ARQUITECTURA DEL SISTEMA ESCOLAR DIVERSIFICADA SEGONS REFERENTS TERRITORIALS, FAMILIARS, MOTIVACIONALS i INSTITCIONALS
ARQUITECTURA DEL SISTEMA ESCOLAR DIVERSIFICADA SEGONS REFERENTS TERRITORIALS, FAMILIARS, MOTIVACIONALS i INSTITCIONALS Martí Teixidó
Justificació de la proposta alternativa
Al país, de 1970 ençà hem fet canvis d’estructura del sistema escolar, ben pensats i dissenyats però que no han estat plenament satisfactoris. En realitat no s’han practicat com estaven dissenyats per falta d’inversions i també per resistències al canvi. Fer un nou canvi general amb tots els costos socials i econòmics que comporta no ens resoldrà els reptes de fer una educació que respongui a les necessitats dels alumnes i a la societat actual.
Es presenta una alternativa diversificada que recull les tres vies que ja coneixem. En cada cas cal adoptar aquella que millor respongui a necessitats geogràfiques, opcions familiars, projectes educatius i possibilitats. En tot cas, s’han de fer ajustaments ad hoc. El canvi ha de ser evolutiu, amb iniciativa dels professionals del centre, donant opcions a les famílies i amb supervisió de l’Administració per garantir l’encaix de l’oferta al territori.
L’edat d’ingrés a l’escola no ha de ser uniforme per a tota la població, l’educació com a obligatòria ha de ser mínima, dels 6 a 16 anys és suficient. Tanmateix , per al conjunt de la població, l’educació ha de ser més extensa, dels 2 o 3 als 18 o 19 anys però no per compulsió legal. La finalització tampoc ha de ser uniforme oferint, si cal, un anys de pròrroga o de gràcia amb aquiescència de l’estudiant.
Els infants de 2 i 3 anys necessiten un ambient estimulant i protegit. Les llars d’infants (concepció de Montessori) són l’entorn més adequat amb instal·lacions i material pensat, estimulant. Si no hi ha disponibilitat de places es poden incorporar aquest infants menuts a l’escola però amb espais i horaris diferenciats i adequats. Cal també personal competent en assumptes d’alimentació, salut i higiene.
Podem aprendre de models d’altres països algunes formes organitzatives clau però l’estructura/arquitectura del sistema cal bastir-la a partir de l’observació de cada realitat geogràfica, social i cultural i de forma evolutiva. La regulació legal mínima ha de donar reconeixement a les millors formes organitzatives.
Etapes de l’educació / ensenyament / aprenentatge / formació
Les etapes d’educació ajuden a organitzar el període de la infància i faciliten la intervenció adequada dels d’adults. Les etapes del sistema escolar segueixen els estadis de desenvolupament: Família o Llar d’Infants (0-3): sensoriomotriu. Parvulari (3-6): simbòlic i llenguatge. Infància/Primària (6-12): sincretisme operacional i mite. Secundària Bàsica (12-16) i Secundària Batxillerat o Professional (16-19): formal, racional i romàntica. ( Amb la majoria d’edat parlarem de formació per comptes d’educació).
Les etapes són construccions racionals que es fan amb coneixement científic per a una millor comprensió i actuació dels professionals i no han de dependre de l’estructura dels establiments escolars o dels edificis.
L’educació infantil és desenvolupament orgànic i cognitiu estimulat per família i escola.
L’educació primària suscita en l’infant que sigui ell mateix, un caràcter propi amb habituacions d’aprenentatges. Es conrea i s’activa la curiositat, una tendència evident en els éssers vius més evolucionats i de manera extraordinària en el cadell humà. Es bàsica per a un aprenentatge autònom.
L’educació secundària ha de contribuir a la personalitat del noi/noia entre racionalitat i emocionalitat a partir del coneixement i la cooperació. Es desvetllen i conreen els interessos.
El batxillerat dóna accés a una cultura integral (científica, tècnica, literària, artística), humanística a partir de la qual es configura la cosmovisió i s’aspira a una professionalització.
