 |
| Un món de llengües, canten xiquets valencians |
Des la campanya electoral de 2017 s'ha aguditzat la confrontació. Escola catalana en català amb castellà i anglès addicionals (Joaquim Arenas). Contra l'escola monolingüe, escola trilingüe: català, castellà, anglès (Inés Arrimadas). Imprevisiblement, aquesta darrera opció va aconseguir total majoria de vots a Barcelona i conurbació. Una majoria de vot que va desaparèixer a la següent consulta electoral. La confrontació s'ha traslladat als tribunals de justícia activada pe l'Assemblea per una Escola Bilingüe. Una guerra de llengües sense cap fonament filològic, ni pedagògic, ni neurofisiològic.
No hi ha escola monolingüe a Catalunya. L'escola bilingüe va ser la reivindicació del català quan l'escola era monolingüe en castellà al segle XX. L'escola bilingüe no és possible com va assenyalar Alexandre Galí (1928), és una escola 'dilingüe', situació de diglòssia, una llengua per sobre de l'altra. Avui, en la societat global, no és possible l'escola monolingüe i fa el ridícul parlar de llengua oficial. Pel que fa a l'ensenyament de llengües, les lleis no poden resoldre res. Malgrat la dura oficialitat dels segles XIX i XX, segueixen vives llengües diverses a France, a España i diferents parles d'italià. El català n'és el millor exemple. Oficial, coorficial o vehicular, la llengua catalana és viva mentre hi hagi ciutadans que la parlen. Les lleis no hi tenen res a fer, ni en favor ni en contra; solament poden ser temporalment defensives. Les llengües es revifen amb l'ensenyament-aprenentatge cognitiu i emocional a alumnes suscitant en ells la voluntat de parlar-les. Voluntat de parlar les llengües i no optar per una en front de les altres.
Un altre assumpte actual de política lingüística és que la llengua catalana sigui comuna i habitual als mitjans de comunicació i produccions verboicòniques emeses a Catalunya. Les grans productores decideixen en funció d'audiències i si s'incrementa la demanda en català, les productores es veuran obligades més que no pas per llei. A deu anys vista, la clau és l'ensenyament de llengües a l'escola o institut que formi audiència per gust i voluntat.
En al confrontació actual, s'ha parlat de criteris pedagògics sense concreció. No s'ha dit quins, no he oït ni llegit criteris pedagògics presentats per pedagogs. Amb la pedagogia tothom s'hi atreveix; no així en medicina, enginyeria o filologia anglo-germànica. Si volen conèixer criteris pedagògics sento el deure d'aportar-los. No debades vaig estudiar quatre anys de mestre d'escola, cinc anys de filosofia i pedagogia i dos anys de doctorat en educació i comunicació. (Això oficial; estudi i lectura a banda).
CRITERIS PEDAGÒGICS per a l'esenyament de llengües.
Formatius
Conèixer els fonaments científics de l'aprenentatge de llengües aportats per neurofisiologia cerebral, psicobiologia, psicologia evolutiva i sociolongüística.
Conèixer bé les llengües a ensenyar i activar l'atenció discriminativa per a millorar-les dia a dia i comprendre noves llengües. Tot professor ja ha de ser competent en català, en castellà i en anglès o altra llengua transnacional.
Saber que cap persona és monolingüe, que el seu cervell processa diversos registres (afectiu, econòmic, executiu, social) i diverses parles (familiar, local, estàndard, erudita) i diverses llengües vives, necessàries, si les ha activat. I alhora tota persona es comporta com a monolingüe si les integra bé en el seu pensament amb la intercompensió plurilingüe.
Performatius
Observar i conèixer els alumnes: la seva parla familiar, els usos espontanis, les llengües apreses.
Identificar les necessitats lingüístiques dels alumnes segons l'entorn sociolingüístic, relacional i cultural.
Avaluar el procés d'aprenentatge evolutiu de cada alumne a partir de la seva llengua familiar, sempre en positiu valorant la competència progressiva en diverses llengües.
