Un dels nostre joves ha perdut la vida. Accident irreversible. Dol compartit.

Ens dol la mort d'un jove, acompanyem pares i germans, estimats i amics.  Un camí de vida tallat abans d'hora.  Una absència a l'Institut, un desfici de l'ànima personal i col·lectiva.  Agraïm el que hem viscut junts.  Comprometem-nos a protegir la vida, única, que no es pot bescanviar. Esperem una llarga vida.

 

   https://youtu.be/v356cpgtGqM

https://youtu.be/XQTwJPjDH20
 

Sense vent, qui pot navegar?
Sense rems, qui és que avança?
Qui es separa d’un bon amic,
sense cap recança?

Sense vent, jo puc navegar,
sense rems, també avanço,
però em separo d’un bon amic
amb molta recança.

Perquè el vent ajuda a avançar
i els rems també fan falta,
però és la força de l’amistat
la que mou la barca.

És la vida que ens ha ajuntat
i la vida ens separa,
però els amics que ahir varen ser
el meu cor els guarda.

Qui pot prendre el vent amb les mans?
Sense veu qui és que parla?
I qui pot deixar el nostre món
sense una recança.

Sense vent…

Cançó popular escandinava, de Sweden.  

 

Valorar la vida per la vida, l'amistat i l'amort que hem pogut viure junts. Deixem el món amb recança, sentim l'absència amb recança? Bon senyal. La prova que ha estat una relació gratificant.

Si un dia sóc terra. Un dia serem terra. Cançó clarament existencialista.  Existim en vida-mort deixarem d'existir. Potser el ser ja era abans de néixer i potser és després de néixer. Com la gota d'aigua esquitx, era aigua, és gota transitòriament i trona a ser aigua.

Consciència que un dia serem terra, una terra de tothom. L'ànima l'aire que passa pels pins i fa aquesta flaire que avui porto dins. No cal ser famosos. Que creixi algun gra de blat del que haguem fet en vida.

https://youtu.be/NAcze1FGruY

https://youtu.be/kwkHID6iLI4

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.

Lletra:Josep Maria Andreu, Música: Lleó Borrell

No hem d'esperar trobar-nos amb la mort. Podem pensar i parlar de la mort.  Dels 14 als 18 anys, és temps de donar sentit a la vida-mort.  Cal parlar-ne, entre iguals i l'institut és un espai i escenari molt adequat. Escoltats per l'adult professor/a que pot anar aportant petites reflexions.  No cal fer sermons directes. Hi ha poesia, hi ha cançons i ha relats de cinema... que faciliten la conversa.  Els alumnes a més de les sessions conjuntes a classe han de poder fer activitats a discreció. Suggerir-los documents que puguin veure i oir a casa de l'un o de l'altre, parlar-ne amb els pares... a discreció. Cadascú ha de fer la seva experiència interior i diàleg amb altres. Es pot tornar a reprendre a classe, a l'institut.