Piromusiocal de La Mercè

PIROMUSICAL DE LA MERCÈ - BARCELONA 2009
Un exemple de postmodernitat, de consumisme i de ciutat decadent.


M'esborrona sentir que tothom fa elogis del Piromusical de La Mercè. No hi ha ningú que pensi diferent? Pensament únic?

Ningú l'ha considerat excessiu. Nova cançó i músiques de cinema. Quin excés! Quin abús! Algú pensa que els temes musicals es podien gaudir? Un tastet de tots; temes que ens podien emocionar però interromputs pel següent. És com si en anar a escollir un paper pintat per renovar la sala, veient el mostrari ens agradessin tots i ens emportéssim el mostrari per empaperar les parets. Ha estat una banalització dels temes musicals.

I de Nova Cançó, la novetat, ben poca. Em va agradar molt l'entrada: Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa; era el tema adequat per obrir l'espectacle i diré que em va agradar des del primer dia potser pel: "O benvinguts, passeu passeu... que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I això que és el millor exemple de cançó postmoderna: passeu, passem-ho bé, somiem (no el Somiem de Llach), al·lucinem. Però, el primer tema: interromput!

Quin empatx de temes musicals, quin barroquisme, quin excés. "Ho volem tot, tot i tot!" -com la nena de l'anunci de la companyia d'assegurances. Inducció total al consum o simplement superficialitat? Era meravellós veure una gernació de tanta gent, de totes les edats, parelles enamorades, pares amb fills a coll-i-bé...

I la reflexió pedagògica. És una experiència hiperactiva per als infant més petits. Més, més i més. Tot és acció, NO hi ha temps de contemplació. Anem excitant que després ja anirem al neuròleg, que diagnotiqui TDA-H i posi solució bioquímica. Per què llencem a perdre una magnífica oportunitat de contemplació? La hiperactivitat té base biològica, potser sí, però si la societat juga a la hiperactivitat, de què ens estranyem?. L'educació dels infants avui ha de contribuir més a la contemplació que a l'acció. S'ha de fer una activitat reflexiva.

I quin mal patró estètic que presentem als infants, quin barroquisme "pastititxe". La Font de colors del Parc de Montjuïc dissenyada per l'enginyer Crarles Buïgas és una meravella del primer terç del segle XX. Després va estar espatllada durant molts anys per desídia de l'Administració. En refer-la als anys setanta, algú va tenir la bona pensada d'incorporar temes musicals, suposo que recordant la iniciativa de l'enginyer Buïgas: un palau d'aigua, llum i so que no va poder arribar a realitzar. Excel·lent. De fa anys les Festes de La Mercè acaben amb uns focs d'articfici que es feien al Port de mar de Barcelona. ¿Qui va tenir la mala pensada de durs els focs d'articifi a la Font del Parc de Montjuïc? ¿Com se si va acudir tanta barreja? ¿Com es pot contempalr l'aigua lluminosa i les seves formes canviants amb els focs que apunten el cel? ¿On hem de mirar? I suposant que emetessin música, no compassos per demostrar que les tenim totes, ¿com escoltar la música amb petards tronadors que exploten contínuament? No seria millor obrir l'espectacle amb un tro,comtemplar els focs de colors al cel de la nit en silenci extasiat trencat suaument per: Ooh! Oooh,! Oooh! i alguns infants que no podrien contenir l'emoció: Qué maco! Qué bonic! Oooohhh! (silenci) i els tres trons finals que donarien entrada a aplaudiments desbordants. Martí Teixidó

ENSENYAMENT de pena. Segueix

Vegeu una seqüencia. És de 2007. Inacceptable. Aquesta escola no es pot aguantar. Els alumnes tenen tots els motius per abandonar. El model és el dels anys 60s del segle XX passat però amb molt poca talla personal i cultural. Quina misèria estètica: el professor entra i deixa la jaqueta sobre la taula, pregunta potser perquè té poc per explicar, pissarra i res mes; ell no és un bon model de comunicació. Feia educació física i ara fa filosofia. Quina classe més buida, freda, morta! La professora de música, no pot tenir un equip de so? Si no me l'han donat, jo me l'he dut; em surt més a compte perquè vull fer la classe amb iniciativa i perquè connecto amb els alumnes i m'estalvio problemes. Jo encarregava enregistraments als alumnes més trinxats i ho feien amb responsabilitat i contents de tenir la confiança del professor tot i que caldria encara fer-los alguns advertiments a classe. En cap dels professors presennats veig el perfil de docent que avui necessitem.




L'Escola ComunicActiva no avança. Com és possible?
I avui encara he sentit professsors que diuen que s'han d'anar reciclant per poder incorporar els ordinadors... Però es que han estat dormint tots aquests anys? Recordo el 1983 haver fet el primer curs de Basic, el 1985 hi havia el Logo, ben interesasnt, el 1988 ja hi havia sistema MS dos generalitzat. El 1995 ja s'havia generalitzat el Windows, sistema gràfic que estalviava les sintaxis complicades. Tots els professors i professsores que llavors tenien menys de 50 anys ja s'havien d'espabilar i ens està sortint gent que en tenia 30 d'anys i que no està a punt. No són competents per fer de docents. Haurem de fer una ERE i els no competents en informàtica, en llengües, en comunicació gestual... hauran de cercar feina.


