Dr. FULLAT: L'humà, una realitat orientada, estructuralment i
dinàmica, sempre inacabada. Vivim a partir de l'experiència i no es de les causes. les causes neurològiques, endocrines o bé psíquiques, no serveixen per viure. Això no exclou que el mateix professor Fullat va dir (sobre l'any 1996) que potser la biologia de l'educació és l'única ciència de l'educació (referint-se al sentit posititiu de verificada). Les intencions de l'educació es concreten en:objectius pedagògics, precisos i decriptibles, les realitzacions que es controlen
projectes políticoeconòmics, com la llei d'educació, travessats per ideologia, discurs no científic, que legitima allò que hi ha.
finalitats filosòfiques, cosmovisions que orienten l'educació, donen sentit al currículum i motiu als alumnes. Són utopies, un discurs no científic, que pseudolegitima la protesta contra allò que hi ha.
Ja podem veure que com s'ha pervertit. Avui és la llei que mana tenir un Projecte Educatiu, en origen la presa de posició que el grup de la Pedagogie Institutionelle (France, 1966) propugnava front a la uniformitat del sistema escolar francès. Ara hi ha molts projectes educatius però tots diuen el mateix, el que les lleis d'educació manen, el que es políticament correcte. Els pares-mares s'ho volen creure per no entrar en conflicte amb els docents. Els alumnes no tenen motius per l'educació; si seguim així, es la fi d el'eduacció de la quan ja ens va prevenir el mestre i sociòleg Neil Postman. Ens calen déus, nous déus, relats que donin sentit al currículum i a tota la vida de la institució escolar. Avui una institució trista, obligatòria per a molts. Són els poders públis els que estan obligats a oferir una oportunitat d'educació a tots, però no cal que ho regulin tot de l'educació.
El professor Full
at segueix recordant-nos els valors d'Occident fundats enJerusalem: Abraham l'home que fa camí en la incertesa però amb una gran fe.
Grècia: Ulises que ha fet un llarg viatge ple d'aventures, contrarietats i coneixences però retorna a la seva terra Ítaca, al seu pa, al seu vi i amb la seva gent.
Roma: Eneas que es queda on ha arribat i allà funda la ciutat, funda el seu món.
Integració de passat, present i futur. Difícil sobreviure l'educació en la Postmodernitat.
Els valors d’Occident, 2001
Antropológica de la Educación 1997 / Homo educandus: Antropología filosófica de la educación, 2004
http://www.octavifullat.com/cat/Amb aquesta fonamentació de l'educació, podem impulsar una institució escolar prou unitària perquè tots s'hi sentit bé i prou diversa com per acceptar orientacions més pragmàtiques, presència-gaudi (Roma), més teorètiques, memòria-recuperants (Grècia), més espirituals, expectació-expedició (Jerusalem). El valor cristià que ha impregnat Europa que vol inegrar-ho en encarnació-sentit. Queden més lluny, com superades després dels il·lustrats del segle XVII, les orientacions més supersticioses (Egipte) que alimenten la submissió de l'esclau. Ens sentim desenganyats de les promeses de la Modernitat portada al seu extrem imparable, la Postmodernitat, després de les experiències del segle XX que han posat de manifest la falsedat de l'aplicació comunista (Moscou) i les trampes del mercat capitalista (New York).
El professor Fullat es pregunta
per la fe religiosa i respon amb Wittgenstein: "D'allò que no es pot parlar, més val callar" I malgrat tot l'educació necessita fe. Las fe pedagògica en la dimensió historicista de l'ésser humà, en nosaltres, en la Humanitat. Més val no parlar de la fe i que es manifesti en l'acció.Dr. DAMASIO: va ser elogiat per les seves aportacions precises en el coneixement del cervell humà que verifica de manera positiva intuïcions ja anticipades per alguns pensadors avançats i desmenteix determinades concepcions acceptades i difoses pel poder establert.
1 L'emoció és diferent del sentiment.
2 Sense cos, no hi ha ment.
3 La ment pren decisions, pensa en el futur.
4 Les emocions intervenen en la presa de decisions i en veiem marcadors somàtics.
5 L'error de Descartes és la separació de cos i ànima.
6 Avís a la Piscologia que segueix estudinat la ment sense el cos.
7 Avís a la Medicina que ha menystingut la ment fent un tractament físico-químic de la malaltia.
8 El cervell actua com un simulador, sentint el nostre cos, inhibint-lo i també sentint el dolor dels altres.
9 Cercant Spinoza que ja va afirmar que podem guarir la malaltia amb l'acció del cervell.
10 La cosnciència es recolza sempre en l'organisme vital, encara que ho ignorem.
El professor Damasio afirma que amb el coneixement que tenim del cervell en els darrers vint anys hi ha un ampli ventall de problemes -mèdics, filosòfics i socials- que es poden abordar des de la perspectiva de la neurociència. Això ha estat possible per una bona conjuncció de tècnics en microscòpia electrònica i científics moleculars de laboratori amb teòrics de la neurobiologia, la conducta, la ment i la cultura.
