Film ben interessant per a mestres, jutges i policies. Cal coneixer bé els infants. Director i guionista demostren conèixer més bé els infants que molts mestres que podem observar-los cada dia durant cent setanta cinc dies l'any.
La caza se adentra en los espinosos laberintos de la pederastia para acabar conformando un interesantísimo retrato de la infamia. Lucas (un soberbio Mads Mikkelsen, cuya interpretación está más allá del elogio), intenta rehacer su vida tras su separación y reconstruir puentes con su hijo Marcus. Pero algo falla, un pequeño detalle. Una mentira empieza a extenderse como un virus invisible señalando a Lucas, profesor de parvulario, y haciendo tambalear su mundo. Llega el frío; la nieve y el miedo lo cubren todo. La desconfianza y el recelo se propagan y Lucas se ve obligado a luchar contra la más terrible de las acusaciones que se puede verter sobre un ser humano. (Jordi Campeny a CulturaMas)
Discrepo que el tema sigui la pederastia. El tema és el món dels infants alterat pels adults que tenen les seves dèries hipòcrites i obsessives que traslladen als infants per a exculpar-se.
La nena, Klara està ben encandilada d'aquest mestre que té cura d'ella justament quan està desatesa pels seu pares. Sent les picantoneries dels adolescents, el seu germà i amics, i les seves fantasies que ningú li explica. Practica formes d'afecte que els adults exhibeixen sovint: cors d'enamorats, petons als llavis... que el mestre, home madur, atura amb gran correcció. Fins aquí cap problema.
La nena viu la seva inicial frustració i expressa allò que ha sentit als grans que la directora infla i alimenta amb la seva imaginació. I el punt més greu: interrogatori directe suggerint respostes com fa el funcionari que ha de demostrar que és imprescindible.
Mai s'ha d'interrogar els infants de manera directa i menys sobre aspectes íntims com l'afecte o la sexualitat quan ja veuen que els preguntem per coses dolentes. Què ha de dir l'infant?... Allò que vol sentir l'adult per no sentir-se culpable i perquè el deixi en pau d'una vegada. El director Vinterberg ho ha retratat molt bé. La nena és assetjada amb preguntes que ja suggereixen respostes i encara calla però les preguntes ja solament demanen un sí o un no. Qué ha de dir un infant? Allò que l'interrogador vol sentir: -Sí, -Sí, -Sí. I ja tenim l'escàndol muntat. I si semblava bona persona l'acusat, ara ja direm que està malalt, que és un psicòpata. (És, atribució permanent; ho és però no ho sabiem i pensem que encara és més greu). I si ara el mestre acusat, calumniat, es veu derrotat és clara prova que era culpable. Ens n'anem convencent de manera total per falta de criteri d'anàlisi inicial. La troca ja no es pot desfer.
No és una pel·lícula. És reflex d'una realitat que de tant en tant es dóna a les nostres escoles. M'hi he trobat en casos d'aquest caire, encara que sempre diferents, unes set vegades. En cap cas m'he trobat amb abús de mestres, sí abusos de pares o avis que ho atribuïen a l'escola. Alguna mala interpretació de costums familiars i algun joc de mal gust de companys. Res greu i sempre s'ha pogut diluir amb intervenció ràpida, dialogant, clara i decidida. La intervenció ha de ser pedagògica, psicosociopedagògica i educativa, particularment per als adults.
Lamentablement, alguns pares decideixen presentar denúncia amb risc sovint de fer victimització secundària. Lamentablement, als jutjats ignoren la intervenció psciosociopedagògica i posen en marxa el seu protocol fent nous interrogatoris als infants que van cronificant el problema.
No es poden repetir els interrogatoris. Si els mestres habituals i direcció actuen amb tacte, no cal repetir més interrogatoris. El que hem de saber és detectar la coherència interna i les influències externes. Si els nens diuen: "tenia la verga tiesa hacia arriba" - com al film; o bé "chupame mi polla que està más buena" -ho va dir un noient d'onze anys, jo he de saber si per l'edat és expressió de l'infant o si en canvi l'ha sentida en el seu ambient (televisió nocturna o vídeos porno inclosos) sense comprendre bé el significat.
Fixem-nos com dir que el film va de pederastria ja és una desviació de contingut. Els pares que asseguren que un infant de onze anys ha fet un abús sexual per dir el que ha dit desvien el contingut. La mare d'una nena de quatre anys que es queixa dels jocs sexuals que la nena ha après al pati escolar acudeix esverada amb el seu pare (l'avi) que crida desmesuradament, potser qui li ha ensenyat a baixar-se les calcetes.
En canvi, quan tenim la nena de quatre anys que diu que el seu pare i ella tenen un secret i sabem que pare i mare estan separats, no cal fer denuncia però cal actuar advertint el pare. A l'escola és on podem fer el millor seguiment observacional de conducta.
Dues conclusions. Dos principis d'actuació, un per als adults i un per als infants.
No fer mai interrogatoris directes ni suggerir respostes. Crear situacions de proximitat i d'associació que permetin l'infant expressar allò que sent o el preocupa. Lectua d'un conte, improvisar amb titelles, observar casualment une imatges insinuadores...Sempre en situació de protecció de l'infant, mai en situacions col·lectives.
Si jo, o algú altre, fés amb tu una cosa que no pot saber la mare o el pare vol dir que està mal fet. Aquest és un principi defensiu que els infants entenen aviat i els pot servir de protecció. Els l'han d'ensenyar els propis pares i si els infants l'integren podran discernir si el joc que fan dissabte al llit és o no correcte, si com el mestre l'ajuda a anar al wàter és o no correcte, si el que li fa un familiar gran és o no correcte.
Aquests assumptes s'han de resoldre amb educació fonamentada en pedagogia; no són assumptes policials ni judicials.
