PUBLIC ITAT I MODA INFANTIL. Un greu maltractament a la infància.

Criatures consumidores. 60m de TV3


Cada vegada és més evident com la psicologia evolutiva serveix de ben poc a l'educació i no perquè no disposem de coneixement científic. Vegem en canvi la psicologia infantil aplicada a la publicitat, i sense escrúpols. Els infants i adolescents són els millors clients d'una societat desenvolupada i de consum. No tenen poder adquisitiu, ja el etenen els seus pares que "es desviuen" per ells, sense cap criteri. La tradició no pot aportar criteri a l'educació familiar, han canviat massa coses, La pedagogia no hi toca, fa discursos que solament serveixen per a formar més pedagogs i pedagogues però que no tindran un lloc de treball professional a l'educació escolar i que no seran cridats a desenvolupar la pedagogia familiar necessària.

El reportatge de TV3 aportat com a document "60 minuts" 22/12/2009
Criatures consumidores: la comercialització de la infància no té pèrdua. Estem fent que els infants, nens i nenes, no siguin infants. Aviat els incorporem a la vida dels adults, fins i tot abans dels 7 anys, edat que les societats antigues (Grècia i Roma) i també les societats medievals, separaven els infants nens de la mare i ja anaven amb els homes adults. La infància, malgrat ser anticipada per Plató a la seva obra República o Estat, no va constituir una estadi amb entitat pròpia fins a la generalització de l'escriptura a través de la impemta. La Convenció dels Drets del Infants de 1989 reconeix els drets d'un període de 0-18 anys que no s'ha de considerar com un humà adult en miniatura (ho havia dit Rousseau), té identitat pròpia. Però ara estem instrumentalitzant aquesta infància fins al punt que constitueix un maltracte. I tots callem?


DEIXEU-LOS SER INFANTS! NO ELS TRACTEU COM A MICOS, O COM A AUTÒMATES PROGRAMATS. NO, NO DIGUEU QUE S'HO PASSEN BÉ, QUE ESTAN CONTENTS. ¿QUÈ HAN DE FER SINÓ COMPLAURE-US? L'INFANT ÉS TOTALMENT DEPENENT DE L'ADULT, FARÀ ALLÒ QUE VOLEU QUE FACI. PERÒ NO DIGUEU QUE HO FA DE GUST.
Ja Rousseau va advertir: estimeu la infància;; afavioriu els seus jocs; les seves delectacions, el seu amable instint...empre vadant el riure pels llavis. ¿Per què voleu destorbar que gaudeixin els innocents nens d'aquests fugaços moments...? ¿Per què voleu omplir d'amargor i menyscapte eixos primers anys...? Vegeu: Emili o l'educació, llibre segon, tercera pàgina.
A quin cervell girat se li va acudir fer una nina de pit i cul com la Barby, llarga com una gamba estirada, per a joguina dels infants. Des quan els infants han d'amanyagar i pentinar la imatge d'una dona adulta objecte. No és més natural de l'infant amanyagar un animalet més petit que ell, un nino imatge d'un bebé al que protegeix amb les seves atencions? I els pares, desorientats, confosos, es pleguen als interessos comercials, a les demandes conduïdes dels seus fills. Qui educa els seus fills? ¿Els deixen en mans de comerciants sense ètica?



DEIXEM-LOS JUGAR! VEGEU COM INVENTEN, CREEN, IMITEN ELS ASSUMPTES DELS GRANS PERÒ AL SEU RITME, DESENVOLUPANT INICIATIVA, TROBANT EL SEU LLOC EN EL GRUP.



He entrat a botigues de roba infantil a la cerca d'unes peces per als infants que m'estimo i acompanyo en el seu creixement, nebots i també ja néts. M'ha semblat horrible entrar a ZARA, a IKKS... i ho dic perquè tothom ho pot comprovar. El negre domina per tot. Sí ja em sembla depriment que duri tant de temps per als adults (Ho va introduir Antoni Miró) i que abasti tots els àmbits de la gent adulta (abans eren els capellans, els ministres del govern, advocats jutges i empresaris... que així es diferenciaven del "populatxo"). Bé... som els adults... però el que s'està fent als infants em sembla inacceptable. I quin model o patró de poca creativitat els estem imposant!









Repeteixo. Ho considero un maltracteament a la infància i està a la vista que no hi ha altra consideració que el guany econòmic. No es pot sustentar com a estètica quan gairebé totes les "marques" s'apunten de manera compulsiva als mateixos patrons. Alguna intenta mantenir el color però sembla que es va reduint. Solament cal mirar pel carrer, a l'autobús. Si la massa fa el que fa la majoria, l'empresari, els accionistes que solament eprsegueixen guany, no poden arriscar-se a fer un producte diferent, amb critèri estètic divers, propi. La democràcia de baratillo ha imposat el criteri de la amjoria que s'identifica com a correcte. Ara veig que la democràcia serveix perfecatment a la societat de mercat. I si l'escola s'hi plega i no educa en el gust personal... això seguirà així amb les generacions que pugen. El professor escriptor Daniel Pennac pren una de les popsicions més contundents per fer veure els adolescents l'engany a que han estat sotmesos amb les marques. (Vegeu Mal d'escola, cap V Els profes se'ns mengen la bola, ¿sap?, 3, pág. 199).

