dimarts, 25 de desembre del 2012
dissabte, 15 de desembre del 2012
UN ALTRE JOVE QUE ASSASSINA. Hem d'evitar-ho. És previsible: Qui pot fer una observació preventiva? Podem evitar-ho.
Todas las víctimas de la escuela fallecieron por varios disparos
L'assassí de Connecticut va entrar a l'escola a la força
Un jove de vint anys. Intel·ligent, introvertit, amb armes a l'abast, es descarrega contra l'escola i els més petits i es descarrega contra ell mateix.
No ho sé però intueixo que ni treballava, ni estudiava, ni jugava en un equip d'esport.
Mare i pare s'havien separat i això sempre deixa un buit, encara a una impossibilitat d'entesa.
No hi ha culpables. No cal fer exorcismes contra ningú. És la societat que hem fet i hem d'ajustar importants aspectes. La vida està lligada a molts fils: salut, família, feina, cultura, amistat, amor fraternal, amor eròtic, aficions, estudi, creació, compromís... Se'n pot trencar un, o dos... però si es trenquen tots la vida és un absurd i aboca l'individu a destrucció, pròpia o dels altres. Des de l'altra punt de vista, la guerra, també la guerra econòmica en la què estem, aboca a la destrucció dels altres sense contemplacions per un interès egoïsta desmesurat. La guerra és una vergonya col·lectiva. En el cas personal, no hi ha culpabilitat per malaltia. En el segon hi ha responsabilitats criminals.
No hi ha culpables d'un assassinat brutal però som responsables d'evitar que es puguin tornar a produir. I s'han produït massa vegades i hi hem de posar remei.
En el cas Connecticut, com en d'altres conflueixen tres components explosius: accés a les armes, solitud adolescent i falta de feina o estudi. Tots tres components són evitables.
Mesura política. Esperem que el president Obama d'USA lideri un canvi en la societat nordamericana. Ningú ha de tenir armes de foc a casa, llevat de les inevitables forces d'ordre i de persones a les què amb grans controls es pugui autoritzar per a usos controlats de pesca o caça sempre limitats. Està clar que això es produeix menys al nostre país per la restricció de tenir armes de foc.
Acció pedagògica. Tenim tots els infants i joces durant tretze o quinze anys a les escoles i instituts. A més d'aprendre, tots han de tenir amics, tots han de saber estar en grup. Això ho han de vetllar pares i mares i també mestres i professors. Caldrà crear situacions per a introduir al grup aquells què hi tenen més dificultats. Si no ho aconseguim, en la major part de casos podem, caldrà cercar ja l'ajuda terapèutica preventiva. L'adolescència és clau i els professor d'educació secundària hi tenen una funció. Si no se'ls ha format, s'ha de fer. Si no es senten formats, que ho demanin, que comprin llibres adequats i ho estudiïn que tenen formació general suficient. La formació de mares i pares ha de ser contínua, social, i avui és ben fàcil: programes àgils de reflexió i pràctica educativa a la televisió; tothom ho ha de saber.
Acció social. Amb tant d'atur, amb tant d'atur juvenil, estem en situació de risc. Des de 2009 hi ha una gran demanda de places de FP, de cursos de transició al treball o de places a les Escoles d'Adults que no es pot atendre per falta de recursos. Això és un polvorí d'explosius. Què fan tants joves de setze a vint-i-quatre sense feina i sense estudi? Es queden a casa?... malament. Ronden pel carrer?... malament. Què poden fer els pares?... res. Aquesta és una realitat social que reclama una decisió política. És un mal moment però cal una partida econòmica extraordinària per a fer front a aquesta perillosa situació.
Acció comunicativa. Tot això anterior no exclou que en l'àmbit familiar cal tenir gran cura de la comunicació en positiu. Cal reduir les bronques i mantenir la comunicació advertint dels riscos d'excessos fora de control sigui per velocitat, per alcohol, per al·lucinació. I la comunicació de masses, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, música) no poden fer sempre el cant a la novetat, al trencament, a la disrupció. Els mateixos mitjans de comunicació, sense deixar de ser divertits, han de fer pauses per dir als joves que hem de conviure, que el respecte actiu està per sobre del divertiment, que hem de trobar maneres que les diferent generacions gaudeixin de la vida en les diferent etapes: primera infància, segona infància, adolescència, joventut, adultesa, maduresa, vellesa i ancianitat.
Quan es vol sancionar un jove que no estudia i no aprèn traient-lo d'un esport o d'anar amb els amics, sempre cal pensar que potser és l'únic que té, que es pot quedar sense res i això és un risc altíssim. Ben al contrari, des de l'institut o col·legi és poden donar idees de lleure lliure de divendres, dissabte o diumenge: "Aneu a visitar l'exposició... aneu-hi en grup, bereneu, passeu-s'ho bé, divertits... però controleu-vos entre tots i eviteu incordiar els viatgers del tren; al contrari, oferiu-vos a baixar un cotxet o protegiu l'accés d'un discapacitat. En aquestes situacions, alumnes que a classe no funcionen poden comportar-se amb civisme i cal reconèixer-los-ho. La memòria o treball del què han visitat ja el faran a classe. Martí Teixidó
La policía ha reconstruido lo ocurrido con pruebas y ha
encontrado el cuerpo de una mujer cerca de la escuela, que podría ser el
de la madre del asesino Nancy Lanza
Adam Lanza discutió con empleados del colegio la víspera del tiroteo
Tres de las cuatro personas con las que discutió el autor del tiroteo se cuentan entre las víctimas
 |
|
 | ||||
| Era alumne de l'escola |
 |
| December 14, 2012 (Reuters / Michelle McLoughlin) |
L'assassí de Connecticut va entrar a l'escola a la força
- Adam Lanza, el jove introvertit que va tornar a la seva escola de primària convertit en assassí
- Almenys 28 morts, la majoria nens, en un tiroteig que ha tornat a sacsejar la societat nord-americana
- 24 matances en dues dècades: un malson recurrent als EUA
- Un Obama amb llàgrimes als ulls diu que és l'hora de prendre mesures polítiques per prevenir les massacres
Un jove de vint anys. Intel·ligent, introvertit, amb armes a l'abast, es descarrega contra l'escola i els més petits i es descarrega contra ell mateix.