La formació professional qualifica per a l’activitat professional (acció, pensament i relació)i posant en relleu el coneixement disponible en una cultura.
Cal preveure alternatives compensatòries, si cal, per a l’educació familiar amb accés anticipat a llar d’infants, per a l’educació secundària (12-16) amb institut-residència per a alumnes amb capacitat però desmarxats.
Cal estimular els vincles entre centres sens pèrdua de la seva identitat per l’edat dels alumnes o les opcions familiars. L’aprenentatge social o civisme ha de tenir referents comuns compartits. Els infants de primària tindran càrrecs a la classe i a l’escola i encàrrecs a la família. Els nois de secundària de 12 a 13 anys encàrrecs de serveis a l’institut i els propis a la llar familiar. Els nois de secundària de 14 a 15 accedeixen a serveis a la comunitat. Els joves de 16 a 20 prenen compromisos que seran reconeguts i avaluats.
Es faci en un o altre tipus de centre escolar ha de quedar clar:
Educació Infantil 0 à 5 sensorial i simbòlica
Educació Primària 6 à 11 globalitzada, concreta, observacional, experimental
Educació Secundària 12 à 15 interdisciplinària amb opcionalitat, projectiva
Batxillerat 15 à 17 unificat i polivalent amb itineraris i opcions
Formació Professional 1 integrada a l’Educació Secundària
Formació professional 2 inversa: de pràctica a teoria, de concret a general
Formació professional 3 dual, teoria i taller o empresa
Principis
La societat de la diversitat (líquida, Bauman)) no pot oferir un sistema escolar uniforme (rígid, Il·lustrats) per a assolir unes finalitats comuns compartides (pluralisme democràtic).
Cal garantir un tractament educatiu adequat a cada estadi evolutiu independentment del tipus d’institució escolar. (Wallon, Kieran Egan). Ha de ser diferent a la primària de la secundària.
Entre els 12 i 16 anys és molt bona edat per canviar de centre i d’ambient i projectar la pròpia personalitat (Teixidó). Cal que tingui l’oportunitat de canviar de rol (evitar l’efecte Rosenthal) i que sàpiga adaptar-se a nous ambients i per això no és convenient que un infant estigui setze anys a la mateixa institució com a norma. Quan sigui inevitable, cal vetllar per donar opció a una nova imatge personal.
En l’adolescència passa per davant l’emocionalitat i cal donar opcions d’elecció de matèries o activitats en les que s’aplicarà la racionalitat suscitant interessos de coneixement (Langevin-Wallon).
La cultuta humanística és integral: filosòfica, científica, tècnica, literària, artística. (Da Vinci, Del Pozo).
La varietat organitzativa complica inicialment l’acció del professorat però és estimulant per als joves i evita comparacions esterilitzadores i controls disciplinaris propis de la uniformitat. Els alumnes en surten responsabilitzats.(Teixidó)
Per comptes de fer un canvi generalitzat d’estructura del sistema escolar, més ens val deixar oberta l’opció als centres amb supervisió territorial. Podem tenir tres vies:
Escola > Institut. L’actual, dels 3 anys als 11 anys a l’escola i pas a l’institut o col·legi fins els 18/19 anys.
Institut-Escola. Període obligatori dels 6 als 15/16 anys i pas a l’institut o col·legi per fer secundària segon grau: batxillerat o FP2.
Col·legi. L’anterior període de 6 a 13 anys amb dos anys de parvulari i pas a l’institut o col·legi completar secundària primer grau i segon grau. Batxillerat o FP2.
Els centres hauran d’anar-se diversificant segons necessitats, possibilitats i característiques. L’opció es farà segons entorn geogràfic, centres del barri o districte, opció de la família, itinerari projectat… Amb pocs anys convé disposar d’una oferta diversificada amb finalitats i aprenentatges comuns assolibles per vies i modalitats equivalents.
Tres vies diverses d’arquitectura de sistema escolar segons necessitats geogràfiques i socials, antecedents institucionals i iniciativa dels professionals. Els infants seguiran itineraris diferents per recórrer les mateixes etapes.