Avui solament parlo d'infants fins als 12 anys tot i que passl el mateix amb adolescents de 12 a 18 anys però hi ha altres sentiments en joc. Als infants menors se'ls està imposant el sentiment de rebel·lia, de trencar, de passar de tot, també dels adults... i els pares inconscientment hi estan contribuint. Martí Teixidó

Ordinador per a cada alumne Sí. Però canvi de model d'Ensenyament

PCs per a cada alumne

Si no dissenyem sistemes pedagògics, aquesta eina potent servirà de ben poca cosa. Amb un PC cada alumne ha de fer la seva feina i en grups han de cooperar. Quan veiem els digitaltext uniformes per a tots, pensem que falta iniciativa pedagìgica, sols hi ha iniciativa comercial.

Es consideren comunicadors intel·ligents

Vegeu quina estètica, postmoderna degradada.
Donen lliçons de què? De publicitat i de ser bons comunicadors.
Es posible que venguin molt.
El que més sorprèn és que ells que es consideren tan creatius i intel·ligents: Alfons Cornella i companyia. I alguns paguen per veure'ls.

CINICMAN.COM

Els antics tenien consciència mítica, però potser sobre models de més qualitat: Abraham, Ulisses, Sidharta...
Avui tenim alumnes que, si no els ajudem , s'empassaran aquests mites de baixa estètica, ètica de venda-consum.

Els nous predicadors de la tribu

Vesteixen de negre, oficïen des d'una escenografia altar, es mouen com l'Escrivà de Balaguer... La litúrgia de la comunicació de masses...

PREDICADORS DE LA SALVACIÓ

I a l'escola... ¿preparem els alumnes per rebe missatges mediàtics, pensar, processar al informació, aplicar els propis valors, saber viure amb els altres i decidir...?

L'ENFANT SAUVAGE - educació comprensiva i exigent

L'ENFANT SAUVAGE - pedagogia amb actitud investigadora

Cb14 Competència bàsica. Unitat interdisciplinària. Ocasió de l'actualitat.

Tema de Geopolítica a Ciències Socials. Literatura de viatges de Marco Polo en català. Anglès competència necessària. Diversificar i aprendre cooperativament.

El parlament setmanal del president USA Obama [21.11.09], breu, justifica el seu viatge a països d'Àsia: producció i comerç internacional, llocs de treball per sortir de la crisi i acord per evitar un desastre nuclear. Són temes que s'han de tractar a Ciències Socials; tots els alumnes, futurs ciutadans, els han d'haver sentit a l'institut/escola per tenir la base de coneixement que, acabat l'ensenyament bàsic, els permetrà entendre assumptes d'interès general.



La presència d'aquests assumptes a la televisió i a la premsa d'informació ofereix una oportunitat de tractar els temes també a l'àmbit familiar, amb pares i germans, a taula o al sofà. Alguns adolescents, amb el coneixement iniciat a l'institut, poden conversar amb els pares d'igual a igual, saber més encara amb ells o donar-los una visió que potser no han tingut ocasió de conèixer. ¡Pot anar tan bé que els adolescents puguin establir converses amb els pares! Els temes externs poden alimentar una comunicació que passa pels inevitables sotracs de no ser un nen però tampoc un adult. Els adolescents poden mostrar que es fan grans sense haver de "rebotar-se" contra els adults.

La publicació d'un llibre de viatges de Marco Polo, La descripció del món. Llibre de meravelles (Proa)
justament per aquelles terres que avui visita Barack Obama, pot enganxar a alguns alumnes a llegir. Aquests alumnes podrien ser convidats a aportar a classe de Ciències Socials, preparat des de Llengua i Literatura, una visió d'aquells països d'una altra època, dels que en queden unes constants però hi ha hagut canvis en la perspectiva uniformizadora de la Globalització.
Altres poden documentar els viatges rastrejant la xarxa. Amb encàrrecs personalitzats podem atrapar els més desmotivats. És la possibilitat de fer una mini WebQuest. I trobaran fins i tot massa.

http://www.ociototal.com/recopila2/r_viajes/marcopolo.html

Certament, ens parlaran de les espècies (és el que ens havien explicat fa quanranta anys) però ells s'interessaran per la pasta italiana. I per què no? Es toparan amb la llengua italiana i veuran que poden compendre, els parlaran de salses amb espècies i ho podran explicar a la seva mare (ritual de creixement). Poden arribar a catàlegs de màquines de donar formes a la pasta (Tecnologia). Els italians han dominat fa molts anys el mercat de les màquines automàtiques d'alimentació i begudes (cafeteres, gelats, llaunes...).
http://www.italyexport.com

I això fa pensar que cada país ha de trobar un desenvolupament, una producció que tingui entrada i sigui demanada al mercal global, a la Unió Europea i arreu del planeta. Què podia aportar España en entrar a la UE el 1986? Taronges, olives, girasol i colza? Però l'oli el proporcionaven els italians amb olives españoles...I de productes industrials? L'invent espanyol del Talgo no es va actualitzar i ara importem tecnologia alemanya i francesa per a l'alta velocitat. El motor d'aigua inventat a Extremadura no va rebre suport per acabar de perfeccionar l'invent i avui rebem tecnologia de motors d'hidrogen per descomposició de l'aigua. No podem parlar de Catalunya doncs la iniciativa empresarial puntera ha estat absorbida pel centralisme de Madrid com en el cas de Catalana de Gas; quan va passar del gas de combustió de carbó a la comercialització del gas natural comprat a Algèria va haver de desplaçar-se a Madrid com a Gas Natural. Quin país!