No ho sé però intueixo que ni treballava, ni estudiava, ni jugava en un equip d'esport.
Mare i pare s'havien separat i això sempre deixa un buit, encara a una impossibilitat d'entesa.
No hi ha culpables. No cal fer exorcismes contra ningú. És la societat que hem fet i hem d'ajustar importants aspectes. La vida està lligada a molts fils: salut, família, feina, cultura, amistat, amor fraternal, amor eròtic, aficions, estudi, creació, compromís... Se'n pot trencar un, o dos... però si es trenquen tots la vida és un absurd i aboca l'individu a destrucció, pròpia o dels altres. Des de l'altra punt de vista, la guerra, també la guerra econòmica en la què estem, aboca a la destrucció dels altres sense contemplacions per un interès egoïsta desmesurat. La guerra és una vergonya col·lectiva. En el cas personal, no hi ha culpabilitat per malaltia. En el segon hi ha responsabilitats criminals.
No hi ha culpables d'un assassinat brutal però som responsables d'evitar que es puguin tornar a produir. I s'han produït massa vegades i hi hem de posar remei.
En el cas Connecticut, com en d'altres conflueixen tres components explosius: accés a les armes, solitud adolescent i falta de feina o estudi. Tots tres components són evitables.
Mesura política. Esperem que el president Obama d'USA lideri un canvi en la societat nordamericana. Ningú ha de tenir armes de foc a casa, llevat de les inevitables forces d'ordre i de persones a les què amb grans controls es pugui autoritzar per a usos controlats de pesca o caça sempre limitats. Està clar que això es produeix menys al nostre país per la restricció de tenir armes de foc.
Acció pedagògica. Tenim tots els infants i joces durant tretze o quinze anys a les escoles i instituts. A més d'aprendre, tots han de tenir amics, tots han de saber estar en grup. Això ho han de vetllar pares i mares i també mestres i professors. Caldrà crear situacions per a introduir al grup aquells què hi tenen més dificultats. Si no ho aconseguim, en la major part de casos podem, caldrà cercar ja l'ajuda terapèutica preventiva. L'adolescència és clau i els professor d'educació secundària hi tenen una funció. Si no se'ls ha format, s'ha de fer. Si no es senten formats, que ho demanin, que comprin llibres adequats i ho estudiïn que tenen formació general suficient. La formació de mares i pares ha de ser contínua, social, i avui és ben fàcil: programes àgils de reflexió i pràctica educativa a la televisió; tothom ho ha de saber.
 |
| El Mundo, viernes 18/09/2009 |
Acció comunicativa. Tot això anterior no exclou que en l'àmbit familiar cal tenir gran cura de la comunicació en positiu. Cal reduir les bronques i mantenir la comunicació advertint dels riscos d'excessos fora de control sigui per velocitat, per alcohol, per al·lucinació. I la comunicació de masses, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, música) no poden fer sempre el cant a la novetat, al trencament, a la disrupció. Els mateixos mitjans de comunicació, sense deixar de ser divertits, han de fer pauses per dir als joves que hem de conviure, que el respecte actiu està per sobre del divertiment, que hem de trobar maneres que les diferent generacions gaudeixin de la vida en les diferent etapes: primera infància, segona infància, adolescència, joventut, adultesa, maduresa, vellesa i ancianitat.
Quan es vol sancionar un jove que no estudia i no aprèn traient-lo d'un esport o d'anar amb els amics, sempre cal pensar que potser és l'únic que té, que es pot quedar sense res i això és un risc altíssim. Ben al contrari, des de l'institut o col·legi és poden donar idees de lleure lliure de divendres, dissabte o diumenge: "Aneu a visitar l'exposició... aneu-hi en grup, bereneu, passeu-s'ho bé, divertits... però controleu-vos entre tots i eviteu incordiar els viatgers del tren; al contrari, oferiu-vos a baixar un cotxet o protegiu l'accés d'un discapacitat. En aquestes situacions, alumnes que a classe no funcionen poden comportar-se amb civisme i cal reconèixer-los-ho. La memòria o treball del què han visitat ja el faran a classe. Martí Teixidó
divendres, 7 de desembre del 2012
Pedagogia de la comunicació de masses
Pedagogia de la comunicació de masses per Martí Teixidó
en 18 pàgines per fonamentar cientificament
EL ROTO retrata la societat de comunicació de masses en dues imatges. Allò que neecssitem una pàgines per a explicar.
en 18 pàgines per fonamentar cientificament
EL ROTO retrata la societat de comunicació de masses en dues imatges. Allò que neecssitem una pàgines per a explicar.- Pedagogia. Intervenció entre la tècnica i la filosofia
- Conèixer l'infant d ela societat de masses i consum
- La societat de comunicació de masses.La lògica dels mitjans
- Aportacions de la investigació sobre comunicació de masses
- Didàctica a partir dels recursos de l'entorn
- El currículum escolar: entre la fonamentalitat i l'actualitat. Significativitat psicològica
- Organització escolar de situacions d'aprenentatge significatives, funcionals i projectives
- El mestre i el professor: mediador cultural, comunicador i organitzador de situacions d'aprenentatge
- Consciència política i deontologia professional del docent
- Bibliografia específica