Organitzar situacions d'aprenentatge activadores de llengua i llengües amb agrupaments i equips d'alumnes col·laboratius. Activar l'atenció a les llengües fora de l'escola com una afició.
Garantir la llengua catalana com a llengua comuna a tots i base de la intercomprensió lingüística amb cançons, lectures i debats que copsin l'interès dels alumnes i activin el gust per les llengües ben parlades, ben escrites, notant coincidències, semblances i diferències.
Garantir que tot alumne pugui acreditar una competència plena en català, castellà i anglès o altra llengua transnacional al terme de l'educació bàsica, llevat que s'hagi constatat una dificultat específica.
Disposar d'un gran repertori de recursos lingüístics amb intenció pedagògica. Atents a publicacions, accessibles a internet i cooperació i intercanvi en xarxes de professionals docents.
Coneìxer els usos lingüístics dels alumnes, els recursos que usen i les comunicacions que practiquen. Dur-los a l'aula -segons cada l'edat- fent una anàlisi semiòtico-comunicativa (paraula, imatge, relat verboicònic) més enllà de la lingüística.
Categories de pensament pedagògic
PRINCIPIS, els que ens aporten diverses ciències sobre l'humà i l'educació.
FINALITATS, les que acorda el marc polític democràtic i completem amb participació de famílies, professionals i alumnes.
TENSIONS, les que són irreductibles i hem de balancejar en un equilibri dinàmic (llibertat-autoritat, comprensió-exigència, inclusivitat-excel·lència, unitat-diversitat, persona-comunitat, acció-contemplació, esforç-gaudi).
REFERENTS, els de cada institució escolar: ambient social, participació de les famílies, conjunt d'alumnes, preparació dels professors, marc legal-normatiu.
ACCIONS, decisions pensades, participades en equip i revisades periòdicament.
CULTURA, el referent integrador de la relació educativa alumnes-professors, el referent compartit per família i institució escolar, la compleció de l'animal biològic com a ésser humà.
Vaig escriure una breu pedagogia com a procediment de pensar l'educació, no pas per deixar-ho tot dit com en els manuals clàssics que ja Compayré criticà el 1916.
|
Vam conèixer Adela Cortina amb “Crítica y utopia: La Escuela de Franckfort (1985). Es feia ressò de la crítica a la raó instrumental de Horkheimer dels anys 1940. “El triunfo de la razón instrumetal ha comportado, pues, la muerte del individuo, la cosificación de los productos y relaciones humanas, y el desarraigo de la democracia” [Ed. Cincel, p. 98]. El seu pensament coherent va formular l’ètica de mínims que es podia exigir políticament i l’ètica de màxims a la que religions, filosofies o sentits de vida ens podien convidar. Una democràcia arrelada en persones (no en la massa) “Ciudadanos del mundo: hacia una teoria de la ciudadania” (1997), llibre que vaig fer llegir als estudiants de Política de l’educació, que el van entendre, comprendre i valorar pel seu interès. I finalment, Adela Cortina ens proposa una alternativa: la raó cordial. Una filosofia ètica política tan necessària a l’educació actual que guiarà el bon fer del mestre i professor.
La transformació educativa és un enlluernament davant la tecnologia i les possibilitats del digital. Certament. l’escola ha de ser activa i digital però tot ha de crèixer de dins, de dins de la persona. Cal fer tots els primers aprenentatges de forma experièncial, experiència interior cognitiva i emotiva. Quan han quedat arrelats podem aplicar les pròtesis tecnològiques que amplifiquen, donen accés a informació i fins i tot gaudi. Poden donar tot això a la persona pèrò no contrueixen la persona que ja ha d’estar construïda. Aquí rau l’opció: raó cordial a l’educació per fer persones que pensen i estimen o bé raó instrumental que farà individus que compleixen i competeixen. Sempre hi ha filosofia de l’educació, explícita i intencional o bé implícita i sotmesa i la presenta tot docent.
Martí Teixidó, professor de pedagogia i política de l'educació (UAB 1992-2012).