No, no es pot parlar de tot, certament. Cal ajudar els nois i les noies a estructurar el coneixement, ben compartimentat segons les ciències però això arriba al final. Per a motivar els alumnes no interessats, cal saber veure que es pot tirar d'uns fils o d'uns altres però tots formen part de la troca del coneixement. Si trobem un fil per a cada alumne, tots arribarant a tot coneixement. El que convé és no tenir cap alumne aturat i evidentment hem d'evitar d'estressar-los

Si es parla de Xina, Xung-kuo, no podrem deixar de parlar de la violència ètnica del passat estiu de 2009 a Ürumqi, província de Xinjiang, una setmana de ràbia i terror que podem conèixer per fonts d'informació estrangeres.




http://www.guardian.co.uk/world/video/2009/jul/20/urumqi-protests-han-uighur

























Tots els alumnes poden ser capaços de llegir bé i comprendre el text del President's

Weekly Address: Traveling Abroad for Our Economy at Home

amb l'oportunitat de veure i sentir vàries vegades amb subtítols en English (també en Català o Español per als que no poden encarar el text d'entrada). Potser alguns alumnes fins i tot el poden escoltar amb el telmòbil. Tots els recursos que estan a l'abast dels alumnes consumidors els hem d'incorporar a l'aprenentatge. Si els professors d'anglès haguessin aprofitat el walkman que duien gairebé tots els alumnes entre 1990 i 2000 (aquell walkman que en alguns centres estava prohibit dur), abans de mòbils, ipods i... ¿no podrien tenir més competència en anglès oral: comprendre i parlar?.... Hi ha un principi pedagògic implícit que és la clau: "justament, no tots els alumnes han de fer el mateix" i això ens ho facilita la societat de consum. En els anys passats amb un walkman, al reproductor del cotxe dels pares o a la cadena musical de l'habitació uns alumnes posaven còpia de la cinta de les unitats 5 o 6 i d'altres alumnes posaven còpia de la cinta de les unitats 19 i 20. Hem de veure com ho podem fer avui amb els aparells que disposen. Si ells feien les còpies a casa amb una doble platina, avui són ells els que poden copiar i convertir els audios en fitxers mp3; ho faran millor que noslatres i aquest encàrrec és un ritual de creixement, de pas de nen a adult.

I els professors i professores, parlem d'Ensnenyament Bàsic fisn als 16 anys d'edat, han de ser competents i actualitzats en un camp de coneixement però poden honestament i prudentment contribuir a l'aprenenatge bàsic d'altres matèries. Trobaran més punts de connexió amb els alumnes i se sentiran reconeguts per ells. (Això és l'autoritat del professor que no dóna cap llei encara que vulgui reivindicar-la). Si a l'ESO els alumnes veuen que tots els professors, professem tots els coneixements, procediments i valors de la cultura, si donem valor cultural en sentit ampli a la de prestigi i també a les noves formes de la cultura de masses, segur que recuperarem aquest vint per cent d'alumnes que té capacitat però no interès i ens interromp la classe. Recordem què ens ha dit el professor Daniel Pennac: "el dolor de no aprendre" és el que rebota un bon nombre d'alumnes. Volen però així no poden aprendre. Podem donar-li la volta. Martí Teixidó

MEDIACIÓ EDUCADORA. Inevitable si sabem que els nostres alumnes segueixen l'anunci i estan pendents de la música

Michael Jackson This is it - lyrics

This is it, here I stand
I’m the light of the world, I feel grand
Got this love I can feel
And I know yes for sure it is real

And it feels as though I’ve seen your face a thousand times
And you said you really know me too yourself
And I know that you have got addicted with your eyes
But you say you gonna live it for yourself.

I never heard a single word about you
Falling in love wasn’t my plan
I never thought that I would be your lover
C’mon baby, just understand

This is it, I can say,
I’m the light of the world, run away
We can feel, this is real
Every time I’m in love that I feel

And I feel as though I’ve known you since 1,000 years
And you tell me that you’ve seen my face before.
And you said to me you don’t want me hanging round
Many times, wanna do it here before

I never heard a single word about you
Falling in love wasn’t my plan
I never thought that I would be your lover
C’mon baby, just understand

This is it, I can feel
I’m the light of the world, this is real
Feel my song, we can say
And I tell you I feel that way

And I feel as though I’ve known you for a thousand years
And you said you want some of this yourself
And you said won’t you go with me, on a while
And I know that it’s really cool myself

I never heard a single word about you
Falling in love wasn’t my plan
I never thought that I would be your lover
C’mon baby, just understand

I never heard a single word about you
Falling in love wasn’t my plan
I never thought that I would be your lover
C’mon baby, just understand


Song Information
The song was released worldwide on October 12 at midnight on www.michaeljackson.com, 2009.
The song, written in 1980, bears a strong resemblance a song by Sa-Fire, known as “I Never Heard,” which was written by Jackson and Paul Anka in 1991.
Released October 12, 2009
Recorded Unknown
Genre Pop, soul
Length TBA
Label Epic


No hi veig moltes possiblitats. Està tant comercialitzat! Però si forma part de l'imaginari dels alumnes, hem d'incorporar-ho, ni que sigui com a lliçó ocasional. A English?, a C. Socials?. A Visual i Plàstica?, a Música, a Tutoria (Personalització i convivència)...