S'haurien d'haver trobat enregistraments de treball cooperatiu amb ús d'ordiandors i recursos ben dievrsificats. No ho hem trobat. No podem neutralitzar un model tan penós.

Amb Ça commence aujourd'hui sí que vam veure imatges d'una escola infantil amb grans problemes socials però amb gran compromís del director que aconsiguia comprometre el conjunt de l'equip de mestres. El millor que hem vist. En volem més.

Massa violència de parella, massa violacions. Bé n'haurem de parlar a l'educació escolar, a secundària.

Cada vegada que es produeix una violació, una violència. Cada vegada que me la comuniquen per televisió, em sento violat i violador alhora. Em pregunto, ¿Com els humans som capaços d'arribar aquí? Tots en som responsables i per això tots hem de contribuir a eradicar la violència, la violació. A la institució escolar no ho podem passar per alt però tampoc podem fer sermons i que els alumnes se sentin "ratllats".

Hi ha formes de comunicació de sentiments, de vivències molt més potents a la societat de comunicació de masses i tecnologies de la informació. Servim-nos-en. Esperem que siguin molts els professors, de llengua, de ciències socials o d'anglès... que entrin a la classe i encarin el problema.

Moustaki ja fa anys ho va expressar amb Chanson cri, en francès. és igual que no n'hagin fet; saben català, castellà i anglès. Espavilem-los! I que siguin ells qui aportin una altra cançó i vídeo, en anglès o en italià. Segur que hi haurà alumnes que s'hi llençaran més que a llegir un text. Que el canti, s'aprèn millor... i que l'expliquin als pares que va per a tots. I llegiran en altres llengües, es comunicaran i arrelarem en ells que la nostra família humana ja no empra la violència directa; prou que en queda encara de simbòlica, de psicològica. Pasa pas, cada dia és un nou pas, cada professora i professor una oportunitat.

Escolta i segueix la cançó

Si et cal traducció... però segueix el francès

Paroles Georges Moustaki: Chanson cri

Je veux que ma chanson soit comme un cri d'alarme
Entre un air à la mode et un chanteur de charme,
Et même si je ne chante pas assez fort,
Qu'on veuille m'écouter trois minutes encore.

Quand on entend parler de femmes que l'on viole,
Pour beaucoup d'entre nous, ça reste des paroles.
On discute, on s'indigne, on ferme le journal
Puis on finit par trouver ça presque normal.

Hier, j'ai rencontré l'une de ces victimes.
Pour la police, c'est affaire de routine
Et pour les autres, ce n'est guère qu'une histoire.
Moi, j'ai vu la détresse au fond de son regard.

J'ai lavé son corps couvert de sperme et de sang.
L'individu était presqu'un adolescent.
Très vite, il a fait ça sans amour ni plaisir.
Il paraît qu'il a pleuré avant de s'enfuir.

Mon Dieu, qu'avons-nous fait pour en arriver là ?
Que faut-il faire pour arrêter tout cela ?
Ma tête se révolte et mon cœur est meurtri
Et j'ai eu mal pour elle et j'ai honte pour lui.

Mais qui d'entre nous n'a jamais violé quelqu'un,
Pour ne parler que de ces petits viols mesquins
Qui font partie de notre vie de tous les jours
Et abreuvent de larmes notre soif d'amour ?

La puissance, l'argent, la force et le mépris,
L'autorité du père et celle du mari,
La rigueur imbécile des fauteurs de l'ordre
Qui crée les enragés qu'il empêche de mordre

Car ce sont nos enfants qu'on appelle la pègre,
Gauchistes blousons, noirs drogués et autres nègres,
Tous ceux qui, pour survivre, cherchent à rêver,
Ceux qui cherchent la plage au-dessous des pavés

Et si je viens chanter à la télévision,

Dans le cadre établi de la consommation,

Avec l'approbation du prince et de la cour,

Ne va pas croire que c'est pour faire un discours.

Ce n'est pas non plus pour te convaincre ou te plaire

Ou chanter les idées quoi sont déjà dans l'air

Mais c'est pour demander un aujourd'hui meilleur

En faisant simplement mon métier de chanteur.

Je dis que le bateau prend l'eau de tous côtés.

Il est temps qu'on essaye de le colmater.

Victime ou criminel, les deux sont concernés

Et s'il y a un coupable, on est tous condamnés.

Georges Mustaki ve sovint a Catalunya

La cançó de Moustaki és de 1976, ha passat temps.




I encara veiem a diari imatges de dones destroçades.
I no posem les de dones violades, no les podem posar,
mentre que a la xarxa trobem simulacions,
adolescents que juguen a simular violacions. Inacceptable.

¿Què hem fet per arribar a això?
¿Què hem de fer per aturar-ho?

Si són conductes apreses... ningú més les ha d'aprendre.

CÁTEDRA DE PEDAGOGÍA 2009 en Yahoo! Video