dissabte, 27 de novembre de 2010

Edgar Morin ens ensenya a pensar sense reduccionisme i sense separatisme de ciències i humanitats.


Vàrem poder escoltar en directe a Edgar Morin al que van investir dr. honoris causa per la Universitatd e Barcelona però que el tenim per un dr. cogitationis causa amb el qual ens hem format per superar cientifismes ridículs i filosofismes superficials.

Amb Els 7 coneixement necessaris per a l'educació del futur ens dóna bones bases i orientacions per a elaborar un Projecte Educatiu potent.
I valor afegit. Morin sempre s'explica amb simpatia i de forma animosa. Ens convé molt als mestres i professors que hem d'encomanar, suscitar,... en els alumnes. ¿O es que volem deixar la capaciatt de seducció als mitjans de comunicació i a la publicitat comercial?

Jo vaig retenir

L'educació actual es caracteritza per:
1 Era planetària. La globalització informativa, econòmica és evident.
2 Comprensió humana. Dialèctica permanent passió+raó. Homo economicus i homo ludens alhora.
3 Afrontar al incertesa. S'ha de saber viure en la incertesa. Sabem que les seguretats son falses seguretats.

TV3.cat ha ressenyat
Sota el títol "Reflexions sobre el pensament complex, antídot al pensament únic", el filòsof francès ha desgranat en la seva lliçó magistral la seva visió humanista, social i planetària, que ha acompanyat amb un entusiasme que ha aconseguit contagiar el públic assistent.

La seva teoria sobre el canvi de concepció de l'educació es basa en conceptes com la "incertesa", "la relació subjecte-objecte", "l'ètica" i "l'humanisme". L'ensenyament, abans que res, ha d'ajudar a viure d'una manera humana, ha dit Morin. L'educació no és responsabilitat només dels professors, sinó un acte polític, social, cultural i ètic. Per això calen les aportacions tant de les ciències humanes com de la naturalesa, i també de la literatura, la poesia o el cinema.

Al paranimf de la Universitat de Barcelona i davant de centenars de persones, Edgar Morin, de 89 anys, ha rebut aquest reconeixement, amb "felicitat" i sentiments barrejats al seu cor i la seva ment, segons ell mateix ha explicat.

dilluns, 1 de novembre de 2010

L'escola i les festes. De Tots Sants a Halloween


L'escola va anar recuperant festes populars, particularment arrelades a les tradicions de Catalunya a partir els anys setanta. Quan el 1980 la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de l'educació i de la regulació de les escoles es va accelerar el procés de normalització. Si abans, amb totes les dificlutats,les festes havien estat molt pensades, cercant-ne l'arrel popular i pensant una proposta pedagògica la difusió es va accelerar i sembla que el contingut de fons ha quedat desdibuixat o oblidat.

A la majoria d'escoles els infants de parvulari fan panellets. Efectivament és una activitat sensorial manipulativa molt adequada i es va recuperar a través de l'escola doncs ja solament feien panellets els pastissers. Però jo penso que aquesta festa havia de tornar a la família i els nens han de fer panellets a la taula de la cuina, amb l'àvia, la mare, el pare i germans i amb les exigències d'higiene establertes a la nostra societat. Fer panellets a l'escola, amb tots els infants és ben difícil, i calen més mestres o educaadores infantils. Això si no es fa una porqueria, que també n'hem vist. I què en traiem?... Millor dedicar les hores de mestre a activitats de llenguatge oral i vocalització, a cantar, a representar... i els panellets... en família.

Castanyes. Als infant menuts i fins als vuit o deu anys no els agraden gens les castanyes. L'escola pot fer l'estudi de la Tardor, dels canvis observables a la natura, de l'escurçament del dia, del vent i la caiguda de fulles i dels fruits estacionals molt singulars: castanyes, boniatos, caquis, magranes... Es pot fer una torrada de castanyes si algú sap tenir cura del punt d'humitat i cocció per tal que siguin mengívoles (hi ha infants petits, els estómacs dels quals no paeixen
bé les castanyes ni els fruits secs). Però hi ha d'altres iniciatives. A ningú se li ha acudit fer suc de magrana?... És una mica complicat i cal pensar una tècnica però per als infants seria deliciós. Quan encara no ens atrevíem a fer panellets a l'escola, vàrem fer pa amb mel que els infants van descobrir també com a deliciós.

I la castanyera. N'hem abusat dels pesonatges disfressats. Trenquem l'encanteri. Els volem tots, totes les tradicions: la castanyera, i Sant Nicolau?... i el Tió, i el Pare Noël, i els Savis Mags... i el Carnestoltes, és clar... Està clar que som una societat postmoderna, la Modernitat revolucionada (en el sentit de velocitat, no de transformació evolutiva).

I així hem arribat... ens ha arribat el Halloween a les escoles: carabasses, bruixes i més disfresses. Divertir-se fins a morir és el títol d'un dels llibres de Neil Postman, mestre estat i sociòleg de l'educació i de la comunicació. Què en queda de tanta feina i esforços innegables de mestres i professors? Tenim tanta feina a preparar materials i a organitzar activitats que potser ja no sabem quina és la finalitat i quins valors sustenten la festa o tradició. No ens n'adonem i al final fem el joc a la societat de consum o ens convertim de tant en tant en un parc d'atraccions.

Certament que l'escola, l'institut, ha d'impulsar activitats simbòliques i festives que lliguen la comunitat, que creen grup, que quedaran gravades en la memòria viscuda d'infants i que reviuran com a dones i homes adults. Però si no assegurem els valors que les sustenten i la finalitat que projectem, conjuntament professorat i famílies amb infants petits i que projectem professorat, alumnat i famílies amb els més grans i joves, passem l'estona i no en queda res.

Ja veieu en què ha quedat. La festa cristiana de Tots Sants que commemora la memòria dels sers estimats que ens han precedit, que ens han transmès la vida i que es completa amb la visió que tots els humans podem esperar un final feliç: "Oh quan els sants, marxin plegats... Oh Déu meu! també jo vull ser-hi!" I axò ho cantaven els negres esclaus dels camps de cotó dels USA. No dic que haguem de tornar a una visió religiosa confessional sinó que hem d'extreure la base anterior, abans que fós d'una creença determinada. Està més enllà d'una creença concreta pensar en els difunts, en els sers estimats que recordem, en el valor de la vida que continua a través de la vida temporal de cadascú, en la realitat de la mort com a part de la vida. És una ocasió magnífica que un cop l'any, la societat faci atenció a aquesta realitat i que els infants ho visquin, evidentment sense pors, ben acompanyats de la família sencera: pares, germans, avis, tiets... I pot tenir un to festiu però en la proximitat dels sentiments, en la intimitat. Potser per això, per evitar les pors i fer-ne una mica de joc es va introduir a Eïre/Irlanda l'efecte de les carabasses buidades enllumenades, però avui sembla més una befa ben alimentada per la societat de consum. He vist com es buidaven carabasses i la amtèria es llençava a les deixalels; potser no totes són bones, però una bona crema de carabassa amb patata i un sofregit suau és un bon plat.

A les institucions escolars hem d'actuar amb pedagogia. Això vol dir tenir molt clares les finalitats (saber per què i per a què ho fem), conèixer els alumnes en el seu entorn pròxim i la societat on viuen i dissenyar una intervenció justificable racionalment i desitjable emocionalment. Aquestes activitats que tenen a veure amb valors i finalitats de l'eduacció han de ser sempre ben compartides amb els pares i correspon als professionals pensar creativament, amb imaginació, amb enginy, maneres de realitzar-ho. Martí Teixidó