Darrerament he pensat que a Educació Física es pot introduir, conscienciar o interioritzar els moviments, produir moviments nous activant unitats motores adormides; (Llegiu del neuròleg Oliver Sacks: "Mans" a L'home que va confondre la seva dona amb un barret.). Bona part de les nostres potencialitats motores es van adormint, el nostre cervell s'oblida de determinats moviments. És bona ocasió fer aquesta lliçó amb els joves; l'Educació Fisica ha d'anar molt més enllà de pràctica reglada i amb un bon aprenentatge jove es poden prevenir moltes conductes de la vida adulta.

Tant se val! El tema és un bon símbol d'una època, Postmodernitat, de narcisisme dominant, de prioritat a la sensació front a la raó, de demanda contínua d'afecte. Què n'hi ha ce cert? Què n'hi ha de comercial? Qui mou els titelels? Qui s'arrisca? És una aspiració la infantesa permanent?.

Dóna per veure que és una de les idealitzacions mítiques de la nostra societat, conservar-se eternament jove. Un narcisisme marcadament egocèntric, de persona fràgil, desprotegida.

És pot comparar amb el narcisime creatiu del pallasso. Els pallasso solament viu si és contemplat, aplaudit... Però ens fa de mirall, mostrant-nos les seves pífies, els seus fracassos propis, ens fa riure, riure de nosaltres mateixos. Reflecteix la nostra imatge.

Sense dramatismes, es pot parlar de l'ansietat crònica, de l'ajuda amb fàrmacs i dels seus límits. La solitud del gran artista; la diferència entre interessats, admiradors i amics. Per què entre tanta gent es pot sentir solitud? Però coneixem grans artistes que no es troben en aquesta situació. Quina és la clau?

SALUT MENTAL dels infants - TVE2 dimarts 6 d'octubre

La salut mental dels infants també és assumpte de les pedagogues i pedagoggs.
Per què? ... No és intrusisme professional i aviat es pot explicar. Les malalties es diagnostiquen per marcadors bioquímics que marquen el criteri d'aplicar la medicació experimentada en la dosi adequada. Les malaties mentals no tenen marcadors bioquímics clars i es va ajustant el tipus de medicació i les dosis a partir dels simptomes que comunica el mateix pacient o observa un familiar.

El tractament de malalties mentals en els infants és encara més complex: no hi ha marcadors bioquímics, l'infant no és capaç d'explicar bé els seus estats d'ànim i comportament, i el més important, el seu sistema nerviós està madurant dia a dia a partir de l'activitat i les interaccions socials. El desenvolupament cerebral no es completa com a mínim fins al 15 anys d'edat. S'estant creant contínuament noves synapsis, noves connexions i nous circuïts de memòria que fan possible l'immens desenvolupament personal i social de què és capaç l'ésser humà. En aquest pocés de desenvolupament es poden compensar discapacitats sensorials (vista, oïda), discapacitats motrius (prótesis) i, ¿per què no, bon nombre de discapacitats -o millor en direm- de disfuncions mentals. En totes les compensacions, la pròtesi o aparell no resol res per ell mateix i la persona es reeduca.

Doncs bé, si els infants diagnosticats amb TDA/H o bipolar... solament són medicats... podem fer contenció del problema però no guarim. I potser, qui sap, ara sedant, ara estimulant químicament fem que un infant que creix no s'arribi a conèixer ell mateix, que no pugui arribar a ser conscient del seu comportament, dels seus estat d'ànim, doncs no depenen d'ell sinó de la bioquímica que li administren.

Attention Deficit/Hyperactivity Disorder or ADHD o Transtorn per Dèficit d'Atenció sense/amb Hipercativitat TAD/H. Tinc notícia que va ser definit el 1974 a Cambridge per l'Associació de neuròlegs front al tractament psiquiatric que rebien fins aquell moment. (Em sorprèn comprovar que ni s'esmenta el TDA/H a diversos manuals entre ells: Harrisson, Principios de Medicina Interna de 1991, Psicologia Biológica de Rosenzweig-Leiman-Bredlove de 2001). Es va anar generalitzant el tractament amb methylphenidate, destroamphetamine, pemoline , comercialitzat com a Rubifén, Dexedrine i d'altres, ara com a Concerta. Efectivament, es va poder comprovar que fallaven els processos de racaptació de dopamina o serotonina i la farmacoquímica podia ajudar. S'ha fet algun altre tractament? S'ha desenvolupat un tractament pedagògic ben pautat per a pares-mares i un altre per a mestres?... Ben poquet. El que ha quedat ben consolidat en trenta anys és l'etiqueta i la medicació encara que en molts casos tinc indicis que presa amb irregularitat. Els mateixos noiets de nou a catorze anys - noiets i no noietes- es presenten dient: "Es que jo tinc transtorn d'atenció... sí i prenc Concerta".
Jo pedagog els dic: "No serà que tens una atenció múltiple, que pots estar per moltes coses, que ho veus i ho sents tot... "I clar, qui pot estar per moltes coses pot fer un tipus d'activitats però quan es tracta de concentrar-se molt en una ac¡tivitat... no es fàcil" "No, no" -diu. I torno: Però si una cosa t'interessa de veritat, si una cosa t'agrada, estàs per allò..." "Clar" - diu. Jugues a bàsquet? Saps veure-les venir, estàs pel joc? "Sí, és clar" -diu. I encara diré més. Quan he conegut el pare del noi... he comprovat que eren tallats pel mateix patró. El pare és un actiu representant que sap ampliar la seva cartera de clients, sap parlar dels productes que representa i de moltes més coses, inclòs el futbol vist des de qualsevol equip. Aquest pare, si avui anés a l'escola, podria ser etiquetat de TDA/H.

Si és la societat que s'ha tornat hiperactiva, ¿ens hem d'estranyar que els qui estan en la banda alta de l'atenció múltiple i l'activitat es desbordin? És possible que, en algun cas, la medicació en frenar l'activitat impulsiva eviti conflictes majors. Però la socialització, l'educació i l'aprenentatge són les formes culturals que la societat té per "modular" els impulsos, orientar-los a l'acció constructiva. D'altra banda la societat ha d'exercir la necessària compulsió posant uns límits clars, necessaris per als menors i per als adults que no han interioritzat les normes. Els adults madurs i equilibrats ja tenen regulador intern i no els calen normes compulsives. Compleixen les normes adequant-se a les circumstàncies i amb responsabilitat pròpia, amb criteri i iniciativa quan no hi ha normes.

Els transtorns de comportament o de conducta infantil també s'han de tractar amb pedagogia. Pedagogia científica, no la que esmenten polítics, periodistes com a acció de convenciment. La Pedagogia ha d'ntegrar una anàlisi sistèmica amb fonamentació neurològica, psicològica i sociològica (això és treball d'equip pluridisciplinar) i presentar propostes o protocols d'intervenció educativa que puguin ser supervisats en la seva aplicació i avaluats segons diferents infants i diferents contextos. És possible que en alguns casos ajudi una medicació ben mesurada, però no tinc cap dubte que la intervenció més definitiva és pedagògica si incideix de manera sistèmica en tots els entrorns de l'infant i adolescent, particularment la família i l'escola. Ara bé, també els mitjans de comuniacció haurien de veure la seva responsabilitat en fer infants hiperactius o bé harmonics (actius+reflexius+contemplatius). Martí Teixidó

El que aquesta setmana ens pugui oferir TVE2 i d'altres mitjans de comunicació és una maginifica ocasió per tractar del tema detingudament entre els professionals de l'educació: els docents que estan dia a dia amb els alumnes i els pedagogs que han de ser docents experts capaços de dissenyar protocols d'intervenció.





Vegeu SAGE journals on line

Suffer the restless children: the evolution of ADHD and paediatric stimulant use, 1900—80

Rick Mayes

University of Richmond, USA, bmayes@richmond.edu

Adam Rafalovich

Pacific University, USA

This article traces the historical evolution of Attention Deficit/Hyperactivity Disorder (ADHD) and the controversial use of stimulants as a treatment for children diagnosed with the disorder in North America.While the children in question have exhibited similar behaviour over the last century, the diagnostic labels used to identify them have changed due largely to cultural, medical and scientific changes and discoveries. For decades, children's treatment with psychotropic drugs was sufficiently controversial that pharmaceutical companies would not finance research in the area. The only substantial source of research funding for paediatric psychopharmacology in the USA from the 1950s to the 1970s was the National Institute of Mental Health (NIMH). In 1970, the first in a long-running series of controversies erupted over children's treatment with stimulants.

Semana "Concienciados con la salud mental" en Televisión Española 5 -11 de octubre, coincidiendo con la celebración del Día Mundial de la Salud Mental Sexta vez que TVE pone en antena este formato solidario y de servicio público Reportajes de 'Informe Semanal', 'Crónicas', 'Documentos TV', 'La Noche Temática' y 'Zona Documental' A ellos se suman los largometrajes "Radio La Colifata" y "Wilbur se quiere suicidar"

Programa Semana TVE

DOCUMENTOS TV: "EL NIÑO MEDICADO" (MARTES 6, A LAS 22:00 HORAS EN LA 2)


El documental estadounidense "El niño medicado" analiza los efectos de la medicación en niños con trastornos de hiperactividad o bipolaridad. En 2001, un millón de niños tomaba medicamentos psiquiátricos en EEUU. Ni los diagnósticos fueron correctos en su mayoría, ni existían ensayos clínicos en niños de los fármacos administrados. Es el caso de Jacob, un niño de 9 años a quien le diagnosticaron un trastorno de estado de ánimo y le trataron con estimulantes, antidepresivos y antipsicóticos.



Més informació directament a TVE

El documental disponible

Piromusiocal de La Mercè

PIROMUSICAL DE LA MERCÈ - BARCELONA 2009
Un exemple de postmodernitat, de consumisme i de ciutat decadent.


M'esborrona sentir que tothom fa elogis del Piromusical de La Mercè. No hi ha ningú que pensi diferent? Pensament únic?

Ningú l'ha considerat excessiu. Nova cançó i músiques de cinema. Quin excés! Quin abús! Algú pensa que els temes musicals es podien gaudir? Un tastet de tots; temes que ens podien emocionar però interromputs pel següent. És com si en anar a escollir un paper pintat per renovar la sala, veient el mostrari ens agradessin tots i ens emportéssim el mostrari per empaperar les parets. Ha estat una banalització dels temes musicals.

I de Nova Cançó, la novetat, ben poca. Em va agradar molt l'entrada: Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa; era el tema adequat per obrir l'espectacle i diré que em va agradar des del primer dia potser pel: "O benvinguts, passeu passeu... que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I això que és el millor exemple de cançó postmoderna: passeu, passem-ho bé, somiem (no el Somiem de Llach), al·lucinem. Però, el primer tema: interromput!

Quin empatx de temes musicals, quin barroquisme, quin excés. "Ho volem tot, tot i tot!" -com la nena de l'anunci de la companyia d'assegurances. Inducció total al consum o simplement superficialitat? Era meravellós veure una gernació de tanta gent, de totes les edats, parelles enamorades, pares amb fills a coll-i-bé...

I la reflexió pedagògica. És una experiència hiperactiva per als infant més petits. Més, més i més. Tot és acció, NO hi ha temps de contemplació. Anem excitant que després ja anirem al neuròleg, que diagnotiqui TDA-H i posi solució bioquímica. Per què llencem a perdre una magnífica oportunitat de contemplació? La hiperactivitat té base biològica, potser sí, però si la societat juga a la hiperactivitat, de què ens estranyem?. L'educació dels infants avui ha de contribuir més a la contemplació que a l'acció. S'ha de fer una activitat reflexiva.

I quin mal patró estètic que presentem als infants, quin barroquisme "pastititxe". La Font de colors del Parc de Montjuïc dissenyada per l'enginyer Crarles Buïgas és una meravella del primer terç del segle XX. Després va estar espatllada durant molts anys per desídia de l'Administració. En refer-la als anys setanta, algú va tenir la bona pensada d'incorporar temes musicals, suposo que recordant la iniciativa de l'enginyer Buïgas: un palau d'aigua, llum i so que no va poder arribar a realitzar. Excel·lent. De fa anys les Festes de La Mercè acaben amb uns focs d'articfici que es feien al Port de mar de Barcelona. ¿Qui va tenir la mala pensada de durs els focs d'articifi a la Font del Parc de Montjuïc? ¿Com se si va acudir tanta barreja? ¿Com es pot contempalr l'aigua lluminosa i les seves formes canviants amb els focs que apunten el cel? ¿On hem de mirar? I suposant que emetessin música, no compassos per demostrar que les tenim totes, ¿com escoltar la música amb petards tronadors que exploten contínuament? No seria millor obrir l'espectacle amb un tro,comtemplar els focs de colors al cel de la nit en silenci extasiat trencat suaument per: Ooh! Oooh,! Oooh! i alguns infants que no podrien contenir l'emoció: Qué maco! Qué bonic! Oooohhh! (silenci) i els tres trons finals que donarien entrada a aplaudiments desbordants. Martí Teixidó

ENSENYAMENT de pena. Segueix

Vegeu una seqüencia. És de 2007. Inacceptable. Aquesta escola no es pot aguantar. Els alumnes tenen tots els motius per abandonar. El model és el dels anys 60s del segle XX passat però amb molt poca talla personal i cultural. Quina misèria estètica: el professor entra i deixa la jaqueta sobre la taula, pregunta potser perquè té poc per explicar, pissarra i res mes; ell no és un bon model de comunicació. Feia educació física i ara fa filosofia. Quina classe més buida, freda, morta! La professora de música, no pot tenir un equip de so? Si no me l'han donat, jo me l'he dut; em surt més a compte perquè vull fer la classe amb iniciativa i perquè connecto amb els alumnes i m'estalvio problemes. Jo encarregava enregistraments als alumnes més trinxats i ho feien amb responsabilitat i contents de tenir la confiança del professor tot i que caldria encara fer-los alguns advertiments a classe. En cap dels professors presennats veig el perfil de docent que avui necessitem.




L'Escola ComunicActiva no avança. Com és possible?
I avui encara he sentit professsors que diuen que s'han d'anar reciclant per poder incorporar els ordinadors... Però es que han estat dormint tots aquests anys? Recordo el 1983 haver fet el primer curs de Basic, el 1985 hi havia el Logo, ben interesasnt, el 1988 ja hi havia sistema MS dos generalitzat. El 1995 ja s'havia generalitzat el Windows, sistema gràfic que estalviava les sintaxis complicades. Tots els professors i professsores que llavors tenien menys de 50 anys ja s'havien d'espabilar i ens està sortint gent que en tenia 30 d'anys i que no està a punt. No són competents per fer de docents. Haurem de fer una ERE i els no competents en informàtica, en llengües, en comunicació gestual... hauran de cercar feina.


S'haurien d'haver trobat enregistraments de treball cooperatiu amb ús d'ordiandors i recursos ben dievrsificats. No ho hem trobat. No podem neutralitzar un model tan penós.

Amb Ça commence aujourd'hui sí que vam veure imatges d'una escola infantil amb grans problemes socials però amb gran compromís del director que aconsiguia comprometre el conjunt de l'equip de mestres. El millor que hem vist. En volem més.

Massa violència de parella, massa violacions. Bé n'haurem de parlar a l'educació escolar, a secundària.

Cada vegada que es produeix una violació, una violència. Cada vegada que me la comuniquen per televisió, em sento violat i violador alhora. Em pregunto, ¿Com els humans som capaços d'arribar aquí? Tots en som responsables i per això tots hem de contribuir a eradicar la violència, la violació. A la institució escolar no ho podem passar per alt però tampoc podem fer sermons i que els alumnes se sentin "ratllats".

