OPINIÓ
Ensenyar llengua és ensenyar a parlar i a pensar
Al Parlament es tracta la llengua, sigui català o castellà, de vehicular. Encara avui? Va reforçar aquest guió el ministre Wert, que volia espanyolitzar els catalans. Ens defensem dient que a Catalunya la llengua vehicular ha de ser el català. Seguim essent curts de mires. Quan defensem la cooficialitat del català i de les llengües minoritzades seguim el joc de llengua oficial dels estats centralistes del segle XIX qüestionada per prohoms com Mistral, o Verdaguer, que van recuperar la llengua de pagès com a llengua de cultura. Seguim amb la tímida reivindicació per aconseguir que les llengües territorials siguin cooficials amb el castellà, com als inicis del segle XX. Un aparent bilingüisme a ciutat era clara diglòssia com avui ho és tant a televisió, a ràdio, a premsa diària.
Reivindicar llengua materna (del país), aconseguir l’ensenyament a l’escola de la llengua del país per a tots, amb independència de la llengua materna (personal) va ser un gran pas endavant. Però cal veure com en els darrers quaranta anys ha canviat tant la realitat sociolingüística. No hi ha sols català i castellà entre els ciutadans; es poden sentir tantes llengües! (A Barcelona, més de dues-centes). L’anglès ha esdevingut llengua transnacional per anar pel món i la sentim arreu. Fàcilment sentim francès o occità, italià i potser també portuguès que ens resulten familiars. Identifiquem l’alemany però confonent-lo amb holandès o flamenc. Tampoc distingim bé entre txec, polonès, rus o ucraïnès. Però sentim així mateix àrab o amazic, hindú o urdú, xinès o japonès que no comprenem gens. Vivim en un món de llengües i Catalunya avui és un país de llengües. Com la llengua és la nació al territori, la llengua és també la persona on sigui que vagi.
Davant d’aquesta realitat sociolingüística, audible i observable, aquí i al centre d’Ibèria, parlar de llengua oficial és burocràcia administrativa, parlar de llengua vehicular és reduir-la a traducció automàtica i parlar de llengua instrumental és fer-la avorrida a l’escola. Llengua familiar és la que transmeten mare i pare o parents. Llengua comuna és la que l’escola garanteix a tots els ciutadans des de ben petits. Llengües vives són totes les que es poden oir a l’escola perquè hi ha infants que les parlen. Llengües transnacionals són aquelles que, avui àmpliament esteses, ens permeten anar pel món i entendre’ns amb gent de diferent llengua.
És a la vista d’això que s’ha de pensar i decidir el model lingüístic de l’escola. Un model que respongui a la realitat global, medial i particular de cada escola. Cal, per tant, acordar un marc comú de referència, sols un marc, que l’administració educativa avala per tal que ho sigui de cada escola o institut. Els equips docents professionals amb direcció pedagògica han de pintar el quadre, el projecte lingüístic, avui plurilingüe, amb autonomia, supervisats i assessorats per docents experts amb ampli coneixement.
El marc d’ensenyament de llengües és l’escola catalana en llengua, continguts i actituds. La llengua catalana ben apresa com a primera, segona o tercera llengua personal, esdevé la llengua comuna i nòdul d’intercomprensió personal i lingüística. La derivada és la convivència harmònica a l’escola. La llengua amb la intercomprensió és la base de la cohesió social. Ja s’ha d’anticipar que la intercomprensió és interlingüística. Totes les llengües han de ser reconegudes a l’escola, tan sols que hi hagi un sol parlant.
Ens cal fer un canvi de mentalitat, de la llengua vehicular o oficial a l’educació plurilingüe. Tot mestre o professor ho ha de ser de llengua sens perjudici que a l’equip hi hagi especialistes. Avui un mateix docent ha d’ensenyar diverses llengües amb la intercomprensió com a mètode reforçant coincidències i observant diferències. A l’educació primària i secundària bàsica el mateix mestre o professor ha de fer català, castellà i si és competent també pot fer anglès. Tanmateix, si no és prou competent, també ha de tenir prou coneixement o l’ha d’anar adquirint per establir contrastos entre l’anglès i les llengües catalana i castellana que configuren una manera de pensar. Així, amb les diferències lingüístiques es palesen maneres diverses de pensar una mateixa realitat. Més fàcil encara és activar la intercomprensió romànica amb francès, occità, italià, gallec, portuguès... que desenvolupa la competència plurilingüe identificada per la neurolingüística.
Una nova forma de comunicació lingüística: el gust per les llengües. El mestre o professor com un director d’orquestra ha de fer sonar totes les llengües vives a l’aula. Ja des d’educació infantil, aquell -Bon dia!, -Avui està ennuvolat, - Qui no ha vingut avui? -Vols explicar on vas anar amb els pares?... comença en català però es dona la veu a l’infant que parla castellà, amazic, àrab, urdú, xinès... i se’l convida a dir-ho en la seva llengua ben pronunciada i tots a cor repeteixen. Els infants ampliaran en seu ventall fonètic sense límit i de forma divertida. El mestre, que no en sap, és un model d’aprenent davant dels infants. Els infants de llengües molt deferents se senten acollits. Quan aprenguin llengües transnacionals articularan amb precisió fonètica. Amb tot això, hem d’incorporar cançons, molta cançó, en qualsevol llengua. La memòria musical amb precisió fonètica és indeleble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada