dilluns, 24 de març de 2014

ESCOLES I INSTITUTS DESERTS en cap de setmana. ESPLAIS mancats d'espais

-->  
 
Mobilització dels esplais per reclamar locals dignes
Un miler d'infants, monitors i famílies es van manifestar ahir al centre de Barcelona
Esplais Catalans demana que les administracions els cedeixin espais adequats per a les activitats de lleure
EL PUNT AVUI+ 23/03/14 02:00 - Barcelona - Sònia Pau
 

La marxa d'ahir a la tarda per reclamar locals dignes per als Esplais Catalans va començar a la plaça de Catalunya i va acabar amb una festa al plaça Sant Miquel Foto: ANDREU PUIG.

Dissabte reivindicatiu per a l'entitat Esplais Catalans (Esplac), una associació laica i progressista de lleure que treballa des del voluntariat. Després de mesos de queixar-se pels alts lloguers que han de pagar i cansats d'haver de fer les activitats a les places faci sol o faci fred, ahir van decidir sortir al carrer per reclamar a les administracions que els cedeixin locals en condicions o bé els facilitin recursos per pagar els lloguers. Un miler de persones –entre infants, monitors, mares i pares– van manifestar-se a la tarda pel centre de Barcelona en una marxa festiva amb pancartes de coloraines que deien “Cap esplai sense local”, “El lleure busca sostre” o “Tot esplai es mereix un espai”.

Esplais Catalans agrupa actualment 107 esplais de 64 municipis, als quals assisteixen més de 6.200 infants, coordinats per 1.500 monitors voluntaris. Fa quatre anys va néixer el projecte Localitza't per reclamar locals dignes i alhora donar visibilitat a la feina que fan els esplais en el que s'anomena educació no formal.

Una portaveu de l'entitat va subratllar que la manca d'espais dificulta la tasca educativa i va lamentar que les administracions, que tenen locals buits i que no utilitzen, no fan res per solucionar-ho. “Continuarem amb les demandes –hi va afegir– i no ens quedarem de braços plegats perquè és una situació injusta.” Quan plou què fem?” duia escrit en una cartolina una nena, i “I tant que eduquem”, deia la pancarta que aixecava un monitor al seu costat. La marxa va sortir de la plaça de Catalunya i va acabar amb una festa a la plaça Sant Miquel.






ESCOLES I INSTITUTS
deserts en cap de setmana i dies festius.

ESPLAIS I AGRUPAMENTS ESCOLTES
mancats de locals i instal·lacions per a les activitats de tarda i cap de setmana.

PARESI MARES  de família que treballen al comerç, a serveis de lleure, a serveis públics... en cap de setmana que  no tenen els fills atesos uns hores.

PARRÒQUIES D’ESGLÉSIA CRISTIANA són les que de fa tants anys cedeixen locals per a esplais i agrupaments escoltes.  Que no es digui que ho fan per proselitisme: és obert a tots i solament van a actes religiosos els qui ho volen.

Nois i noies del barri podrien accedir als espais exteriors i porxos d’escoles i instituts per jugar a bàsquet, per patinar o skatejar, per jugar a escacs, a escrable o a jocs de rol.

Els costos d’obrir i tancar i d’una supervisió suau no serien cap cost comparat amb les destrosses que es fan per avorriment agressiu o per emborratxar-se a posta.

La Fundacó Lluís Carulla va lliurar dimarts 18 de març de 2014 els X Premis d’educació en el lleure Dos agrupaments, dos esplais i dos grups de músiques o de ràdio i videos.



La divisió d’educació formal, educació no-formal i educació informal, ajuda a entendre una realitat educativa que és inseparable. On  no arriba una, arriba l’altra. Allò que no es podia fer a l’escola durant la llarga dictadura per a molts infants va ser possible a través de l’escoltisme, d’esplais parroquials i de colònies. Allò que avui algunes famílies no poden fer es pot compensar amb esplais, casals, agrupaments, esbarts... Totes aquestes entitats no han estat comercialitzades i convé evitar que ho siguin. Són activitat basades en el voluntariat que és alhora un ritual de pas de joves a una vida adulta responsable i cívica dels qui s’hi dediquen. Cal donar-los els condicions materials i econòmiques per tal que siguin molts els voluntaris i molts els infants que hi participin particularment si no disposen de mitjans familiars.

Cada grup ha de disposar d’un petit local exclusiu i accés a instal·lacions exteriors o cobertes no pròpies que ha  de saber respectar.  És justament a les escoles, col·legis o instituts d’ensenyament on millor es coneixen les necessitats dels alumnes. Se’ls pot orientar als grups d’educació en el lleure pròxims i si no n’hi ha i cal, posar els locals del centre d’ensenyament a disposició perquè s’hi constitueixin. Monitors voluntaris no en faltaran. En qualsevol cas, cap d’aquests grups té sobrades instal·lacions i els centres els les han de posar a  disposició amb un compromís de responsabilitat i amb confiança de col·laboració mútua.

L’Administració Municipal ha de proporcionar petits locals amb càrrec als fons públics i accés a instal·lacions municipals. Els infants són els ciutadans que tenen dret a major protecció. No és tan car això. S’han de desamortitzar patis i pistes  d’escoles i instituts que en dies festius són depriments. Han de ser punts de trobada a qualsevol hora del dia per a desenvolupar activitats en grup i acréixer el sentit cívic.  Els infants que així ho facin esdevindran ciutadans respectuosos amb el comú i voluntaris al l’acció.

 
 
 
 
 

diumenge, 16 de març de 2014

Tenim pendent una pedagogia per a adolescents. Un abandonament inacceptable abans dels 18 anys.

Lorenzo Milani, un rector de poble d’Itàlia, Barbiana va prendre pel seu compte aquells nois jovenets adolescents que havien abandonat  l’escola i va demostrar que no  era per falta de capacitat. Se’n van sortir i molts van arribar a ser persones de cultura amb responsabilitats professionals o institucionals.










No és una història passada. El nostre sistema escolar, la institució escolar d’educació secundària per a noies i nois de 12 a 16 anys no troba l’alternativa per a alumnes desmarxats i els identifica amb fracàs escolar. Si els ha faltat un ambient favorable, la institució escolar pot compensar-ho i posar-los en marxa en la majoria de casos.  Milani va ser un gran educador compromès i home de cultura; no va dissenyar un sistema pedagògic. Tenim pendent una pedagogia per a adolescents, el sistema pedagògic que a Catalunya va iniciar Josep Costa-Pau el 1974 però que lamentablement no s’ha estès.
Us suggerim donar suport a la publicació i a l’acte difonent-lo entre professores i professors d’educació secundària. L’educació secundària ha de millorar molt i per a tots.L’acte s’esdevindrà el 25 de març a les 19 h a Amics de la UNESCO.
Milanieducador

dissabte, 15 de març de 2014

Massa llocs comuns en pedagogia, poc fonamentats. El 1912 Eugeni d'Ors va escriure.



ABANS D’ARA.   Al diari ARA de 15.03.2014

Maria Montessori

D’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (22-X-1912). El mètode de Maria Montessori (Itàlia, 1870-Holanda, 1952) va influir en la pedagogia catalana des del Noucentisme.
Aquest no és el nom d’una soprano qui hagi de cantar dins la pròxima temporada del Liceu. És el d’una gran educadora que s’està a Itàlia -i no perquè deixés de fer-nos gran falta aquí. Nom qui apareix avui vestit de glòria, en tot nou llibre, article o conversa sobre temes d’educació. I amb justícia, per aquesta vegada. Perquè lo que ha fet Maria Montessori és obra d’una fortitud no freqüent. Massa sovint, en pedagogia, els innovadors no han partit sinó de llocs comuns mediocres o de vagues tendències sentimentals. “Lo fàcil, abans que lo difícil”... “Seguim l’ordre de la natura”... “El noi és com una planta”... La Montessori, al revés, té una sòlida preparació científica i se’n sap valdre. La Montessori ve de la psicologia -que és d’on cal venir. Això ha donat eficàcia a son esforç i a la seva vida. De no tots els educadors famosos pot dir-se tant. [...] El coneixement de la psicologia pot haver servit a la nova educadora per a escapar, entre altres, a un lloc comú ben nociu: la predilecció per la facilitat en certs mètodes d’educació. L’ hedonisme educatiu que nosaltres havem començat a combatre en alguna nota. Gusta la Montessori, segons diuen, de deixar l’infant sol i sense auxili davant certs problemes, sense dificultats. Ella opina que “al noi no li plau que l’ajudin. També està d’acord amb la ciència plenament, i amb la moderna teoria del valor de lo perifèric, el famós “joc del silenci”, que es practica en les institucions montessorianes, quan els infants d’una classe s’han excitat massa o posat nerviosos per qualsevol motiu. La mestra els fa, simplement, callar, els posa a les fosques, els incita a estalviar qualsevol bruit. Un dels aspectes més interessants de l’esforç de la Montessori el constitueix l’haver-se adonat d’aquesta força educativa de la foscor i del silenci. La teoria de son joc podríem formular-la a la manera del periferisme: “No callen els nois perquè estiguin tranquils, sinó que estan tranquils perquè callen”. [...]

diumenge, 2 de març de 2014

Política de l'educació a Catalunya

La política de l'educació ha quedat polaritzada per:

El LEGOTON. Jugar a lleis: "-Jo més que tu... -Jo encara més..."
Deia la meva àvia: "Tal faràs, tal trobaràs". I en castellà diuen: "Quien siembra vientos, halla tempestades"

Des quan hem fet confiança que les lleis duen implícita la qualitat de l'educació? Va començar el joc Aguirre i ho va completar del Castillo per derogar la llei LOGSE 1990 que havia fet la majoria política socialista amb un excés de suficiència que no reconeixia cap mèrit a la llei LGE 1970 que hem de reconèixer que va dur a l'escolarització del tot el país i a la professionalització de l'ensenyament amb mestres de nivell universitari. Quan va tornar la majoria política socialista va aturar l'aplicació de la llei de qualitat de l'educació fent una extensíssima llei LOE 2006 per incorporar el què li demanava l'oposició. A Catalunya a partir del nou Estatut es va voler derivar una llei d'educació LE 2009 pròpia que per voler dir-ho tot i fer content tothom arriba a 205 articles.

Canvien les lleis l'escola?
Quina obsessió més inútil. Les lleis solament poden donar un marc que permeti als professionals docents desenvolupar un ensenyament fonamentat en el coneixement científic, impulsat per professionals compromesos i organitzats en equip amb direcció pedagògica. Les lleis ho han volgut regular tot, han canviat la terminologia i la retòrica i han esdevingut feixugues fins a convertir-se en un entrebanc per als mateixos docents.

I va entrar en escena el ministre Wert a jugar al LEGO i la consellera Rigau li segueix el joc com qui aposta i aposta pensant que al final guanyarà... I ara ja està en escac.

Potser és per això que la consellera Rigau anuncia que els infants de set anys jugaran a escacs com a matèria de classe! Sí, ja hem vist imatges a televisió: Tota la classe jugant a escacs, alumnes de dos en dos.

Jo he ensenyat a jugar a infants de set anys, no com a matèria de classe sinó com a activitat estimulant dins la classe. No ha interessat a tots i tampoc cal. Hi ha d'altres activitats que desenvolupen de manera diferent. En general, als qui agraden els mots encreuats o els sodokus, no interessen els escacs. Tant parlar de diversitat i seguim fent innovacions uniformistes: tots han de fer el mateix. No canviem.


La segona polaritat són: proves (PISA, CB, Diagnòstiques)  més proces internes del centre (ACL, Cangur, PAU).  Amb proves i avaluacions no es resolen els problemes, solament s'identifiquen. Però amb tantes proves, no estan identificats encara?

Del què menys es tracta és de pedagogia, pedagogia fonamentada i pensada. Cada escola pot inventar-ho tot sense haver aprofundit, rellegit en clau actual, cap dels sistemes pedagògics del segle XX (Decroly, Montessori, Projectes, Winnetka, Waldorf, Cousinet, Freinet...) que van ser presents a Catalunya de la mà dels nostres pedagogs: Ferrer i Guàrdia, Martorell, Homs, Galí, Vergés. Cada institut assaja agrupaments, desdoblaments i, qui coneix l'escola del treball de Kerschensteiner, el Pla Langevin-Wallon d'optativitat, el model Costa-Pau de pedagogia per a adolescents.

En medicina hom esmenta sempre directors d'equips mèdic o d'equips de recerca que estan fent importants aportacions. En pedagogia tot es vol regular per lleis o als diaris i televisions tothom hi diu la seva, tothom en sap. Així ens va des de fa tants anys... prò farem rodes de premsa per dir que han millorat uns resultats numèrics.