El mestre Antoni Benaiges, un mestre integral, compromès amb el seu temps
El Diari de l’Educació, editat per Fundació Periodisme Plural, celebrant 10 anys de feina i servei, ens ha convidat a 10 projeccions de cinema a subscrits i col·laboradors, obertes a l’assistència dels ciutadans. De la comunicació escrita a la perspectiva complementària de la comunicació verboicònica que porta el cinema, aquesta que no acaba d’entrar a l’ensenyament com a alfabetització i aprenentatge.
Som l'única entitat sense ànim de lucre del país que fem periodisme. Nosaltres no posarem murs de pagament, però necessitem ser 1000 subscriptors per seguir creixent.
Divendres 1 de març, hem visualitzat El mestre que va prometre el mar, el mestre Antoni Benaiges, en una sessió dialogada on ens hem aplegat mestres que hem fet escola amb entusiasme i mestres que volen fer una escola total i de qualitat. Confiem que els altres ciutadans assistents s’hagin contagiat del valor de l’escola en un temps ple de contradiccions i incerteses.
La pel·lícula ja ha estat vista per molts ciutadans atès el reconeixement immediat que ha rebut amb premis i la difusió ràpida que n’han fet els primers espectadors. Han coincidit en dir que era emocionant, que era una imatge de mestre admirable, que afloraven les llàgrimes. Coincidim i és ben cert, però com que vàrem fer un fòrum de mestres podem presentar una visió més pensada, compartida.
L’emoció d’aprendre, el gust pel coneixement és anterior a l’escola, és natural en l’humà però l’escola l’ha de suscitar des del primer moment
El film, produït en paral·lel al llibre escrit per Francesc Escribano, amb Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal, integra molt bé la triple perspectiva de l’educació: pedagogia, política i emoció d’aprendre. Cal reconèixer l’encert a la directora Patricia Font i al guionista Albert Val que posa el mestre animós en contrast amb la grisor del present.
L’emoció d’aprendre, el gust pel coneixement és anterior a l’escola, és natural en l’humà però l’escola l’ha de suscitar des del primer moment. Ja està a l’inici de l’acció pedagògica: partir de l’interès de l’infant i si manca interès, la didàctica ha inventat la motivació. Això ho va fer Comenius, activar la intuïció de l’infant i crear situacions motivadores. Queda reflectida l’emoció amb la relació de proximitat i confiança dels infants amb el mestre; una relació madura, no mel·líflua, que ha anat creixent dia a dia i ha bandejat tot temor o disciplina externa.
La pedagogia parteix de l’interès de l’infant però introdueix l’exigència de la feina ben feta i l’hàbit d’atenció, de pensament i de diàleg col·laboratiu. Però la pedagogia científica, aquesta és la seva aportació, dissenya tècniques i procediments per a aprendre, enginya instruments o adopta les màquines i instruments d’ús social i organitza situacions d’aprenentatge col·lectiu, en cooperació. I els docents avaluen, comproven empíricament l’eficàcia del sistema i ho posen a debat amb col·legues per corregir-ho, modificar-ho o difondre-ho. Tot això queda mostrat amb la pedagogia Freinet, també marginada per oponents polítics, i el moviment Institut Cooperatiu per l’Escola Moderna que avui molts mestres no coneixen.
El mestre Benaiges reflecteix una visió política oberta i compromesa amb el coneixement i la cultura
L’educació, emocionant i pedagògica no pot ignorar la política, la realitat social i política del lloc i del temps. No ens referim a política ideològica o d’interès legítim de partit. Els referim a la dimensió política de l’educació com vam aprendre bé amb Paulo Freire. El mestre Benaiges reflecteix una visió política oberta i compromesa amb el coneixement i la cultura, tota (diàleg amb la gent, lectura i escriptura lliure, viatge per veure i viure la mar, pensament i opinió pública al diari, dinàmica amb música-ball). L’escola no ha de fer doctrina religiosa i ha de respectar la que correspon a la família i a l’església. Al film, la perspectiva política és molt dura per causa de l’època, potser presentada amb un final massa cru com va apuntar Jaume Cela al col·loqui, però que sabem del cert que va ser cruel amb aquest mestre i molts mestres.
L’educació escolar s’ha de fonamentar en les tres dimensions descrites. És preocupant que avui veiem infants i especialment adolescents que no s’emocionen amb el coneixement i que encara algú pensi que cal fer deures (obligació) a casa. Si els docents no poden entrar a l’aula amb ànim, per sobre de dificultats, no podran animar. La pedagogia, coneixement i pràctica ben fonamentats és el que dóna seguretat a l’acció del mestre, no les disposicions i protocols administratius. I una dosi de creativitat o art personal, cada docent el seu, i entre tot l’equip docent tota mena d’iniciatives que totes poden confluir en l’aprenentatge. La consciència política comporta conèixer bé l’entorn econòmic, social i cultural i dissenyar la pedagogia adequada. El referent no és el currículum d’aprenentatges desitjable per a tots al final (que cal tenir present) sinó el currículum o itinerari que cal fer partint de la realitat dels infants i sempre additivament, en positiu. Cal fer alçaprem en el valor afegit d’aprenentatge i no obsedir-se pel que falta.
Ha estat molt encertat activar la memòria del mestre Antoni Benaiges amb llibre, pel·lícula i exposició on vam poder veure les produccions escolars de pedagogia Freinet. Tot esforç d’innovació ha d’encaixar en un sistema pedagògic integral i, en el nostre temps, en el treball de l’equip de mestres.
