Per fugir d'un ensenyament del dibuix o pintura reproductiu i estereotipats herència de molts anys, es traslladen a l'institut o col·legi els models més trencadors de cànons i convencions.
Un institut fa anys que pot disposar cada curs d'un artista extern que pot conduir el taller amb les professors que hi són amb entusiasme també seguint les indicacions de l'artista. Unes condicions molt favorables: per a vint o vint-i-dos alumnes una artista i dues professores; sessió setmanal. He tingut ocasió de veure les realitzacions del curs: camuflatge urbà amb provocació al carrer recollit en fotografies i construcció volumètrica amb cartró.
Instal·lació en un espai cedit per l'ajuntament. Adrezzo i vestuari: alumnes i professors unificats en color negre. Ocasió per fer un extens reportatge fotogràfic. Visitants mares i pares i alguns convidats. Un divendres de 17 a 18 hores.
Consideracions
Una de global. Si l'ensenyament tradicional de dibuix i puntura era molt reproductiu de models, ara amb mentalitat postmoderna es convida a la creació absoluta. És una creació sense models previs o amb models d'art del segle XX que esmenaven els models rígids anteriors. Prenem per models les etapes finals d'artistes quan han fet les produccions més trencadores. Mirant els pintors més propers al nostre país: Picasso o Miró. Compte! Abans havien fet molta obra formal sobre la que van introduint variacions. Recordem allò que deia Picasso: “Me tomó cuatro años pintar como Rafael, pero me llevó toda una vida aprender a dibujar como un niño”. La llibertat expressiva es té després d'haver dominat la tècnica amb molta repetició, amb moltes hores.
 |
| Picasso. Frontal, perfil, dissociat, com un nen. |
 |
| Miró. Gran maternitat. San Francisco |
 |
| Barceló. La creació mediterrània. Absis lateral, Catedral de Palma de Mallorca. |
Barceló ha de cobrir un espai religiós, la Capella del Santíssim. La vida mediterrània, animals marins, crustacis, aus, possidònies, amfores... cels, tempesta i enmig de la creació, l'humà. Possiblement s'ha llegit i rellegit els Salms de La Bíblia fins a llençar-se a l'acció frenètica, ja sense parar fins al final.
Consideracions específiques
Els joves han de desenvolupar les seves capacitats naturals i l'educació és l'estímul cultural. La creativitat ha de néixer de cadascú, diferent però abans s'ha d'haver observat molt: natura, models, mitologia, narrativa, art precedent... S'ha d'observar molt abans. No es pot limitar l'observació les tendències dominants del present i convé conèixer l'evolució que ha seguit la nostra cultura i conèixer diverses cultures. Pot ser molt bona terra i s'ha d'haver sembrat perquè germini. La creativitat té molta, molta observació i clic d'idea creativa. L'artista té un estil cognitiu executant, percepció abstractiva i processament responent. L'abstracció és resultat de molta observació.
La creació és, d'entrada, individual, és la persona que observa la realitat, es fa una imatge mental, la integra amb experiències anteriors memoritzades i en resulta una concepció i realització personal. Es poden compartir les experiències i concepcions personals però arribar a una creació col·lectiva és posterior i serà possible quan es troba sintonia amb la concepció d'altres. Altra cosa és, i molt productiva, fer creacions personals de costat amb d'altres que també en fan.
Per desestabiitzar, per transgredir, per trencar cal abans haver copiat, reproduït o construït. Desestabilitzar no és un objectiu creatiu, és conseqüència d'una visió pròpia de la realitat convencional. Per tenir una mirada crítica de l'entorn, cal haver observat molt l'entorn, haver interpretat l'entorn amb les seves raons i procés. La crítica no és anar a la contra, no és fer caure. La crítica, pròpiament anàlisi crítica, és trobar raons de pro i raons en contra. Quan la crítica és total duu a un canvi de forma, sovint sense haver entrat en el contingut; canvi per canvi.
L'acció col·lectiva, vint o més, és massa anònima, molts segueixen i alguns marquen iniciativa. En menor escala, és preferible una acció cooperativa, tres o quatre, repartir tasques segons aptituds diferenciades i interessos personals i confluir en l'obra conjunta integrant les parts que ja seran de tots perquè integren les aportacions dels altres a la pròpia molt aprofundida.
Observacions i inferències
Vestir. Cerquem la informalitat però seguim de manera uniforme la informalitat actual: color negre, calçat espotrtiu de color, samarreta, pantalons o leggins cenyits, cabells esbullats
Moviment. volem ser creatius però estem pendents dels moviments dels altres i ens movem igual. Ens movem gregàriament perquè tampoc hi ha una direcció organitzadora i no hi ha encara suficient autonomia.
Actes sorpresa. Com es fa arreu, crits sobtats, salts al bot, mòbil a la mà. És reproducció estereotipada actual, modelatge de l'espectacle esportiu, de la imatge televisiva.
Presentació pública. Exigeix certa disciplina de posat, de moviments. L'escena on intervenen vint actors ha d'estar molt organitzada, topogràfica, temporitzada i funcional. Inicialment organitzar en unitats autònomes que no es perden en un moviment col·lectiu indeterminat sinó que es coordinen amb d'altres unitats autònomes fins a fer un moviment únic..
L'educació estètica no és especialitat d'artistes. Els artistes poden mostrar el seu model però difícilment faran una educació integral. Tots els docents contribueixen a l'educació estètica amb la seva prducció, amb el seu gest, amb la seva comunicació, amb les seves valoracions. L'estètica cultural és una metamorfosi de l'estètica natural interioritzada en un entorn i recepció dels patrons estètics en la primera educació. En l'adolescència és el temps de fer conscient la diversitat, la llibertat i l'opció estètica que enriqueix la cultura diversa, sempre respectant la persona dels altres, contrastant les seves obres i decidint com actuar en cada situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada