Quualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. Una cançó que anunciava la postmodernitat

És realment una cançó ben trobada, nostàlgica que ens atrapa a tots. És un clar exemple de postmodernitat. No esperem progrés de la modernitat amb els seu excessos de racionalitat i de renuncia pr la causa, no ens cal fer-nos grans. Ja està bé així. I de fet, és una crida a una relació de pau però... i els que no tenen oportunitats, els que passen gana o necessiten que els paguin la llum, els que no tenen escola.... Vivíem bé, vam tirar de beta, la casa per la finestra....
I ara el capitalisme financer, no el capitalisme productiu, ens ha deixat anar el llop de la crisi... i tots espantats i amagadets. I què?, seguim cantant cançons amables?. Quin papa gran ens treurà de la crisi. I ens renyen, ens parlen d'estrènyer el cinturó, de sacrificis... Tots?. Els qui hem treballat sempre i no hem especulat també?... I El qui sempre ho han passat malament, ara encara ho han de pagar més? Però si no s'han beneficiat de res. Que paguin els qui han estat guanyant abusivament. I que Jaume Sisa faci una altra cançó. Aquesta ens agrada però ara n'hem de cantar una altra.

PISA 2009 resultats de l'ensenyament als 15 anys. Com estem a Catalunya, a España?

L'OECD compleix el seu compromís puntualment. El 7 de desembre fa públics els resultats de PISA 2009. Molt bé. I les proves ens semblen molt adequades perquè presenten exercicis d'aplicació del coneixement amb pensament, no de record o memòria.
Però sempre ens preguntem: ¿Per què fa aquesta gran operació l'OECD i no l'UNESCO que és l'organisme d'educació, ciència i cultura?


PISA 2009 Results: What Students Know and Can Do: Student Performance in Reading, Mathematics and Science (Volume I)

PISA 2009 Results

PISA 2009 Results presents the findings from the most recent PISA survey, which focused on reading and also assessed mathematics and science performance. The report comprises six volumes:

Volume I, What Students Know and Can Do: Student Performance in Reading, Mathematics and Science, compares the knowledge and skills of students across countries. Download the PDF e-book.

Volume II, Overcoming Social Background: Equity in Learning Opportunities and Outcomes, looks at how successful education systems moderate the impact of social background and immigrant status on student and school performance. Download the PDF e-book.

Volume III, Learning to Learn: Student Engagement, Strategies and Practices, examines 15-year-olds’ motivation, their engagement with reading and their use of effective learning strategies. Download the PDF e-book. Còpia del volum

Volume IV, What Makes a School Successful? Resources, Policies and Practices, examines how human, financial and material resources, and education policies and practices shape learning outcomes. Download the PDF e-book.

Volume V, Learning Trends: Changes in Student Performance Since 2000, looks at the progress countries have made in raising student performance and improving equity in the distribution of learning opportunities. Download the PDF e-book.

PISA 2009 Assessment Framework - Key Competencies in Reading,

Mathematics and Science

• Chapter 1: PISA 2009 Reading Framework
• Chapter 2: PISA 2009 Mathematics Framework
• Chapter 3: PISA 2009 Science Framework
• Chapter 4: PISA 2009 Questionnaire Framework
• Annex A1: Print reading sample tasks
• Annex A2: Electronic reading sample tasks
• Annex B: Background questionnaires
• Annex C: PISA expert groups

Volume VI, Students on Line: Reading and Using Digital Information, explores students’ use of information technologies to learn (forthcoming - June 2011)

PISA 2009 marks the beginning of the second cycle of surveys, with an assessment in mathematics scheduled for 2012 and one in science for 2015.

Explicacions que són clares per a la nostra realitat. Les pensàvem i una recerca com la de PISA ben aplicada ens ho confirma: poca eficàcia de les repeticions de curs, l'autonomia pedagògica necessària, bona disciplina i millors relacions professors-alumnes, escoles públiques o privades no aporten diferències respecte a la situació familiar, autonomia local amb compte de resultats evidencien millora de nivell.

• Countries where students repeat grades more often tend to have worse results overall, with the widest gaps between children from poor and better-off families. Making students repeat years is most common in Belgium, France, Luxembourg, Portugal and Spain.

• High performing systems allow schools to design curricula and establish assessment policies but don’t necessarily allow competition for students.
• Schools with good discipline and better student-teacher relations achieve better reading results.
• Public and private schools achieve similar results, after taking account of their home backgrounds.
• Combining local autonomy and effective accountability seems to produce the best results.

Ho estudiarem amb atenció. Martí Teixidó

6 de desembre. Sant Nicolau: festa dels infants. ¿Per què tenim tant desaprofitada la pedagogia rítmica musical de Joan Llongueres?

El 6 de desembre sempre recordo: La festa de Sant Nicolau que celebraven les més avançades escoles de renovació pedagògica catalana. Joan Llongueres, mestre pedagog musical composà la petita cantata sobre la llegenda de Sant Nicolau, patró dels infants, amb la que els països més nòrdics d'Europa inicïen les festes de Nadal. El repertori musical, rítmic i de cantates de Joan Llongueres és extens i sempre engresca els infants.

És un patrimoni ben nostre que segueix els correns musicals més prestigiats però present a ben poques escoles. Nó és sols música. És interiorització del ritme, és memorització de moviments corporals harmònics, és domini de l'equilibri, la lateralitat i la simetria corporal, és psicomotricitat coma joc, és activitat artística i alhora té un sòlid fonament en la neuropsicologia.

Les Figures del Pessebre, El gereral Bum Bum, son altres de les coreografies que els infants posen en escena. I aquests desplaçaments per l'escenari fels de tan petits queden interioritzats. Quan Albert Boadella com a professor de l'Escola d'Estiu ens feia fer els primers desplaçaments endevinava aviat els qui d'infants havien fet? Les figures del pessebre, Les formigues a l'istiu... Es movien amb m´s harmonia i seguretat.


Què esperem a estendre aquesta pedagogia musical rítmica a tots els escoles? Que no tenim avui els necessaris mestres especialistes de música? I si algú no en sap tant, avui hi ha possibilitats d'enregistraments impensables els anys trenta o quaranta del segle XX. Solament cal intenció i voluntat. Els infants ho agrairan i creixeran més harmònicament.




Si n'eren tres petits infants, varen anar a espigolar camps.
Mireu el que els va succeir, que es varen perdre pel camí.
Tirem per qui, tirem per lla, La nostra casa on serà?
Truquen al vespre a un carnisser: Que ens obrireu bon carnisser?
Entreu, entreu, nois estimats, que jo tinc lloc per tots plegats.
Passar el portal només van fer i els va matar aquell carnisser.
...
Sant Nicolau, així que entrà, ja demanava per sopar.
...
De la carn tendra menjaré, que fa set anys que és al saler.
... O carniser no fugis no, demana a Déu el teu perdó.
Sant Nicolau al saler va, picant tres voltes amb la mà.



Joan LLongueres o la música com a eina educativa
El mestre Joan Llongueres va ser un dels gegants de la pedagogia musical a casa nostra. Format amb el mètode de rítmica i Plàstica concebut pel suís Jacques Dalcroze a principis del segle passat, Llongueres va crear un mètode pedagògic per a la formació integral de l'infant a través de la música i la dansa. Músic, poeta i sobretot pedagog, el seu mestratge és present encara en diferents àmbits de la pedagogia musical catalana, en especial, a l'Institut Joan Llongueres que dirigeix la seva néta, Núria Trias. Emès el 21 de Febrer del 2004. [TV3]


La Festa de Sant Nicolau també pot ser una tradició amb activitat simbòlica riual de gran valor. L'escolania de Montserrat la celebra escollint el "Bisbetó" i els seus auxiliars. A partir d'aquest moment, durant un dia manen els escolans i els monjos fan el que mana el "Bisbetó". Un joc ritual amb un fons educatiu potent. Avui encara mñes necessari. El 20 de novembre diada en que s'aprovà la Convenció dels Drets de l'Infant de 1989 afirmem el dret dels infants a ser escoltats, i no un dia sonó cada dia.

Una bona realització per a infants: fantasia, sorpresa i simpatia

Mr. Magorium's Wonder Emporium.

Un film destinat a infants que també fa somriure els adults sense, amb imaginació i simpatia, sense nyonyeria.

On hi ha una botiga amb tantes joguines?

Emès per TV3 el dissabte 4 de desembre. Disponible en segments de 10 minuts.

Edgar Morin ens ensenya a pensar sense reduccionisme i sense separatisme de ciències i humanitats.

Vàrem poder escoltar en directe a Edgar Morin al que van investir dr. honoris causa per la Universitatd e Barcelona però que el tenim per un dr. cogitationis causa amb el qual ens hem format per superar cientifismes ridículs i filosofismes superficials.

Amb Els 7 coneixement necessaris per a l'educació del futur ens dóna bones bases i orientacions per a elaborar un Projecte Educatiu potent.
I valor afegit. Morin sempre s'explica amb simpatia i de forma animosa. Ens convé molt als mestres i professors que hem d'encomanar, suscitar,... en els alumnes. ¿O es que volem deixar la capaciatt de seducció als mitjans de comunicació i a la publicitat comercial?

Jo vaig retenir
L'educació actual es caracteritza per:
1 Era planetària. La globalització informativa, econòmica és evident.
2 Comprensió humana. Dialèctica permanent passió+raó. Homo economicus i homo ludens alhora.
3 Afrontar al incertesa. S'ha de saber viure en la incertesa. Sabem que les seguretats son falses seguretats.

TV3.cat ha ressenyat
Sota el títol "Reflexions sobre el pensament complex, antídot al pensament únic", el filòsof francès ha desgranat en la seva lliçó magistral la seva visió humanista, social i planetària, que ha acompanyat amb un entusiasme que ha aconseguit contagiar el públic assistent.

La seva teoria sobre el canvi de concepció de l'educació es basa en conceptes com la "incertesa", "la relació subjecte-objecte", "l'ètica" i "l'humanisme". L'ensenyament, abans que res, ha d'ajudar a viure d'una manera humana, ha dit Morin. L'educació no és responsabilitat només dels professors, sinó un acte polític, social, cultural i ètic. Per això calen les aportacions tant de les ciències humanes com de la naturalesa, i també de la literatura, la poesia o el cinema.

Al paranimf de la Universitat de Barcelona i davant de centenars de persones, Edgar Morin, de 89 anys, ha rebut aquest reconeixement, amb "felicitat" i sentiments barrejats al seu cor i la seva ment, segons ell mateix ha explicat.

Una excel·ent estudiant de mestra, MBF, m'ha proposat veure i analitzar aquesta intervenció de Ken Robinson sobre creativitat i educació

Ken Robinson

L'escola i les festes. De Tots Sants a Halloween

L'escola va anar recuperant festes populars, particularment arrelades a les tradicions de Catalunya a partir els anys setanta. Quan el 1980 la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de l'educació i de la regulació de les escoles es va accelerar el procés de normalització. Si abans, amb totes les dificlutats,les festes havien estat molt pensades, cercant-ne l'arrel popular i pensant una proposta pedagògica la difusió es va accelerar i sembla que el contingut de fons ha quedat desdibuixat o oblidat.

A la majoria d'escoles els infants de parvulari fan panellets. Efectivament és una activitat sensorial manipulativa molt adequada i es va recuperar a través de l'escola doncs ja solament feien panellets els pastissers. Però jo penso que aquesta festa havia de tornar a la família i els nens han de fer panellets a la taula de la cuina, amb l'àvia, la mare, el pare i germans i amb les exigències d'higiene establertes a la nostra societat. Fer panellets a l'escola, amb tots els infants és ben difícil, i calen més mestres o educaadores infantils. Això si no es fa una porqueria, que també n'hem vist. I què en traiem?... Millor dedicar les hores de mestre a activitats de llenguatge oral i vocalització, a cantar, a representar... i els panellets... en família.

Castanyes. Als infant menuts i fins als vuit o deu anys no els agraden gens les castanyes. L'escola pot fer l'estudi de la Tardor, dels canvis observables a la natura, de l'escurçament del dia, del vent i la caiguda de fulles i dels fruits estacionals molt singulars: castanyes, boniatos, caquis, magranes... Es pot fer una torrada de castanyes si algú sap tenir cura del punt d'humitat i cocció per tal que siguin mengívoles (hi ha infants petits, els estómacs dels quals no paeixen
bé les castanyes ni els fruits secs). Però hi ha d'altres iniciatives. A ningú se li ha acudit fer suc de magrana?... És una mica complicat i cal pensar una tècnica però per als infants seria deliciós. Quan encara no ens atrevíem a fer panellets a l'escola, vàrem fer pa amb mel que els infants van descobrir també com a deliciós.

I la castanyera. N'hem abusat dels pesonatges disfressats. Trenquem l'encanteri. Els volem tots, totes les tradicions: la castanyera, i Sant Nicolau?... i el Tió, i el Pare Noël, i els Savis Mags... i el Carnestoltes, és clar... Està clar que som una societat postmoderna, la Modernitat revolucionada (en el sentit de velocitat, no de transformació evolutiva).

I així hem arribat... ens ha arribat el Halloween a les escoles: carabasses, bruixes i més disfresses. Divertir-se fins a morir és el títol d'un dels llibres de Neil Postman, mestre estat i sociòleg de l'educació i de la comunicació. Què en queda de tanta feina i esforços innegables de mestres i professors? Tenim tanta feina a preparar materials i a organitzar activitats que potser ja no sabem quina és la finalitat i quins valors sustenten la festa o tradició. No ens n'adonem i al final fem el joc a la societat de consum o ens convertim de tant en tant en un parc d'atraccions.

Certament que l'escola, l'institut, ha d'impulsar activitats simbòliques i festives que lliguen la comunitat, que creen grup, que quedaran gravades en la memòria viscuda d'infants i que reviuran com a dones i homes adults. Però si no assegurem els valors que les sustenten i la finalitat que projectem, conjuntament professorat i famílies amb infants petits i que projectem professorat, alumnat i famílies amb els més grans i joves, passem l'estona i no en queda res.

Ja veieu en què ha quedat. La festa cristiana de Tots Sants que commemora la memòria dels sers estimats que ens han precedit, que ens han transmès la vida i que es completa amb la visió que tots els humans podem esperar un final feliç: "Oh quan els sants, marxin plegats... Oh Déu meu! també jo vull ser-hi!" I axò ho cantaven els negres esclaus dels camps de cotó dels USA. No dic que haguem de tornar a una visió religiosa confessional sinó que hem d'extreure la base anterior, abans que fós d'una creença determinada. Està més enllà d'una creença concreta pensar en els difunts, en els sers estimats que recordem, en el valor de la vida que continua a través de la vida temporal de cadascú, en la realitat de la mort com a part de la vida. És una ocasió magnífica que un cop l'any, la societat faci atenció a aquesta realitat i que els infants ho visquin, evidentment sense pors, ben acompanyats de la família sencera: pares, germans, avis, tiets... I pot tenir un to festiu però en la proximitat dels sentiments, en la intimitat. Potser per això, per evitar les pors i fer-ne una mica de joc es va introduir a Eïre/Irlanda l'efecte de les carabasses buidades enllumenades, però avui sembla més una befa ben alimentada per la societat de consum. He vist com es buidaven carabasses i la amtèria es llençava a les deixalels; potser no totes són bones, però una bona crema de carabassa amb patata i un sofregit suau és un bon plat.

A les institucions escolars hem d'actuar amb pedagogia. Això vol dir tenir molt clares les finalitats (saber per què i per a què ho fem), conèixer els alumnes en el seu entorn pròxim i la societat on viuen i dissenyar una intervenció justificable racionalment i desitjable emocionalment. Aquestes activitats que tenen a veure amb valors i finalitats de l'eduacció han de ser sempre ben compartides amb els pares i correspon als professionals pensar creativament, amb imaginació, amb enginy, maneres de realitzar-ho. Martí Teixidó

De la FILOSOFIA a la NEUROCIÈNCIA sense contradicció

El filòsof de l'educació Dr. Octavi Fullat i el metge neuropsicòleg Dr. Antonio Damasio han estat reconeguts honorables doctors a la Universiatt Ramon Llull en un mateix acte. Agosarat i interessant per als que som de l'ofici de l'educació.

Dr. FULLAT: L'humà, una realitat orientada, estructuralment i dinàmica, sempre inacabada. Vivim a partir de l'experiència i no es de les causes. les causes neurològiques, endocrines o bé psíquiques, no serveixen per viure. Això no exclou que el mateix professor Fullat va dir (sobre l'any 1996) que potser la biologia de l'educació és l'única ciència de l'educació (referint-se al sentit posititiu de verificada). Les intencions de l'educació es concreten en:
objectius pedagògics, precisos i decriptibles, les realitzacions que es controlen
projectes políticoeconòmics, com la llei d'educació, travessats per ideologia, discurs no científic, que legitima allò que hi ha.
finalitats filosòfiques, cosmovisions que orienten l'educació, donen sentit al currículum i motiu als alumnes. Són utopies, un discurs no científic, que pseudolegitima la protesta contra allò que hi ha.

Ja podem veure que com s'ha pervertit. Avui és la llei que mana tenir un Projecte Educatiu, en origen la presa de posició que el grup de la Pedagogie Institutionelle (France, 1966) propugnava front a la uniformitat del sistema escolar francès. Ara hi ha molts projectes educatius però tots diuen el mateix, el que les lleis d'educació manen, el que es políticament correcte. Els pares-mares s'ho volen creure per no entrar en conflicte amb els docents. Els alumnes no tenen motius per l'educació; si seguim així, es la fi d el'eduacció de la quan ja ens va prevenir el mestre i sociòleg Neil Postman. Ens calen déus, nous déus, relats que donin sentit al currículum i a tota la vida de la institució escolar. Avui una institució trista, obligatòria per a molts. Són els poders públis els que estan obligats a oferir una oportunitat d'educació a tots, però no cal que ho regulin tot de l'educació.

El professor Fullat segueix recordant-nos els valors d'Occident fundats en
Jerusalem: Abraham l'home que fa camí en la incertesa però amb una gran fe.
Grècia: Ulises que ha fet un llarg viatge ple d'aventures, contrarietats i coneixences però retorna a la seva terra Ítaca, al seu pa, al seu vi i amb la seva gent.
Roma: Eneas que es queda on ha arribat i allà funda la ciutat, funda el seu món.
Integració de passat, present i futur. Difícil sobreviure l'educació en la Postmodernitat.

Els valors d’Occident, 2001

Antropológica de la Educación 1997 / Homo educandus: Antropología filosófica de la educación, 2004

http://www.octavifullat.com/cat/

Amb aquesta fonamentació de l'educació, podem impulsar una institució escolar prou unitària perquè tots s'hi sentit bé i prou diversa com per acceptar orientacions més pragmàtiques, presència-gaudi (Roma), més teorètiques, memòria-recuperants (Grècia), més espirituals, expectació-expedició (Jerusalem). El valor cristià que ha impregnat Europa que vol inegrar-ho en encarnació-sentit. Queden més lluny, com superades després dels il·lustrats del segle XVII, les orientacions més supersticioses (Egipte) que alimenten la submissió de l'esclau. Ens sentim desenganyats de les promeses de la Modernitat portada al seu extrem imparable, la Postmodernitat, després de les experiències del segle XX que han posat de manifest la falsedat de l'aplicació comunista (Moscou) i les trampes del mercat capitalista (New York).

El professor Fullat es pregunta per la fe religiosa i respon amb Wittgenstein: "D'allò que no es pot parlar, més val callar" I malgrat tot l'educació necessita fe. Las fe pedagògica en la dimensió historicista de l'ésser humà, en nosaltres, en la Humanitat. Més val no parlar de la fe i que es manifesti en l'acció.








Dr. DAMASIO: va ser elogiat per les seves aportacions precises en el coneixement del cervell humà que verifica de manera positiva intuïcions ja anticipades per alguns pensadors avançats i desmenteix determinades concepcions acceptades i difoses pel poder establert.
1 L'emoció és diferent del sentiment.
2 Sense cos, no hi ha ment.
3 La ment pren decisions, pensa en el futur.
4 Les emocions intervenen en la presa de decisions i en veiem marcadors somàtics.
5 L'error de Descartes és la separació de cos i ànima.
6 Avís a la Piscologia que segueix estudinat la ment sense el cos.
7 Avís a la Medicina que ha menystingut la ment fent un tractament físico-químic de la malaltia.
8 El cervell actua com un simulador, sentint el nostre cos, inhibint-lo i també sentint el dolor dels altres.
9 Cercant Spinoza que ja va afirmar que podem guarir la malaltia amb l'acció del cervell.
10 La cosnciència es recolza sempre en l'organisme vital, encara que ho ignorem.

El professor Damasio afirma que amb el coneixement que tenim del cervell en els darrers vint anys hi ha un ampli ventall de problemes -mèdics, filosòfics i socials- que es poden abordar des de la perspectiva de la neurociència. Això ha estat possible per una bona conjuncció de tècnics en microscòpia electrònica i científics moleculars de laboratori amb teòrics de la neurobiologia, la conducta, la ment i la cultura.

Self Comes to Mind, 2010/ I el cervell va crear l'home és el darrer llibre del professor Damasio. La consciència i els sistemes morals són els que ens fan humans. S'està constatant que determinats vincles entre mamífers poden estar més associats a molèculs neuromoduladores com l'oxitocina que a un aprenentatge. Així doncs -afirma Damasio- la moralitat pot molt ben ser que sorgeixi de processos anteriors a la raó.

És ben necessari, urgent, que els docents tinguin formació en neuropsicologia per a poder fonamentar decisions per comptes de parlar i parlar dels problemes dels alumnes i cadascú dir el que se li acut. El coneixement de la Neurociència és el més deconegut i el que més falta perquè es pugui entendre que l'humà, l'alumne, és una unitat integral psicofísica. Els mestres d'educació especial, si no han adquirit una alta formació en aquest coneixement de neuropsicologia, si no són experts en pedagogia terapèutica, poc poden aportar als nostres centres i l'Administració els ha incrementat molt en els darres vint anys perque n'hi hagia tots els cenrtes.

La investigació del professor Damasio és investigació bàsica. Els precedents més importants en educació, els precursos de la neuropsicologia són Vigotski i Wallon. Ambdós, malgrat fer grans aportacions biològiques, afirmen que la consciència es construeix socialment sobre bases biològiques que ho fan possible però no suficient. Em pregunto si la consciencia social dels nazis capaços d'exterminar tanta gent, dels inquisidors que duein a la foguera bruixes i pensadors lliures, es devia solament a neuromoduladors o també a modelatge social.

Damasio va publicar abans títols explícits per si mateixos:
Descartes' Error: Emotion, Reason and the Human Brain, 1994 / El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano
Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain, 2003 /En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos

http://www.usc.edu/programs/neuroscience/faculty/profile.php?fid=27


En aquest darrer es posa en al línia que des de cervell podem vèncer la malaltia, podem donar un sentit a la nostra acció, podem incidir en el nostre organisme...

La rectora de la Universitat Ramon Llull va cloure l'acte i entre d'altres pensaments, va dir que són dues línies paral·leles. Penso que més aviat estan en la mateixa línia, partint de punts oposats i complementaris i, inexorablement, coincideixen en aquesta unitat psicofísica que és l'humà. L'error de Descartes és haver girat la causalitat: l'existència és abans i ha evolucionat en el conjunt de l'espècie, de les espècies fins a generar pensament i autocosnciència. El problema de Descartes: com es fa el pont entre el cos i l'ànima?, era un fals problema. En la doctrina cristiana s'havia reduït la concepció humana a dualitat: cos-ànima, pecat-virtut, dolent-bo... malgrat haver adoptat en teologia una concepció trinitària. Cal entendre l'humà en una antropologia tridimensional: cos, ànima, esperit. L'ànima, ψυχή, participa de l'esperit , πνεύμα, però l'esperit ens supera, no ens pertany, per bé que forma part de la invariant humana: l'esperit de les aigües, brahma, l'esperit de l'univers, déu, alah... L'ànima, psiqué, és la que ens permet comparir els sentimenst amb els altres. El cos, σομα , em pertany exclusivament; jo me'n sento del dolor o jo gaudeixo de plaer i és el que delimita la meva existència que no exhaureix la vida. La vida, potser l'esperit, és abans que nosaltres i després de nosaltres. La vida ens és donada, la rebem i tenim uns any per donar-li sentit (existencialisme) i projectar-la a l'infinit (idealisme). Afortunament, vivim un temps que ens hem guanyat espais de llibertat: no hem d'estar tot el dia pastant a la prada com una vaca, no hem de creure tot el que ens diuen els grans de la Terra ni estem lligats a la terra, estem abocats a ser homo consumpti (humà consumidor) pel temps que vivim però depèn de cadascú. Martí Teixidó

[En verd elaboració de pensament propi]

Joan Triadú, 89 anys de vida: llengua, cultura, país

La Societat Catalana de Pedagogia expressa el reconeixement a Joan Triadu i Font que amb la seva vida ha contribuït a l’ensenyament de la llengua catalana quan ens havia estat negada a l’escola, ha impulsat i dirigit institucions, cultural i escolar, que són un referent i ha estat estat membre fundador i primer president de la Societat Catalana de Pedagogia.