Més enllà de la fonamentació pedagògica. Consideracions socials i de política.
Sobre l’escolarització d’infants de dos anys.
Les llars d’infants, pel reduït nombre d’infants que ha d’atendre cada educador professional, comporten costos molt alts per a les famílies. L’oferta pública de llars d’infants s’ha incrementat els darrers anys però l’oferta privada és del tot necessària. Seria més favorable procedir a becar els alumnes amb necessitat econòmiques en llars d’infants d’iniciativa privada que pretendre incrementar l’oferta pública. Darrerament han hagut de tancar llars d’infants que oferien un servei de qualitat en no tenir suficient matrícula. Treure les unitats d’infants de dos anys d’edat fa insostenible l’economia de la llar d’infants. En molts casos l’infant podria seguir a la lar fins als tres o quatre anys fent el desenvolupament orgànic i cognitiu amb gran riquesa d’activitats sensorials i simbòliques com correspon a l’edat.
Sobre els horaris i calendari escolar.
En els debats sobre la conciliació de l’horari familiar i l’horari escolar s’ha tingut una visió reduccionista. S’ha pensat en un horari horari partit o en un horari continuat. El primer va ser pensat per a l’escola rural o l’escola urbana de la societat industrial que incorporava l’home a la fàbrica i la dona casada a càrrec dels fills i la llar. L’horari continuat, intensiu al matí era l’horari dels bancs i d’altres empreses de treballadors de coll blanc.
No som ni societat rural, ni societat industrial. Som societat de serveis majoritàriament i de comerç. Moltes activitats i feines són de tarda majoritàriament (comerç, gimnàs, exposicions, espectacles, farmàcia, supermercat .
A l’escola o col·legi d’educació primària
L’alternativa és pensar en horaris diversificats a l’Educació Primària garantint una franja comú, comunitària. Així uns infants entraries entre 8 i 8:30 h i sortirien entre 14 i 14:30 h, Altres entrarien entre 11:30 i 12 h i sortirien entre 17:30 o 18 h. En la franja comú es farien les activitats més col·lectives i la presència de mestre seria major que a primeres hores del matí o darreres de la tarda.
Cal esperar que amb la reforma horària general, molts pares puguin ser a casa a les 18 h però no tots per l’activitat de serveis Aquesta pares haurien pogut esmorzar i estar amb els fills durant dues hores o més al matí.
Al col·legi o institut d’educació secundària
L’alternativa de l’Educació Secundària és diferent. La neurociència ens informa que el cervell de l’adolescent i jove triga més a despertar-se. Ja ho sabíem empíricament. Contràriament al que s’ha fet, els alumnes d’Educació Secundària no poden iniciar les classes a les 8 h sinó a les 10 h.
D’altra banda, amb caràcter general, l’activitat de classe col·lectiva (tots presents) no pot ser de més de quatre hores. Així les classes serien entre 10 i 14 /14:30 hores. Però els alumnes podrien optar d’entrar a partir de les 8 fins a les 10 h o bé prolongar de 14:30 a 16:30 h. Fins a les sis o set hores es farien aprenentatges individuals o en petit equip amb tutor disponible. Els alumnes ben motivats podrien fer algunes hores autònomament a casa. Per a alumnes amb endarreriment o poc motivats s’organitzarien períodes d’atenció directa.
Això és compatible amb el servei familiar o comunitari. Els germans grans podran acompanyar els petits a l’escola o bé recollir-los. Els qui no tenen germans menors poden fer-se càrrec (mentor) d’un infant veí o d’infants assignats per una escola vinculada.
El servei comunitari o aprenentatge-servei no pot ser obligatori. L’alumne ha de participar en la seva opció i fer-se’n responsable. Ha de formar part de l’avaluació atorgant qualificació amb efectes.
Amb la diversificació apuntada, qui dubta que els expedients disciplinaris quedaran pràcticament extingits? I si una organització diversificada demana inicialment més esforç als docents, aviat quedarà compensat en viure en un clima de treball descarregat de tanta tensió (estrés) actual.
Martí Teixidó (9 gener 2017)