
generalment contraposades però evidenciant desviacions per error o per interès.
Un fet recent, encara actual, que demana informe o dictamen pedagògic és la
investigació de professors als que se’ls inculpa d’adoctrinament. En aquest
cas, calia fer pública una interpretació pedagògica, amb coneixement de les
situacions escolars, i calia fer-ho d’immediat perquè la ciutadania ho tingués
en consideració. Vaig donar una resposta, personal en aquest cas, com a pedagog
en article publicat al diari ElPuntAvui+ Dilluns, 2
d’octubre, a l’institut, fent observar que tractar de la violència de l’1-O
amb alumnes de secundària era necesari alhora que delicat en instituts on hi ha
a prop una residència de policies amb families. Justament s’investiga
professors que van voler salvar la situació de malfiança o de vergonya que es
produeix entre els mateixos alumnes adolescents, explicable des de la
psicologia. La denúncia més aviat enverina i els jutjats haurien de demanar
informe pedagògic com demanen el de metge forense o el de peritatge d’enginyer
segons els casos.
La institució escolar (escola, col·legi o institut) ha de respondre a la
realitat del seu entorn. Avui, les tecnologies de la informació i comunicació
ens permeten fer xarxes entre escoles de qualsevol punt de la Terra i això té
un valor immens si tenim clara la intenció pedagògica. Això no treu que hem de
començar per les xarxes d’escoles de proximitat. D’una banda, professionals
d’escoles o instituts d’un mateix entorn poden contrastar i aprofundir anàlisis, propostes i experiències
de manera directa i presencial amb visites recíproques i enregistraments
audiovisuals directes, no editats, on solament plantejant les qüestions ja
s’avança en comprensió i per tant en decisió per a l’acció. Però volem fer
pensar en una altra xarxa. Cada escola, cada institut ha de fer xarxa amb el
seu entorn immediat: amb la biblioteca, amb l’ateneu de barri o associació de veïns;
amb el grup de teatre, de música, coral, agrupament escolta, club d’esplai o
club esportiu; amb la colla castellera o gegantera, grup de diables o esbart
dansaire; amb amics de la bici, amics del museu o centre excursionista... Els
docents ho han de conèixer bé, parlar-ne amb els alumnes per a activar els seus
interessos. L’institut, col·legi o escola pot fer alguna activitat interessant conjunta
amb alguns grups i alhora contribuir a la cultura ciutadana i a la cohesió
social. Aquesta és la primera xarxa d’una escola o institut que respon a la
vida dels alumnes i les altres xarxes es construeixen a sobre d’aquesta.
Cloc aquesta intervenció, dilectes sòcies i socis.
Afinem l’aportació de la pedagogia com a ciència per contribuir a
l’educació. Vegeu si podeu contribuir directament en un grup de treball o
recerca. I en tot cas, estigueu atents a les activitats i difoneu-les entre els
professionals coneguts i institucions de les quals formeu part. Convideu joves
professionals a incorporar-se a la Societat Catalana de Pedagogia per a un
relleu necessari en persones i en pensament pedagògic.
SCP-IEC, Barcelona, 20 de juny de 2018
Martí
Teixidó i Planas
president
Obrim
la participació a comentaris i tot seguit presentem la declaració: L’escola catalana, avui plurilingüe que
voldríem difondre amb el vostre consentiment i consideracions.
IEC - Portal de publicacions. Revistes científiques.