Compartim el sentiment d’absència amb familiars i amics pel ciutadà honorable, compromès per la llengua i la cultura catalana en moments ben difícils. El seu record contribueix a la nostra identitat com a poble.

Barcelona, 30 de setembre de 2010

Societat Catalana de Pedagogia

Institvt d’Estvdis Catalans

La Tecnologia també ens pot girar el cervell. A qui se li ha acudit? Qui ho ha autoritzat?

Tema de fons

Instal·len controls d'accés en un institut de Girona per vigilar l'absentisme

Em sembla indignant aquesta mesura. Això és inacceptable en educació. No és un problema de recompte. Els casos singulars solament es poden resoldre amb intervenció pedagògica personalitzada. L’escola no és un camp de futbol o un estadi on es fa un concert de rock o de la música que sigui. L’escola és una institució personalitzadora, avui més que abans atès que els mitjans de comunicació de masses ja fan la socialització. No, haurien de fer-la; fan la massificació i consumició. Martí Teixidó

*

En l'escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals

Dewey, 1897: My pedagogic creed

I quines raons més... gens educatives, menys pedagògiques

Inici del curs escolar 2010-2011. Conseller satisfet, professorat descontent, pares-mares insatisfets.

Educar amb pedagogia

L’educació torna a estar sobre la taula amb l’inici del curs escolar. De fet, en els darrers deu anys mai ha deixat d’estar-hi. Primer constatant el fracàs escolar entès aquest superficialment com l’alt nombre d’alumnes que no assoleixen els aprenentatges a l’edat que els correspon i la graduació al terme de l’etapa. Imprecisió que no hem aconseguit superar en aquests anys. Solament caben en la identificació de fracàs escolar aquells alumnes que “amb capacitat manifesta” no assoleixen la graduació escolar d’educació secundària. No hi podem incloure aquells alumnes dels quals hem identificat necessitats educatives especials, sigui per discapacitat o per circumstàncies greus que han impedit un bon procés d’ensenyament-aprenentatge. Contràriament, hi hauríem d’incloure com a fracàs escolar alumnes amb capacitats manifestes que fan un procés d’aprenentatge mediocre i se’n surten sense dedicació personal. Tot això ja ens ha de fer girar la concepció. L’alumne no és el fracàs escolar, el pateix. Fracassem nosaltres quan els alumnes tenen possibilitats i entre uns i altres: família, institució escolar i Administració pública constatem que alumnes amb capacitat no han assolit competències, coneixements, procediments i habituacions necessàries per al seu desenvolupament personal i també per a la cohesió social. Els informes de les proves PISA no van fer més que donar coneixement públic i contrastat internacionalment dels nostres mals resultats escolars.

Per afrontar aquesta evidència ben coneguda pels ciutadans que tenen fills en edat escolar i ben publicitada pels mitjans de comunicació que se n’han fet ampli ressò, l’Administració educativa va començar a obrir debats: Conferència Nacional d’Educació (2002), Pacte Nacional per a l’Educació (2005) i accions: avaluació de centres, proves de competències bàsiques, plans estratègics de centres i noves disposicions administratives començant per la Llei d’educació. Ens referim concretament a Catalunya però el procés és similar en el conjunt d’Espanya. Penso que el camí d’accions fa massa marrada. Hem començat a revisar-ho tot com a regulació del sistema escolar per a tots però no hem pogut atendre els problemes concrets ben coneguts d’organització de centres, de gestió del profesorat i d’educació peronalizada d’alumnes. Estem confiant massa en lleis i normatives i no arribem a resoldre problemes centre a centre.

Aquest inci de curs ve marcat per dues “novetats”. El “nou” calendari escolar ha ocupat molt de temps als mitjans de comunicació però no tindrà efectes escolars ni socials (quatre dies de més al setembre, cinc dies de menys al març… uniforme per a tots els alumnes). No resol res, però tampoc cal oposar-s’hi per encobrir la falta d’eficàcia general de la institució escolar. La incorporació d’ordinadors, Projecte eduCAT1x1 s’ha de fer sens dubte; ja s’havia d’haver anat fent però les tecnologies no aporten la iniciativa pedagògica i aquesta és molt escadussera, molts pocs docents encara s’han llançat a un ensenyament diversificat i creatiu. És excessiva l’aspiració a tantes pissarres digitals, a què tots els infants tinguin ordinadors a l’aula. Ben al contrari, amb la meitat d’ordinadors o menys que alumnes s’entraria en una dinàmica d’aprenentatge diversificat, cooperatiu, consecutiu i obert. Ja és temps d’acabar amb l’obsessió docent que tots els alumnes han de fer la mateixa feina, el mateix dia, a la mateixa hora i amb el mateix temps. I les pèrdues de temps entre activitat i activitat poden superar el 25% del temps diari disponible. Aprenentatge consecutiu vol dir que uns alumnes ho fan avui, uns altres ho faran demà però els darrers, de cua d’ull, ja hauran vist què han fet els companys i ho poden encarar amb més seguretat i fins i tot anar més enllà, si acceptem que prenguin iniciativa. El Projecte eduCAT1x1 es previ a la intervenció pedagògica: limitació del tipus de màquines, plataformes de subministrament de materials digitals entre editors i distribuïdors, sistemes de finançament i pagament, controls d’accessos i permisos… Després de tot això, el docent encara ho té tot per fer, preparar la classe i no com ho feia amb llibres de text comú per a tots.

S’ha aprovat un decret que dóna auronomia als centres[1]. Benvingut el reconeixement però són els centres, els equips de professors i equis directius els que han de demostrar l’autonomia prenent iniciativas pedagògiques fonamentades en coneixement i experiència, gestionades amb delimitació clara de responsabilitats, que s’avaluïn amb criteris de funcionalitat, eficiència i eficàcia. (Una disposició de seixanta-un articles i addicionals sembla excessiva per regular pròpiament l’autonomia). No tots els centres estan en condicions d’accedir a l’autonomia i menys al mateix grau d’autonomia. La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans va concretar un procediment per a l’autonomia en la seva contribució al Pacte Nacional per a l’Educació de Catalunya: Obrir un nou perfil d’institució escolar: centres amb estatut de patronat al que s’hi puguin acollir centres amb un alt grau d’elaboració i iniciativa pedagògica interna. Aquests centres hauran de tenir l’aval de la Inspecció d’Educació a partir d’una supervisió mínima de tres cursos, l’aval d’una institució que patrocini el centre i el suport d’un moviment, xarxa o institució de reconegut prestigi pedagògic. No pensem que s’hagin de fer convocatòries públiques com s’ha fet per a plans estratègics de centres, projectes d’innovacions educatives: molta paperassa prèvia presentada en vistes als recursos addicionals que es poguessin rebre i no per la iniciativa pedagògica interna ja iniciada. Els qui tenen iniciativa i organització que comencin l’acció i a la vista de la mateixa se’ls reconeixerà l’autonomia i se’ls assignaran recursos.

La carta de compromís educatiu una altra de les novetats que impulsa l’Adminisrtació educativa. El caràcter prescriptiu i general per a tots pot fer que sigui un paper inoperant i més aviat amenaçador en alguns casos. El model que és suggereix és d’aquests documents políticament correctes però tan genèric que no dóna resposta a les necessitats de les famílies que el signaran. Els centres però poden posar iniciativa i decidir un model senzill i clar adequat a les famílies però convé que els compromisos del professorat quedin clars.

S’han dissenyat nous òrgans per gestionar millor el sistema escolar i millorar els resultats dels centres. Són mesures externes, molt estructurals que no arriben al moll de l’os. Les Zones Educatives tenen sentit si les administracions locals entren directament en la gestió però si apleguen diferents municipis no són més que un òrgan intermedi en la cadena: departament d’educació, serveis centrals, direcció territorial, subdirecció territorial, zona educativa, inspecció d’educació, serveis educatius. S’introdueixen nous òrgans potser per poca funcionalitat dels existents. Els Centres de Recursos Pedagògics creats el 1982, integrats en serveis educatius el 2006 no s’han adaptat a les posibiliatts telemàtiques d’accés als recursos pedagògics i estan infrautilitzats. Els Equips d’Assessorament Psicopedagògic creats el 1981 no han incorporat el perfil mèdico-terapèutic amb què van ser dissenyats i dupliquen la intervenció a l’educació secundària amb el psicopedagog o orientador escolar. Són en conjunt, potser, més de mil professionals la feina dels quals ha quedat desdibuixada i sempre esperen directrius centrals quan hauarien de ser assessors i experts locals dinamitzadors. Entretant, el país no té un sistema d’orientació escolar i professional que doni suport a la decisió d’estudis o activitat professional. La Inspecció d’Educació és un òrgan necessari de l’Adminsitració educativa que no s’ha redefinit després del gran creixement dels serveis de gestió territorial, del coneixement públic i puntual de les disposicions administratives i segueix fent controls generals i formals per comptes de respondre amb assessorament de coequip a les necessitats singulars de cada centre i avalar amb informe específic l’assignació singularitzada de recursos.