Hi ha formes de comunicació de sentiments, de vivències molt més potents a la societat de comunicació de masses i tecnologies de la informació. Servim-nos-en. Esperem que siguin molts els professors, de llengua, de ciències socials o d'anglès... que entrin a la classe i encarin el problema.

Moustaki ja fa anys ho va expressar amb Chanson cri, en francès. és igual que no n'hagin fet; saben català, castellà i anglès. Espavilem-los! I que siguin ells qui aportin una altra cançó i vídeo, en anglès o en italià. Segur que hi haurà alumnes que s'hi llençaran més que a llegir un text. Que el canti, s'aprèn millor... i que l'expliquin als pares que va per a tots. I llegiran en altres llengües, es comunicaran i arrelarem en ells que la nostra família humana ja no empra la violència directa; prou que en queda encara de simbòlica, de psicològica. Pasa pas, cada dia és un nou pas, cada professora i professor una oportunitat.

Escolta i segueix la cançó

Si et cal traducció... però segueix el francès

Paroles Georges Moustaki: Chanson cri

Je veux que ma chanson soit comme un cri d'alarme
Entre un air à la mode et un chanteur de charme,
Et même si je ne chante pas assez fort,
Qu'on veuille m'écouter trois minutes encore.

Quand on entend parler de femmes que l'on viole,
Pour beaucoup d'entre nous, ça reste des paroles.
On discute, on s'indigne, on ferme le journal
Puis on finit par trouver ça presque normal.

Hier, j'ai rencontré l'une de ces victimes.
Pour la police, c'est affaire de routine
Et pour les autres, ce n'est guère qu'une histoire.
Moi, j'ai vu la détresse au fond de son regard.

J'ai lavé son corps couvert de sperme et de sang.
L'individu était presqu'un adolescent.
Très vite, il a fait ça sans amour ni plaisir.
Il paraît qu'il a pleuré avant de s'enfuir.

Mon Dieu, qu'avons-nous fait pour en arriver là ?
Que faut-il faire pour arrêter tout cela ?
Ma tête se révolte et mon cœur est meurtri
Et j'ai eu mal pour elle et j'ai honte pour lui.

Mais qui d'entre nous n'a jamais violé quelqu'un,
Pour ne parler que de ces petits viols mesquins
Qui font partie de notre vie de tous les jours
Et abreuvent de larmes notre soif d'amour ?

La puissance, l'argent, la force et le mépris,
L'autorité du père et celle du mari,
La rigueur imbécile des fauteurs de l'ordre
Qui crée les enragés qu'il empêche de mordre

Car ce sont nos enfants qu'on appelle la pègre,
Gauchistes blousons, noirs drogués et autres nègres,
Tous ceux qui, pour survivre, cherchent à rêver,
Ceux qui cherchent la plage au-dessous des pavés

Et si je viens chanter à la télévision,

Dans le cadre établi de la consommation,

Avec l'approbation du prince et de la cour,

Ne va pas croire que c'est pour faire un discours.

Ce n'est pas non plus pour te convaincre ou te plaire

Ou chanter les idées quoi sont déjà dans l'air

Mais c'est pour demander un aujourd'hui meilleur

En faisant simplement mon métier de chanteur.

Je dis que le bateau prend l'eau de tous côtés.

Il est temps qu'on essaye de le colmater.

Victime ou criminel, les deux sont concernés

Et s'il y a un coupable, on est tous condamnés.

Georges Mustaki ve sovint a Catalunya

La cançó de Moustaki és de 1976, ha passat temps.




I encara veiem a diari imatges de dones destroçades.
I no posem les de dones violades, no les podem posar,
mentre que a la xarxa trobem simulacions,
adolescents que juguen a simular violacions. Inacceptable.

¿Què hem fet per arribar a això?
¿Què hem de fer per aturar-ho?

Si són conductes apreses... ningú més les ha d'aprendre.

CÁTEDRA DE PEDAGOGÍA 2009 en Yahoo! Video

CHAGRIN D’ÉCOLE / MAL D’ESCOLA. pedagogia narrativa i foanmentada

PENNAC, DANIEL. CHAGRIN D’ÉCOLE. PARÍS: GALLIMARD, 2007 / MAL D’ESCOLA. BARCELONA: EMPÚRIES, 2008.
Pennac ens ha ofert darrerament un assaig narratiu de base autobiogràfica amb gran força pedagògica. Al nostre país ha estat presentat amb el títol “Mal d’escola”, “Mal de escuela”. Jo hagués proposat traduir chagrin per pena. Pena d’escola perquè podria ser molt més gratificant, perquè amb les condicions actuals, per limitades que siguin l’escola hauria de ser una experiència inefable, per als infants que a un cert nombre d’escoles ho és força i encara més per als joves adolescents que l’escola segueix interessant-los com a punt de trobada però no podem ignorar que per a un vint per cent d’ells comença a ser una plasta als 12 o 14 anys i això amb independència de la situació econòmica-socio-cultural.
Pennac, professor de llengua francesa durant vint-i-cinc anys, se’n va anar sortint amb els alumnes més difícils però no ha volgut fer un llibre sobre l’escola. “Tothom se’n ocupa de l’escola, eterna baralla dels antics i els moderns: que si els programes, que si el paper social, les seves finalitats, l’escola d’ahir, la de demà... No, un llibre sobre l’últim de la classe! Sobre el dolor de no comprendre, i el dels seus danys colaterals.” -diu el seu propi personantge. Anteriorment ja s’havia ocupat de la lectura: Com una novel·la (1992), de la lectura com a activitat lliure de gaudi i de cultura, no de les classes de lectura, cada vegada més feixugues perquè uns saberuts de l’administració pública han decidit que hi ha lectures obligatòries.
La presentació del llibre ha tingut un potent desplegament publicitari doncs les editorials comptaven amb xupar roda de la difusió que va tenir Com una novel·la, truduïda al català dos anys abans que al castellà. He tingut ocasió de parlar amb molts professors d’educació secundària i no, no ha entrat el llibre més que en aquells que ja estan compromesos en la causa dels adolescents avorrits d’escola. I és una veritable llàstima; el mateix conseller d’educació hauria fet una gran aportació amb una petita despesa trametent deu exemplars a cada centre d’educació secundària i de bon segur que els professors farien llistes de reserva doncs seria objecte de conversa.



