dimecres, 13 de juliol de 2011

DEFENSA PEDAGÒGICA D'APRENDRE EN LLENGUA CATALANA

La llengua catalana és la llengua d'aquest país, de més països. Una realitat sociològica, encara que no tots els qui hi viuen la parlin. És una realitat social de dilingüisme i de diglòssia: separació social per la llengua i jerarquia de llengües on una s'empara amb prepotència en l'oficialitat de l'Estat. No hi ha països bilingües i sí que hi ha persones bilingües. Les persones monolingües viuen acomplexades i per això no suten del seu grup o bé prenen actituds de domini, de voler imposar la seva llengua. I ho fan arreu. He sentit com un jove cridava a l'aeroport de Frankfurt: "Que venga alguien que hable español!". Un altre cas és el d'una professional titulada dels serveis socials de Barcelona que participa en reunions internacionals a Paris i ella parla espanyol sense cap complex; són els altres que s'han dadaptar a ella i en cap moment demana excuses de no saber ni francès ni anglès. Que els infants neixin en un país on es parla més d'una llengua és una oportunitat per a ells que no es pot desaprofitar. És lamentable que els adults els privin d'aquesta oportunitat demanant ensenyament en la llengua castellana familiar. És perd la possibilitat, una oportunitat personal de ser persona bilingüe, competent per igual en dues llengües. Ens ho perdrem? Ho negarem als infants? No seria un maltracte a la infància?... No ens ho podem permetre, no ho podem permetre. I si callem, entrem en l'espiral del silenci, aquella espiral de silenci que ha permès els holocausts del segle XX.

Però anem a la justicació pedagògica, científica.



1
Neurociència. La neuropsicologia i la neurolingüística estan mostrant la localització cerebral de les llengües i la proximitat segons similitud i segons ordre d'aprenentatge. L'estimulació elèctrica que dificulta la parla en pacients monolingües pot ser total i no així en pacients bilingües on els llocs d'estimulació estan més diversificats.

2
Psicologia evolutiva. Psicolingüística. Adaptació a la complexitat tal com es presenta a la realitat. Superar el reduccionisme monista propi de mentalitats primitives o autoritàries. El llenguatge configura el pensament; diversitat de llenguatges fa desenvolupar la capacitat de discriminar, veure la falta de consistència de pensament únic. La diversitat de llengües potencia la construcció de pensament.

3
Sociologia comprensiva. Fer que els infants visquin, interaccionin i juguin junts i coneguin les diferències. Desenvolupar, suscitant en ells: simpatia, empatia, observació, tempteig i fermesa en les relacions amb els altres.

4
Pedagogia. Desenvolupar la competència lingüística segons possibilitats personals. Amb diagnòstic i pronòstic pedagògic cal orientar la majoria d'alumnes de la nostra àrea lingüística a aprendre a català i castellà al Parvulari, després francès i a continuació anglès a l'Educació Primària i a llegir o entendre totes les llengües romàniques que circulen per internet o que poden escoltar amb una certa freqüència.

5
Pedagogia. Sabem que la transferència d'aprenentatge és altament positiva de català (més complex en fonologia, ortografia i formes sintàctiques) al castellà. Molt meny positiva de castellà a català. Aquells musculets facials que no s'activen els primers anys per pronunciar sons matisats, poden quedar iunhibits. L'ensenyament amb visió d'estructures comunes és una exigència didàctica i sempre que sigui possible ha de fer una i altra llengua el mateix mestre o professor.

6
Cultura. Considerar les tres dimensions: comunió, innovació i domini (Salvador Giner). Amb la llengua com a instrument de màxima identitat cultural (el llenguatge configura el pensament) cal crear en els infants i joves una identitat pròpia i participativa alhora.

7
Filosofia. Amb l'ensneyament i la llengua com a cosntrucció social més potent hem de fer que els infants i joves esdevinguin: competents, conscients, autònoms, solidaris, joiosos, creatius i compromesos.