Indubtablement s’està fent tanta feina, tantes disposicions, tanta organització de l’Administració, tants professionals externs… Però el canvi a l’aula, la consolidació d’un model d’ensenyament-aprenentatge adequat a les necesitats dels alumnes que desvetlli el seu interès per la cultura, l’establiment d’un model que incorpori els recursos tecnològics del nostre temps amb ajut de tècnics i comptar amb mestres i professors contents amb la seva feina, no arriba. No arriba, no es pot dur de fora estant. S’ha de generar des de dins de cada centre posant l’adob necessari o, si cal, un empelt i invertint més (recursos, temps i diners) en aquells centres que tenen més necessitats. El sistema escolar uniforme es podia fer amb disposicions legislatives i plans generals. En la societat de la diversitat (horaris, maneres de viure, consum...) no podem seguir amb un model únic, detalladament regulat. Així, sembla que donem la raó al sector de docents que eludeixen el necessari compromís ètic que ha d’acompanyar la formació científica i al competència professional. El canvi, la millora des de dins solament ho poden conduir docents experts amb coneixement pedagògic: formació científica (psicologia, sociologia, neurociència), competència tècnica (linguïstica, didàctica, comunicativa, digital) i art personal per motivar els alumnes estimulant les seves aptituds diferenciades.

Martí Teixidó

---

[1] DECRET 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius.

Arquitecura i Pedagogia - Le Corbusier

He fet estada al Couvent de La Tourette (Éveux-L'Arbresle, France) guiat per una jove arquitecte Maria-Pau Teixidó. Un convent dominic edificat entre 1953 i 1959 per un arquitecte merescudament conegut Le Corbusier. Merescudament perquè:
1. Un home dedicat a la feina que en va fer molta.
2. Es va mantenir creatiu, sense copiar-se a ell mateix perquè feia allotjaments per persones en un entorn determinat i abans de pensar l'estructura constructiva coneixia les persones i observava el lloc.
3. No solament sabia arquitectura; era savi perquè llegia, filosofava, estudiava història, polemitzava... obert a tot coneixement.
4. Actuava amb compromís personal per les persones per a qui feia la feina, davant dels conflictes socials i per la millora de la vida humana.


El Convent de la Tourette és una construcció de ciment armat, dura, austera però clarament pensada per a una comunitat religiosa. Habitacions o cel·les individuals amb llit, lavabo, armari-prestatgeria, taula d'estudi i terrasseta exterior. Espais comuns: menjador, oratori quadrat, església-cor d'alçada. La duresa de la construcció funcional cartesiana queda variada amb volums que es projecten i amb acabats com palets de riu encastats en el frontis exterior de façana. L'orientació i llum estant totalment previstes: les habitacions a l'est, al sud o a l'oest, l'església tancada al fred nord i lluernes zenitals, el menjador tot finestral obert a la vall, a l'oest on el sol de tarda dona escalfor mesurada. La limitació de fons econòmics va limitar els acabats interiors on el ciment és massa dur.















Si el Convent de la Tourette respon a la vida austera i de silenci de la comunitat benedictina encara queda més clar quan hem visitat la Capella de Sainte Marie in Haut de Ronchamp, un petit poble minaire. Allà hi havia una ermita molt ensorrada que calia restaurar. Le Corbusier accepta l'encàrrec però analitza l'entorn i la gent i fa un canvi total. Nova capella, blanca sobre el pujol, com un alegre bolet, amb formes totes arrodonides, corbes. Que bé els devia anar als homes negres de les mines! L'esperança de pujar a la capella, en una esplanada a fer l'acte ritual religiós comunitari i després la festa, el dinar, el ball a fora. I si a l'aplec en són molts, l'altar de els celebracions és fora a l'aire lliure. Tot està pensat dins i fora: altar, trona de predicació, espai del cor de cantaires, confessionaris...

L'espai interior de la capella també és lloc de silenci i interiorització... però la llum penetra per tot arreu amb un joc de filtres de color... No, no estem a la fosca mina, estem voltats d'aire i de llum.





Le Corbusier no era precisament un home devot com diuen de Gaudí, no seguia cap credo però és evident que va entendre la dimensió religiosa humana, com en moments és silenci i interiorització i com en d'altres és festa i exteriorització. Va entendre que per als dominics s'havia de potenciar silenci i interiorització i per a al gent senzilla de poble i per als escarrassats minaires calia donar sortida a l'aplec de festa airosa i animosa.

L'Arquitectura no és simple tècnica, cal observació prèvia atenta. Le Corbusier es va prendre tres anys per comprendre la vida dels dominics abans no va dicidir i posar en accó els dissenys previs i dialogats.

La Pedagogia s'ha convertit massa en tècnica, i per cert, tècnica imprecisa. No hi ha construcció pedagògica si no s'observa abans atentament els infants i adolescents, si hom no compta amb els recursos de l'entorn. Els materials i d'equipament del centre i de la comunitat local i els personals, els que aporten les famílies i els infants i adolescents amb les seves habilitats adquirides. Això ens falta a l'educació i això és el que ens dóna direcció de com millorar l'educació escolar. Les obsesions pels resutats no ens estan conduint enlloc i fariem millor de pensar que els creatius no per això han estat menys eficaços. Cal estudi, dedicació i obertura a tota mena de coneixement. Martí Teixidó

Una perla en llenguatge corporal amb animació per a la CBb5

Pedagogies falses; també les hi ha.

El món digital pot amplificar a l'infinit l'experiència de viure. Sense experiència viscuda... res de res; alienació cultural.

Pedagogia compassiva; encobreix l'ensenyament tradicional