Chagrin d’école va sortir el 2007. Jo vaig tenir la sort que una filla de retorn d’Erasmus a France, em va voler fer el regal adequat, va consultar i va encertar


Mal d'escola, Mal de escuela es va presenetar el setembre de 2008 i, transcorregut un any, encara seria una bona proposta que les autoritats educatives en trametessin deu exemplars a cada centre d’educació secundària on es podrien obrir fòrums de diàleg professional ben contextualitzat que farien més que tanta normativa legal i tant de currículum. Martí Teixidó

Els homes que no estimaven les dones

Ja he llegit Els homes que no estimaven les dones, 665 pàgines de lectura, una setmana de vacances que podia dedicar-m’hi. “Una sorprenent novel·la de gran perspicàcia sobre les ments corruptes” -diu l’editorial Columna i detalla: “Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... “. “...es la crónica de los conflictos de una familia, un fascinante fresco del crimen y del castigo, de perversiones sexuales y trampas financieras; -diu l’editorial Destino. L’original suec de Sierg Larsson duu el títol "Män som hatar kvinnor" però en la versió anglesa s’ha traduït per "The Girl With The Dragon Tattoo". Efectivament, el canvi de títol pot donar una idea totalment diferent de l’obra però vull pensar que s’ha fer per a evitar confusió amb un llibre d’autoajuda, Men Who Hate Women and the Women Who Love Them: When Loving Hurts And You Don't Know Why (Paperback) by Ph.D. Susan Forward and Joan Torres, publicat el 1987 i reeditat el 2002. Inicialment hom pot pensar que el tema, la missoginia patològica, es el mateix tema tractat en la novel·la que en el llibre dels psicòlegs.

(text complet en fitxer adjunt)
Lectura crítica pedagògica de l'obra de Stieg Larsson

L’escenari social és el de la corrupció de la societatdel benestar: especuladors de capital sense escrúpols defensors de la privatització però que també especulen amb subvencions públiques, economistes i advocats que justifiquen el sistema i oculten la realitat, polítics i administradors públics contaminats pel sistema econòmic i particularment la conformitat o covardia i incompetència dels professionals de la comunicació front als qui un d'ells, perdedor, un protagonista, Mikael Blomkvist, no està disposat a claudicar per dignitat humana (no és ni mercenari, ni heroi). L’imaginari personal mostra el rerafons pervers dels trionfadors a la societat: perversió de la violència sexual contra les dones i perversió racista de violència nazi i, en contrast, una jove, Lisbeth Salander, marginal i disocial, potser un fracàs escolar justament perquè demostra que, malgrat no haver assolit títulació acadèmica, té intel·ligència, una pirata informàtica quasi autodidacta, que es compromet en una feina i una causa quan la té clara.


També presentada al cinema
però diferent.
Desapareixen els temes de fons.
Queda desdibuixada la crítica al model
econòmic social i polític de la societat del benestar.
Un senzill passatemps, no innocent per las més joves.

BarçaGuardiola, un exemple per a la pedagogia

BarçaGuardiolaPedagogia

View more presentations or Upload your own.

El recurs pedagògic de Guardiola. O no és un recurs pedagògic?

És pedagògic perquè: 1 té fonamentació psicològica i cultural, 2 és intencional amb finalitat objectivada, 3 s'ha ideat i creat un recurs específic, 4 s'ha aplicat en temps apropiat, 5 ha estat rebut pels jugadors destinataris amb autoritat però generant una identificació personal.

No hem d'aconseguir tot això en l'acció docent?
Tot això i més. Que cada infant, que cada jove, noia o noi, siguin ells mateixos. El mestre fa ser, ajuda a ser cadascú ell mateix. Evidentment és molt més que el que fa el BarçaLaporta que paga milionades, el BarçaGuardiola que és més que un club però molt menys que una escola i que un mestre o professor. Fer ser persona i societat, transmetre coneixement per donar visió del món i sentit de la vida és més que tot.

Música - cançó - pensament - sentiment

Ja ens cal gent que nos sols faci l'espectacle, "ja n'hi ha prou d'espectacular".
Ens cal paraula viva, comunicació humana, compartir sentiments, expressar anhels.

Els Manel





Els millors professors europeus

El currículum basat en competències.

Competencies Bàsiques a E. Primària. Conferència 11.05.09 de Martí Teixidó

View more presentations or Upload your own.