Self Comes to Mind, 2010/ I el cervell va crear l'home és el darrer llibre del professor Damasio. La consciència i els sistemes morals són els que ens fan humans. S'està constatant que determinats vincles entre mamífers poden estar més associats a molèculs neuromoduladores com l'oxitocina que a un aprenentatge. Així doncs -afirma Damasio- la moralitat pot molt ben ser que sorgeixi de processos anteriors a la raó.
És ben necessari, urgent, que els docents tinguin formació en neuropsicologia per a poder fonamentar decisions per comptes de parlar i parlar dels problemes dels alumnes i cadascú dir el que se li acut. El coneixement de la Neurociència és el més deconegut i el que més falta perquè es pugui entendre que l'humà, l'alumne, és una unitat integral psicofísica. Els mestres d'educació especial, si no han adquirit una alta formació en aquest coneixement de neuropsicologia, si no són experts en pedagogia terapèutica, poc poden aportar als nostres centres i l'Administració els ha incrementat molt en els darres vint anys perque n'hi hagia tots els cenrtes.
La investigació del professor Damasio és investigació bàsica. Els precedents més importants en educació, els precursos de la neuropsicologia són Vigotski i Wallon. Ambdós, malgrat fer grans aportacions biològiques, afirmen que la consciència es construeix socialment sobre bases biològiques que ho fan possible però no suficient. Em pregunto si la consciencia social dels nazis capaços d'exterminar tanta gent, dels inquisidors que duein a la foguera bruixes i pensadors lliures, es devia solament a neuromoduladors o també a modelatge social.
Damasio va publicar abans títols explícits per si mateixos:
Descartes' Error: Emotion, Reason and the Human Brain, 1994 / El error de Descartes: la emoción, la razón y el cerebro humano
Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain, 2003 /En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos
http://www.usc.edu/programs/neuroscience/faculty/profile.php?fid=27
En aquest darrer es posa en al línia que des de cervell podem vèncer la malaltia, podem donar un sentit a la nostra acció, podem incidir en el nostre organisme...
La rectora de la Universitat Ramon Llull va cloure l'acte i entre d'altres pensaments, va dir que són dues línies paral·leles. Penso que més aviat estan en la mateixa línia, partint de punts oposats i complementaris i, inexorablement, coincideixen en aquesta unitat psicofísica que és l'humà. L'error de Descartes és haver girat la causalitat: l'existència és abans i ha evolucionat en el conjunt de l'espècie, de les espècies fins a generar pensament i autocosnciència. El problema de Descartes: com es fa el pont entre el cos i l'ànima?, era un fals problema. En la doctrina cristiana s'havia reduït la concepció humana a dualitat: cos-ànima, pecat-virtut, dolent-bo... malgrat haver adoptat en teologia una concepció trinitària. Cal entendre l'humà en una antropologia tridimensional: cos, ànima, esperit. L'ànima, ψυχή, participa de l'esperit , πνεύμα, però l'esperit ens supera, no ens pertany, per bé que forma part de la invariant humana: l'esperit de les aigües, brahma, l'esperit de l'univers, déu, alah... L'ànima, psiqué, és la que ens permet comparir els sentimenst amb els altres. El cos, σομα , em pertany exclusivament; jo me'n sento del dolor o jo gaudeixo de plaer i és el que delimita la meva existència que no exhaureix la vida. La vida, potser l'esperit, és abans que nosaltres i després de nosaltres. La vida ens és donada, la rebem i tenim uns any per donar-li sentit (existencialisme) i projectar-la a l'infinit (idealisme). Afortunament, vivim un temps que ens hem guanyat espais de llibertat: no hem d'estar tot el dia pastant a la prada com una vaca, no hem de creure tot el que ens diuen els grans de la Terra ni estem lligats a la terra, estem abocats a ser homo consumpti (humà consumidor) pel temps que vivim però depèn de cadascú. Martí Teixidó
[En verd elaboració de pensament propi]