Els models d'ensenyament de llengües pragmàtics (español-inglés d'esperanza Aguirre) instrumentalitzen al persona i solament esperen d'ella que sigui altament productiva. Els models de fals igualitarisme (30% gallec/valencià/català, 30% español i 30% anglès) són per fer homes i dones sintètics, de plàstic, uniformes, com podia fer la Xina de Mao). Els models separatistes d'infants que s'estimen a casa en llengua castellana -com ha de ser- però que a l'escola es vol ernunciar alcatalà són una clara instrumentalització d'uns pares que s'han de curar de pors infundades o que enyoren sistemes autoritaris que la societat democràtica i la Unió Europea pluralista no poden acceptar. Martí Teixidó


S'ha atemptat contra els infants privant-los d'un aprenentatge natural de la llengua catalana a València, a les Illes Balears i ara també a la Franja d'Aragó. Volen fer ciutadans de segona? Els ciutadans competents seran els qui aprenguin més llengües. En general, els qui es refugien en una sola llengua evidencien falta de competència lingüística, també en la seva llengua. Hi ha prou estudis que han demostrat que els infants que aprenen en català també milloren en castellà.




Encara m'atreveixo a afegir

Economia. Quants esforços personals per arribar a un bon domni de lengües: català, castellà, anglès...! Aquests esforços fets de ben jove sí, però amb seqüència de proximitat poden garantir la més alta competència. Si ho mirem bé, la geografia de les llengües i la diversitat no tenen fronteres precises. Els parlars evolucionen i varien segons el temps i l'espai (lingüística diacrònica i sincrònica) tot i que a partir dels mitjans de comunicació hi ha un procés de reducció de la diversitat. Hi ha parlars de transició entre dues llengües que tenen sengles autoritats acadèmiques. No és econòmic el model actual més generalitzat que seguim a Catalunya. Infants de parla familiar castellana o catalana que arriben a l'escola a l'edat de tres anys. Si fan immersió al català, aturen el castellà i en canvi introdueixen l'anglès. L'anglès?, o paraules en anglès? I si tot va bé, arribats al final de l'ensenyament primari o a l'ensenyament secundari aprenen el francès, o potser l'alemany. Quan han fet tant d'anglès, tornen a una llengua pròxima al català i al castellà? Quines marrades que fem! Que difícil deu ser organitzar ordenadament al cervell aquestes llengües! L'espai proper ha estat ocupat per l'anglès i ara el francès s'ha de localitzar més lluny.

Quanta despesa econòmica! Un anglès que no es consolida com a llengua de conversa i les famílies que veuen la necessitat, i poden fer una despesa econòmica addicional, envien els fills a països de parla anglesa a l'estiu o els matriculen a acadèmies d'idiomes on no hi ha més de quinze alumnes per grup. Molts joves no parlen anglès després d'haver-ne fet a l'escola durant vuit o deu anys en classes de 25 o 30 alumnes. Quanta despesa perduda!

Notem. Els qui parlen bé l'anglès, també parlen bé castellà i català. Els qui no han assolit l'anglès, potser tampoc dominen bé el castellà i el català. Els qui no parlen bé el català, penseu que parlen bé el castellà? Que no ens enganyin. És un problema de competència lingüística, en totes les llengües. El català no representa cap problema, ben al contrari, és l'oportunitat que els fills siguin lingüísticament més competents que els seus pares si ells tenen dificultats en català. Els més perjudicats, seran els fills de ciutadans llatinoamericans que han estat enganyats quan els han dit que a España s'ha de parlar espanyol, que tots el saben i que el català és una complicació. MTP

diumenge, 10 de juliol de 2011

¿Li correspon al Govern decidir la repetició de curs?

I els docents callem. I el govern potser no governa en allò que li correspon.
I ara ens queixem, ens estranyem?

RESULTATS ESCOLARS, REPETICIÓ DE CURS, INTERÈS PEL CONEIXEMENT

En parlarem. ¿Necessitàvem un estudi, recerca, per conèixer la inutilitat de les repeticions de curs en un ensenyament comprensiu? ¿Què no ho han de veure abans els docents que els sociòlegs? ¿Qui pot donar una directriu d'acció clara i fonamentada científicament? S'ha fet la constatació però bé cal una explicació científica que relacioni la inadequació de la solució. Qui ho farà? ¿Qui proposarà la mesura alternativa, o diagnòstics pedagògics diferencials, disposició de mesures d'intervenció per a cada cas i pronòstics comunicables que puguin avidenciar la consistència científico-professional? Martí Teixidó

Seguirem. Us hi podeu afegir.